Tot té un final.
Ella només necessitava volar.
Adéu Crispi
[...]

Hace unos días hicieron una encuesta a cien ínter nautas para que votasen que tres fotografías consideraban las más importantes de la historia.
La primera escogida, era una instantánea de la bomba atómica lanzada sobre Nagasaki. La segunda, un hombre pisando por primera vez la luna. Pero la tercera fue la que más me gusto. Mostraba a dos enamorados besándose mientras el mundo giraba a su alrededor.

Me gusta saber que entre las tres fotos más importantes de la historia están dos enamorados congelados en un beso interminable. Refugiados contra el olvido. Quizás esto es lo que sentimos cuando miramos fotografías antiguas, que por ellas no pasa el tiempo. Como esos mosquitos atrapados en ámbar durante millones de años, el mundo sigue adelante, pero ellos se quedan atrapados ahí sin cambiar. Como las fotos guardadas en una caja de zapatos, instantáneas de otro tiempo que nunca volverá...

Miedo. Tan solo es miedo.
Era noche oscura, y estabamos de fiesta. Apareciste tu y me abrazaste. Yo me aferre a ti, pero no lo suficiente. Te fuiste. Te fuiste cogido de la mano con otra. No se quien era, solo se que te fuiste y que no volverías a buscarme.

No me jode porque te fuiste con ella,

me jode porque no dejo de pensar en ello...

El dia, l'hora, el moment, la nit, la festa... perfecte. Només faltaves tu.

No em puc passar la vida aferrada a una puta piscina. No em puc passar la vida allà tancada i sortir a fora i sentir-me insignificant. M'he passat 13 anys en el mateix lloc, amb la mateixa gent, amb el mateix ambient, amb els mateixos problemes, amb la mateixa merda de cada dia que es va acumulant.
Quan era petita, i mirava una piscina, deia: vaia merda, d'aquí a que arribi a l'altre banda ja m'haure fet gran. Quan tenia 13 o 14 anys: a mi m'agrada nedar, si no m'agrades ja no ho faria. La veritat, és que sempre m'agradarà i no me'n cansaré així com així, necessitària un bon motiu per deixar-ho. Actualment, em sobren motius.
Sento que me aferrat tant a la natació, que només estava per el que hi havia allà dins, i a tot lo de fora no hi donava importància. Però quan surto a fora, no sóc ningú.
Ara alla dins, les coses es comencen a acabar. Les amistats et van fallant, la gent va marxant, ara et miren malament, ara et jutgen sense coneixet, ara et fiques alla on no et toca i ja tens problemes, problemes, problemes, problemes, ara tot són problemes.
De que han servit tants d'anys allà, si l'única cosa que en puc treure són problemes?

...

El pare entra tot esverat. Es queda palplantat uns instants, sense moure’s i amb la boca oberta.

-Ets un monstre –xiuxiueja.

M’he de tapar les orelles.
S’acosta i m’agafa totes dues mans. L’alè li fa pudor de tabac ranci.

-No em vols deixar res?
-Aquí no hi havia ningú!
-I per això se t’ha acudit destrossar-ho tot?
-On eres?
-Era al supermercat. Després he anat a l’hospital a veure’t però ja no hi eres. Tots estàvem molt preocupats.
-M’importa una merda pare!
-Doncs a mi no. A mi no que no m’importa una merda! Això et deixarà totalment esgotada.
-És el meu cos. Puc fer el que vulgui!
-Així doncs no t’mporta el teu cos, ara?
-No. Ja n’estic tipa. Estic tipa dels metges, de les agulles, de les anàlisis de sang i de les transfusions. Estic tipa d’haver d’estar-me al llit un dia rere l’altre mentre tots vosaltres continueu fent la vostra vida. Ho detesto! Us detesto a tots! L’Adam ha anat a fer una entrevista per entrar a la universitat, ho sabies? S’hi estarà anys fent el que li agradi fer, mentre que a mi em colgaran sota un munt de terra d’aquí a unes quantes setmanes.

El pare es posa a plorar. S’esfondra al llit, s’aguanta el cap amb les mans i plora. No sé què puc fer. Per què és més feble ell que jo? M’assec al seu costat i li toco el genoll.

-No vull tornar a l’hospital, pare.

Es frega el nas amb la màniga de la camisa i em mira.
S’assembla a en Cal.

-De debò que ja n’estàs farta?
-Ja en tinc prou, de debò.

L’envolto amb un braç i ell inclina el cap sobre la meva espatlla. Li acaricio els cabells. Sembla que flotem amb una barca. Fins i tot entra un airet per la finestra oberta.
Ens estem asseguts una bona estona.

-No se sap mai; potser no em moriré si sóc a casa.
-Seria meravellós que no et morissis.
-Faré batxillerat. Després aniré a la universitat.

Fa un sospir, s’estira al llit i després tanca els ulls.

-És una bona idea.
-Tindré feina i potser algun dia tindré fills: en Chester, en Merlín i la Daisy.

El pare obre un ull un segon.

-Que Déu els empari!
-Seràs avi. Et vindrem a veure molt sovint. Durant anys i anys et vindrem a veure, fins que en tinguis noranta.
-I després, què? Ja no vindreu més?
-No. Llavors et moriràs. Abans que jo. Tal com haurien de ser les coses.

No diu res. Quan la foscor s’infiltra per la finestra i l’ombra li toca el braç, sembla que es fongui.

-Ja no viuràs en aquesta casa, sinó en una de més petita a prop del mar. Jo en tindré unes claus perquè et visitaré molt sovint, i un dia entraré com de costum, però les cortines no estaran descorregudes i el correu serà sobre l’estora. Pujaré a l’habitació per veure on ets. I em sentiré tan alleujada quan et vegi estirat plàcidament al llit que riuré amb ganes. Però quan descorri les cortines, m’adonaré que tens els llavis blaus. Et tocaré la galta i la trobaré freda. La teva mà també serà freda. Repetiré el teu nom un cop i un altre, però no em podràs sentir i no obriràs els ulls.

¿Como se retoma el hilo de toda una vida? ¿Como seguir adelante cuando en tu corazón empiezas a entender que no hay regreso posible, que hay cosas que el tiempo no puede enmendar, aquellas que hieren muy dentro, que dejan cicatriz?

¿Para qué vivir la vida, si no tienes a tu lado nadie que quiera vivirla contigo?

" Esta eres tú. Con los ojos cerrados, bajo la lluvia. Nunca pensaste que estarías así, nunca te viste, como lo dirías... como...., como esas personas que disfrutan mirando la luna, que se pasan horas mirando las olas o los atardeceres o, o el viento en los sauces, supongo que sabes de que clase de personas hablo, a lo mejor no. Pero resulta que te gusta estar así, pelándote de frío, notando como el agua traspasa tu chaqueta, te llega a la piel. Y el olor. Y el tacto de la tierra que se hablanda. Y el sonido del agua chocando contra las hojas. Todas las cosas de las que hablan los libros que no has leído. Esta eres tu, quien iba a pensarlo. "

—¿Mientes mucho?
—Depende. ¿Qué es para tí mucho?
—Lo suficiente para que te llamen mentirosa.

*Everyone says love hurts, but that is not true. Loneliness hurts. Rejection hurts. Losing someone hurts. Envy hurts. Everyone gets these things confused with love, but in reality love is the only thing in this world that covers up all pain and makes someone feel wonderful again. Love is the only thing in this world that does not hurt.

Supongo que podría estar bastante cabreado con lo que me pasó, pero cuesta seguir enfadado cuando hay tanta belleza en el mundo, a veces siento como si la contemplase toda a la vez y me abruma, mi corazón se hincha como un globo que está a punto de estallar, pero recuerdo que debo relajarme y no aferrarme demasiado a ella y entonces fluye a través de mí como la lluvia y no siento otra cosa que gratitud por cada instante de mi estúpida e insignificante vida. No tienen ni idea de lo que les hablo seguro, pero no se preocupen, algún día la tendrán.

Ara és quan et demostren qui és àmic i qui no.
Gràcies, moltes gràcies ;)