What we are is the sum of a thousand lies.

What we know is almost nothing at all.

But we are what we are until the day we die,

or until we don't have the strenght to go on.

Quatre anys, només quatre anys més                                                                            Australia 

Tampoc ningú t'ha dit que continuis. Que no tiris la tovallola, i que segueixis esforçan-t'hi. Suposu que ja deus estar per l'arrastre, i punt. Ja ha passat lo teu, no cal que t'hi esforcis més perquè no val la pena. Et motiva? No. I tampoc ningú t'ha dit que encara serveixes, que encara pots treure algo més de dins teu... Suposu que perquè ja ningú confia amb tu. Ets una fracassada.

Per ser debil, per ser feble, per plorar, per no aguantar aquella pèrdua un cop més, per autolesionar-te un altre cop, per ella... Really? De veritat? No.

Crash crash... it doesn't work, it's broken                                                                           broken inside

-21 bitllets de tren 
-1 parell d'entrades a Port Aventura 
-1 foto de carnet
-12 roses
-4 mitjons
-7 fotos de paret
-6 entrades de cine
-1 suadera
-2 bitlles de bus nocturn de la parada 6
-388 moments fotografiats
-1 entrada al pavello
-1 DNI caducat
-1190 pàgines d'un llibre
-3 camisetes
-2 kg menys
-1 cobaya
-23 cançons del Puchero
-385 dies
-Un adéu

I ja està? Aquí s'acaba tot? Això s'acaba així? Sense poder-hi fer res? Sense saber com? Sense saber que he fet? I tot lo que tenia jo? I tot lo que tinc jo que? A la merda no? No conta per res? I tot el meu esforç? I totes les meves ganes? I tot lo que tenia per tu? Que? Amb que em quedo jo? Com em quedo jo? Que representa que he de fer? Que he fet malament? Com? I va, i em regales un quadre que sabies que no el penjaria mai, em regales unes flors que sabies que anirien a la basura, volies un cd nostre per torturar-me més? I que, un conill? Per substituir qui/que? Em sento impotent i imbècil. Que faig amb tot el que tenia? Qui em dirà totes aquelles coses? Qui em farà sentir d'aquella manera? Qui em dirà que em quedi un dia més? Qui serà el meu pilar central? A què m'aferro jo? Que em queda? (...)

¿Quien subirá por ti a la luna?
¿Quien bajará por tu edredón?
Si de recuerdo te dejo basura 
y una colilla dentro de tu corazón...


¿Quien se a burlado de los sueños?
¿Quien se acaba de despedir?
Tantos besos se han quedado pequeños,
tantas lagrimas, ya no saben donde ir...

Em vas dir la vida, no tu.

Infinit? Fins que tot el que tenim s'apagui. 
Doncs si que n'ha fet avia d'apagar-se...

It's like you're screaming but no one can hear... You almost feel ashamed that someone could be that important, that without them, you feel like nothing. No one will ever understand how much it hurts. You feel hopeless, like nothing can save you. And when it's over and it's gone, you almost wish that you could have all that bad stuff back so you can have the good...

"Ja no t'estimo tan"                                                                                                             Hake mate.

Després de canviar-m'ho tot. De girar-me el món de caps per avall. De trobar-te. De sentir. D'anar allà avall. De demanar desitjos que no s'han complert i que no es cumpliràn. D'estimar-te. D'ilusionar-me. De trobar sentit a algo. De trobar un lloc en aquest món. De deixar d'estar tan perduda. Després de ser el meu millor àmic. Després de ser la meva vida. Després de confiar-ho tot. Després d'aferrar-te com mai a una persona. Després de totes les ganes. Després de tot. Resulta que tot s'ha acabat. 

És com si agafessin tot el que he construit durant tot aquest temps i ho tirsessin a terra. Un per un. Cada moment, passa a ser un record, com tot en aquesta puta vida. I lo pitjor de tot, és que no puc agafar totes les peces i intentar ajuntar-les, intentar reconstruir-les. Lo pitjor és que no puc fer-hi res. Només puc quedar-me aquí, mirant, sense saber què fer i com continuar. Sense saber què vaig fer malament, i com va poder passar. I ara, que em queda? Si ho vaig donar tot... Res. No em queda res. Només els records un altre cop. I totes aquelles paraules que ja no sentiràs mai més, que ja no sé si eren de veritat o de mentida, i que no te les pots imaginar per ningú més. 

El temps posa a tothom al seu lloc. I espero, ojalà ho espero, que t'estiguis equivocant.

I've been told its a good idea to start a speech with a joke. Well don't get your hopes up, I'm not here to tell jokes. I'm here to pick a fight. I'm here to pick a fight with second place. I have as much patience for second place as I do for flies in my soup! But maybe you like flies in your soup, maybe you like second place, maybe you like that "you gave it your best better luck next time" malarkey they spoon feed runner ups. Let me put it another way, if you think second place ain't such a bad deal why don't you ask Napoleon how he felt about coming in second at Waterloo? Not so good, not so good. And you can spare me "its not whether win or lose its how you play the game" bullshit, I guarantee you who ever said that lost the game. Moral of the story come in first. Still wanna hear a joke? Fine, here's one for you. Knock knock, who's there? The guy that finished second. The guy that finished second who? Exactly...

1 any.

Don't worry, it's my fault... It's my fault again.

You cannot leave a bomb and pretend not to be any victim.

Tu no eres així. Tu et tiraves a l'aigua, i quan creies que no podies més, ho deies, però con-tinuaves aguantant i fins i tot, feies l'sprint final. Ara quan crec que no puc, afluixo i me la sua. 

Tot està en l'estat mental, i tu, tu ja has perdut aquesta partida.

Aprecia el que tens (en tots els sentits) abans de que se t'escapi. Perquè si jo fos tu, tindria por.

Era petit i blanc, amb el cabell arrissat, i amb una cua inquieta. Quan finalment el nen que estava esperant surt de l'edifici, ell es posa content i li comença a saltar a sobre, amb el cor a mil i amb la cua movent-se a tota velocitat. Però el nen, en comptes d'ajupir-se, dir-li hola, manyagar-lo, mirar-lo, lo que sigui... segueix caminant en direcció al cotxe. I el gosset continua saltant perquè li faci cas. Però el nen segueix caminant sense inmutar-se...

I look back and I still feel the pain

Although we have no obligation to stay alive, 
on broken bags we beg for mercy, we will survive.
I won't be lifted behing closed doors.


Black eyes, broken fingers,
blood drips and I let it run down my lips and to my swollen gums...
When hope is non-existent, our lips all scream "Run".
We never turn our backs or even bite our tongue.

ODIO EL WHATSAPP

Where is the                                     Passion, Love, Life                                                      ?