Let the rain wash away all the pain of yesterday...

Si petit... ho vares aconseguir, tot i que ja sé que no ho volies. Però sí, va ser la pitjor nit de tota la meva vida. No sé com descriure-ho, perquè no puc. Perquè veure com a algú se li acaba la vida als teus propis braços, no es pot explicar per més que vulguessis. Sentir la teva respiració, resistint, aguantant... però cada cop més costosa, més fluixa... fins a l'últim suspir. Fins a l'últim vas lluitar com un campió. I ara? Ara tothom és pensa: " bah, és un gos, en compreu un altre i ja està... ". Els mataria a tots, t'ho juro. 
Per mi no vares ser un simple gos que bordava i feia pipi i caca. No. Per mi vas ser com un germà petit. El qual se li havien d'ensenyar coses, el qual hi jugava, el qual abraçava, el qual empipava, però sobretot, el qual estimava com si fos un més a la família. Un germà més. I ara? Ara no hi ets. I la mama dorm amb el teu escallering a sota el coixí, i jo dormo amb en Rocky. I l'abraço com si fossis tu, i no el deixo anar en tota la nit. I odio no sentir el teu escallering a casa amunt i avall seguint els passos de la mama. Odio senitr el soroll del timbre acompanyat de silenci. Odio mirar a la cantonada de la cuina i no veure-t'hi allà marginat. Odio veure aquell gosset de plàstic teu, allà on hi havia el teu llit i les teves joguines. Odio anar per cridar el teu nom. Odio anar per imitar la teva veu. Odio que ningú em prengui el lloc al llit dels meus pares. També que ningú em bordi ni em mossegui. Ni que em llepin la cara ni que em portin una pilota perquè li xuti. Ni que em facin un peto a la mà ni que em tussin. Odio veure a la mama arribant a casa sense que tu la vagis a buscar saltant i cridant. Odio veure-la caminar sola per casa sense algú al darrere enganxat. Odio que la casa estigui buida. Odio mirar als meus pares al sofa i que tu no siguis entre la seva falda. Odio mirar per la finestra i veure el patí i veure la terra moguda. Odio que no hi siguis... i tot el que comporta això.
T'estimo molt Runi. Espero que estiguis bé amb l'Olga.
La mama també t'estima. Molt.

Y me pregunto si un recuerdo es algo que se tiene o algo que se ha perdido. Porque si una persona se aferra a su pasado, muere un poco cada día...

Que yo sé que la sonrisa que se dibuja en mi cara tienen que ver con la brisa que abanica tu mirada...

Tocar el timbre i sentir silenci. És horrible.

No es malo tener miedo. Lo malo es dejar que el miedo domine tu vida, porque entonces no tendrás vida, solo miedo.

POLSERESVERMELLES

LA VIDA ES MENOS PUTA SI ESTAS A MI LADO.

y la vida siguió, como siguen las cosas que no tienen mucho sentido...
y la vida siguió, como siguen las cosas que no tienen mucho sentido...
y la vida siguió, como siguen las cosas que no tienen mucho sentido...
y la vida siguió, como siguen las cosas que no tienen mucho sentido...
y la vida siguió, como siguen las cosas que no tienen mucho sentido...
y la vida siguió, como siguen las cosas que no tienen mucho sentido...
y la vida siguió, como siguen las cosas que no tienen mucho sentido...

Se m'escapa cridar el teu nom per casa. Anar per dir-te algo, i llavors adonar-me'n de que no ho puc fer. De que no hi ets. De que has marxat. I no, no pot ser.

M'estic saturant. Un altre cop...

La música m'està decepcionant. Ja no em consola cap cançó.

Com poden marxar les coses més maques que tenim?

On van? 

Qui se les emporta?

Com pot desapareixer algú com ell?

Qui bordarà quan toquin el timbre?

Qui em despertarà llepant-me la cara?

Qui em farà nosa quan dormi als peus?

Qui em vacilarà amb una pilota?

Qui es posarà a la meva falda mentres anem amb cotxe?

Qui em robarà el lloc al llit dels meus pares?

A qui li donaré aquella monjeta que no m'agrada?

Qui em bordarà quan m'acosti a la meva mare?

A qui podré abraçar durant hores?

A qui li podré parlar de coses sense sentit?

A qui em trobaré a casa quan no hi hagi la mama?

Qui ens mirarà amb cara de pena quan marxem?

Amb qui s'enfadarà la iaia?

Qui dirà "què passa Runi?!"?

A qui li diré: "on és la mama?! on sóm?! on anem?"?

A qui li robaré els peluxes?

A qui treuré al final del carrer?

Qui hi haurà a la falda de la meva mare al sofa?

Qui passarà tot el dia amb la meva mare?

Qui l'acomparà a estendre la roba?

Qui treurà a passejar matí, migdia, nit?

A qui li farà les fregues de bon matí?

A qui li donarà tot el carinyo que tenia per ell?

Qui es posarà tan content com ell quan arribava a casa?

Qui se li enfialarà al cap?

Qui tremolarà quan no hi sigui?

Qui estarà pendent de tot el que menjo?

A qui dutxaré amb tanta il·lusió?

Qui es posarà content quan li tirin colonia?

Qui es tornarà boig amb la pilota groga?

Qui serà el meu germà petit?

A qui li diré tot el que et deia a tu?

...
Qui?Qui?Qui?A qui?!

La casa està completament buida. Sense tu, no cobra vida.
Torna petit... et necessitem... joder...

No puc. 

Treu-lo a passejar 3 cops al dia: matí, migdia, vespre. Assegura't de que faci les seves necessitats. A l'hivern posa-li el seu jersei vermell, així no té tanta fred. Dona-li pinso 2 cops al dia, per dinar i per sopar, si vols li pots donar algun palito a mitja tarda. Renta'l un cop al mes, més o menys, amb el xampú de pél blanc. Abriga'l perquè no es refredi amb les seves 2 tovalloles, primer la de la caputxa, i l'altre per sobre. Asseca'l, pentina'l i possa-li la seva colonia. Com si fos un nen petit. Fes-lo jugar amb la seva pilota groga pel jardí de casa, li encanta. A l'estiu si vols el pots banyar a la piscina, sap nedar perfectament, és un campió. Diga-li coses maques. Abraça'l i fes-li petons. Cada matí, li has de fer fregues a l'esquena. Sino ho fas, s'empiparà amb tu. Estima'l. Estima'l com si fos l'únic que tens. Tracta'l com si fós el teu germà, tal i com he fet jo. Tracta'l com si fos el teu fill, tal i com ha fet la meva mare. No permetis que li falti res. Estimal tal i com hem fet nosaltres. Fes-lo feliç. Cuida'l com si fos el teu tresor. Sé que ho faràs, Olga.

-Tu només ets un accident. -I tanca la porta.
-Sí, ja ho sé. Però un accident pot ser positiu o negatiu. Depèn de com t'ho miris. De com canvia la teva vida a partit d'aquell dia... No?

Freddie Mercury

Dels grans.

No oblidis que tens moltes raons per somriure. Deixa't portar. No tinguis por...

No puc evitar recordar el novembre del 2010. Mirar endarrere i preguntar-me com és que estic viva. Com m'ho vaig fer per sobreviure. Per aguantar aquell infern. Quan no em quedava res; quan no tenia ningú; quan em vaig quedar completament sola. "Em vull morir." I ho repetia un cop darrere l'altre. On ningú em sentia, ningú em venia a buscar. Aquells extrems on vas arribar. Les pitjors setmanes de tota la meva vida. Els pitjors dies. Les pitjors nits. On em feia por entrar a la meva habitació. Em feia por intentar dormir per si no ho aconseguia. Em feia por cada un dels objectes que tenia la meu voltant. Em feia por mirar-me la mirall. On no podia. No podia amb tot. Però tot i així, va passar.


I ara?
Ara, segueixo aquí. Endavant. Amb pit i collons. Aguantant-ho tot. Amb qui vull. Amb por, si. Moltíssima por. Però aquí estic. Recordant, i avançant. Si més no, amb l'intenció de continuar lluitant.

Necessito sentir la teva veu, el teu riure, i els teus crits.

Et trobo a faltar.

Molt.

Sóc capaç de manipular les ombres, però no de lluitar contra un eclipse.

No. No ho entenc.

Hay magia cuando sigues luchando más allá de tu resistencia. 
La magia de darlo todo por un sueño que nadie más ve a parte de ti.

Mi pequeña Mo Cuishle.

Can you stay strong?
Can you go on?

Et trobo a faltar. No puc. Vaig dir que no hi tornaria, però no puc. Et necessito Olga. Els records em superen.

A destiempo van viniendo tus fantasmas a escupirme tus recuerdos.

Com cada estoseg que fa set clava com un punyal. Recordant el que evites recordar. Recordant el que pot passar. Recordant temps passats. Recordant que no té solució. 

Feia MOLT de temps que no reia tan. Gràcies Jonfolous.

Ho voglia di te.

Quan et diuen que tens el cor molt gros, hauria de ser un compliment, no un símptome sense tractament.

Saps? El temps passa. Només passa. A vegades ràpid, i a vegades lent, molt lent. I els moments del passat t'ataquen. Et retornen a la ment i et fan recordar-ho tot, tot lo compartit i viscut, tot lo bo i lo dolent. I a vegades et provoquen un somriure, en un moment espontani, i d'altres (la majoria) et fan treure tot lo que portes dins en forma de llàgrimes i crits ofegats. No. No us creieu res del que diuen, és mentida. El temps no cura res. L'únic que aprenem a conviure amb els records i amb els moments del passat que ens fan adonar de que hem de continuar tirant endavant per ells, per aquells que ja no hi són i que van marxar. Encara que a dins nostre, sempre hi seràn.
Per ella.

T'estimo molt.

Costa de creure pel sol fet de que, per primer cop, tens el que vols.

I no sé que és. Alguna cosa, algo que és belluga aquí dins. Algo que fa que tot em faci riure. Que em treu la son. Que els buits s'emplenin. Que vulgui saltar i no tocar de peus a terra. Que vulgui cridar, xisclar ben fort perque vull, no perquè ho necessiti [...]

No trobo les paraules per descriure-ho. Gràcies.

No és per ser com ets, ni per com has canviat, ni per com t'has tornat. No és perquè t'ho passis bé una nit, ni per ser lo que vulguis ser o vulguis intentar ser. Ni per perdre el cap, ni per riure, ni per viure. No és per el teu somriure, ni per les teves abraçades, ni per els teus petons. Ni per tot lo viscut al teu costat, ni per tots els moments, ni per totes les cagades. No és per els quilòmetres, ni per la distància, ni per les hores. No és per lo que hagis fet tu. 
Sinó per lo que he fet jo.

Per confiar. Per pensar. Per imaginar. Per somiar. Per estimar. Per treure'm la por de sobre. Per creure. Per sentir. Per les promeses. Per les paraules. Per les il·lusions.

Voy a contar-le mi vida a Maria.

Il·lusions. 

De la mateixa manera que les crees, et destrueixen.

Any nou, vida nova? Jajajajaja... no em facis riure.