Persones.

Moments.

Que conflueixen tot en aquest.

Odio la nostalgia d'aquests dies...

Don't give up.
Si falles de cocu, falles en tot.

Un cop de puny i esclates a plorar. Tornant de Girona veus l'esglesia de Cornellà i recordant tornes a plorar. Arribes a casa i plores perquè ningu et ve a rebre com abans. Pujes a la teva habitació i t'enfonses en veure la seva foto. Com voleu que somrigui? Com voleu que sigui feliç? Si sense ells jo no puc. Només visc de records, només visc del passat. Mai penso en el futur simplement perquè no el veig sense ells. No puc més. No ho aguanto més. És com si estigues encadenanda a tots aquests records. És com si no visques. Com si cada dia passes perquè si, perquè ha de passar i prou. Com si cada dia fos un dia buit, sense res interessant. Te'n vas a dormir com si no hagues passat res, com si el temps no hagues passat i tot seguis igual. Com si jo estigues aturada en el temps, en el passat. Com si m'hagues quedat a més de 2 anys endarrera, on tot estava desordenat, però bé. On ella em feia somriure, i sempre tenia algu a casa que em feia companyia i m'estimava. Jo no puc carregar amb tot això. No puc més. I l'ansietat em persegueix. I les nits sense dormir continuen. I el dolor no se'n va. Estic lligada al passat, i per més que miri endavant no puc. No sóc capaç. Només sóc capaç de mirar endarrere i recordar. No sóc forta. Mai ho he sigut. No puc.

FELIZ NAVIDAD PARA TODOS!
jajajaja es coña, QUE OS FOLLEN.

És en aquests moments quan et preguntes: Val la pena, això? Segur? Saps algu de la meva vida? Algu? No. No saps res de res i et penses que ho saps tot. I et penses que cada vegada que obro la boca és per riure'm de tu. De veritat? No. Tinc altres coses millors a fer, i tu també, a part de fotrem a parir quan no hi sóc.
De veritat que les coses sempre seràn així? Ja n'estic fins els cullons.

Parleu. Parleu sense saber res de res. Parleu i critiqueu sense saber tot l'esforç que hi ha al darrera. Parleu i critiqueu sense saber que aquelles persones m'han aportat 40000 coses més que no pas les que fan natació. Parleu, parleu i parleu, però no en teniu ni puta idea. Que és un esport de mariquites? Tireu-vos al mig del mar a remar amb onades de metre i mig, agafeu un sky avera quans metres aguanteu drets, tireu-vos a nedar amb l'aigua a 14 graus... Estic segura que més d'algun recularia per lo petits que se'ls hi haurien tornat els cullons. Boques.

no hay pausa, SOLO CORAJE

M'han salvat. M'han salvat un altre cop.                                                                                Gràcies.

Pero no, no hay prisa; te duele el corazón al recordar su sonrisa, te duele con razón, pero no, no hay prisa. Y vuelves a tu casa con la misma camisa pero con manchas de ron. Y el sol que no avisa, que sale a traición, te da el sermón de una misa, te pega el palizón y aún así no hay prisa. Y vuelves a casa disfrutando la brisa, sin aire en el pulmón.

NO HAY PRISA CUANDO SALE EL SOL.
NO HAY PRISA CUANDO EL SOL SE VA.

Wish you were here? Sure? Or wish I be there?

I és quan l'Step perd a Pollo. El seu millor àmic. D'un dia per l'altre. En un minut hi és, en un altre hi deixa de ser-hi. Sense avisar. És queda sol. Sense res. I crida. I el primer cop que vaig veure aquesta pel·licula no se'm va fer cap nus a la gola. En canvi ara, no em deixa respirar. 

Don't forget me, I beg.

Don't forget me, I beg.

Don't forget me, I beg.

Don't forget me, I beg.

Don't forget me, I beg.

Fisios que et fan de psicòlegs.
Visca la Psiconeuroimmunologia!

I no m'agrada això. No m'agrada que cada cop que arribi, només pensi en quan tornaré a marxar. Que només pensi en fugir d'aquest poble. En fotre el camp, com més lluny millor. No m'agrada que els dies se'm facin tant llargs, i que les hores passin tan lentes. No m'agrada l'espera. No m'agrada el pas del temps. No m'agrada el pas dels segons. Parada davant de la pantalla, no m'agrada el no sentit d'aquesta vida. La buidor. L'impòtencia. El dolor i la tristesa. I l'únic que té sentit és agafar un tren per anar-te a veure. El problema és que sempre haig de tornar...

WISH YOU WERE HERE

La depressió, l'ansietat i els atacs de pànic no són un signe de debilitat. 
Són signes d'haver estat intentant ser fort durant molt de temps.

Nothing compares, no worries or cares,
regrets and mistakes they're memories made.
Who would have known how bittersweet this would taste?

you don't deserve him

And in the midst of everything I drown,
as the sky above comes crashing down.
I try to hold on, on to everything...
Sweet memories, but that was yesterday.

You don't listen to me.

no words

Hay momentos que te cansas de recordar, historias que te cansas de explicar, fotos que te hartas de ver, lugares que ya no te dicen nada, pero que no puedes olvidar y no sabes porque. Recuerda las personas de esos momentos, con los que has vivido esas historias, las fotos en las que sales con una verdadera cara de felicidad. Hay cosas que se van, pero también hay cosas que vienen, cosas que se encuentran y cosas que se pierden, recuerdos que deseas borrar de tu mente y permanecen ahí para siempre.