Estimada amiga

Estimada amiga. Avui t'escric perquè és un dia molt especial. No sé ben bé per on començar, però la veritat és que tinc tantes coses per dir-te. Tot va començar un dia que la meva mare va decidir apuntar-me a un esport, en concret, un de molt peculiar, anomenat natació. Consisteix en saltar desde un trampoli, fer quatre piscines, i arribar a la paret el més ràpid que puguis. Al principi, ho veia tot tan fàcil, pensava que seria tirar-me des del podi com si res, i arribar a la paret de seguida. Però, ho vaig provar, i no va ser així. Quan em vaig tirar, vaig veure que no arribava mai i que em cansava molt, que com més avançava, tenia la sensació que reculava i que la paret cada cop era més lluny. En aquell moment, em vaig sentir inútil i em vaig adonar que estava perdent el temps, notava que la broca del segons anava passant i jo no em movia, em quedava alla aturada. Ningú s'adonava que ja no podia més i que no arribaria a l'altre banda. Ningú m'oferia la mà per poder-mi recolzar. Ningú em donava suport per continuar. Em sentia perduda, en un món que no era le meu, em preguntava com havia anat a para allà al mig, sense saber que fer ni com reaccionar. Fins que vas apareixer tu i em vas donar la mà. Em vas dir que no permetries que em quedes allà tirada i m'ajudaries a tirar endavant. Aquell dia em vaig adonar de seguida que havia trobat un àmic.

De mica en mica, em vaig anar esforçant cada dia més per poder seguir endavant i no aturar-me. M'esforçava per no quedar-me endarrere i per sobreviure en aquell món. Tu em vas donar les forces per continuar quan tothom em va donar l'esquena. Tu vas ser l'única persona que em va fer costat i no et vares separar de mi. Em vares entendre i em vas donar suport en tot moment per no rendir-me. Cada cop que m'animaves, m'omplia de joia i em feia sentir viva, era com si m'arrivessin de cop totes les forces que necessitava per arribar a l'altre costat. Era una sobrecàrrega d'energia que feia, que em veies capàç de saltar sense pensar-m'ho dos cops. Eres la meva mitat, eres la meva millor amiga. D'àmics ni pot haver de molts tipus, però de vritat, només un o dos.

Van anar passant els anys, i ens anavem fent grans. Ja no erem infants. Les coses havien canviat, però tu i jo seguiem com sempre. El lligam que m'únia a tu, era massa fort perquè algú el pogués trencar així com així. Em vaig aferrar a aquella amistat, convençuda que no em passaria dos cops, que d'amics, només se'n pot tenir un. I van passar més anys, i més, i més. Vam acabar l'escola de primaria i vam passar a l'ESO. Ja teniem una gran quantitat d'històries nostres per explicar. Històries divertides, qüotidianes, dramàtiques, terrorifiques.. Totes les que volguessis. Només n'hi havia una que no podiem explicar: la de l'odi, la distància, la rabià, la por...

Al cap d'un any, les coses van començar a canviar, de mica en mica, es va formar un mur entre tu i jo. No m'ho volia creure, et notava cada cop més distant, però com que no m'ho volia creure vaig continuar fent com sempre. Però tot el que feia era inútil, tu te n'anaves i jo no et podia retenir. Era com si haguesis estat tancada durant molt de temps en una gàbia, no aguantaves més, i havies de surtir. Volies ser lliure i deixar enrerre el teu passat i les persones que hi havien en ell. En aquell moment no ho podia entendre, estava massa confusa i tenia massa por. No volia perdre el que sempre havia tingut. No et volia perdre, eres massa. No volia pedre la teva confiança i aquella amistat. Cada cosa que feia, la feia malament. Et volia demanar que et quedesis amb mi i que no marxesis del meu custat, que jo sense tu no podria seguir. Que tu m'havies ensenyat el camí, i que jo no el podria continuar fent sola, que et necessitava! Però no hi podia fer res. Era massa tard... Vas agafar els teus ideals i les teves opinions, i no en vares surtir. Vas marxar com si res. Com el vent, com si volguesis borrar tota la nostra història i fer com si mai hagués passat res.

Et parlava i no em miraves, em giraves la cara. No ho volies veure, però em feia molt de mal. Cada cop que passaves per el meu costat i no em miraves, em matava. Cada cop que veia que parlaves amb tothom menys amb mi, em matava. Cada cop que revivia la nostra història dins de la meva ment, i obria els ulls i reflexionava sobre la realitat, em matava. Cada cop que notava que ja no hi eres i que et necessitava, em matava. Estava sola. Per el meu egoïsme, em vaig quedar sola. Completament sola. Només pensava amb mi i no vaig tenir present que anhelaves la llibertat i que volies marxar. Necessitaves marxar i distanciar-te de mi.

Vaig decidir que ja s'havia acabat plorar i que seria forta, tal i com ho eres tu. Vaig decidir que no em deixaria trepitjar més, i que m'hauria de fer valer per mi mateixa. Em vaig prometre que no vessaria ni una sola llàgrima més per tu, perquè ja n'eren masses. Em vaig aixecar, i em vaig posar a caminar per el meu propi preu. Al principi em va costar, però barrejant el sentiment d'odi i ràbia amb la buidor que tenia a dins, em va ser més fàcil posar-me dreta. Vaig anar avançant i vaig crear un mur que m'allunyes de la nostra història. Un mur, que per més cops que la reviviis, no em fes mal. Al contrari, que em fes sentir ràbia, odi i dolor. Era l'única manera que tenia de tirar endavant. Vaig prometre que cap més llàgrima, i així va ser. Amb la penombra que tenia a dins, vaig trobar una altre manera de buscar aquelles forces que només tu em donaves i vaig aporfitar-les tan com vaig poder. A dins meu, tot estava tacat de dolor.

De mica en mica, vaig aixecar el cap, i vaig veure que jo no era la única persona que estava passant per això. Certa persona (Paula) estava feta un manyoc. Ens vam fer costat l'una a l'altre saben per el que passavem i vam decidir tirar endavant. Jo sabia que no era bo que em tornes a recolzar amb algu altre, que en qualsevol moment se'n podria anar, però no ho vaig poder evitar. El meu mur, va caure i vaig deixar entrar a aquell personatge a dins meu. Sabia que no seria el mateix que quan hi eres tu, però em vaig decidir a tirar endavant tan punt vaig vessar la ultima llàgrima per tu, i així va ser. Em vaig adonar que vaig trobar algú amb qui podria passar-hi milers d'històries de tot tipus, diferents, però semblants a les davants. Si, ho vaig saber de seguida, vaig trobar un altre àmic.

Va passar un any, i després d'un parell de campionats juntes, vaig veure un bri d'esperança entre el mur que ens separava. Ho donava tot per perdut, però aquells dies, vaig veure que quedava una minima possibilitat de que les coses poguessin anar una mica, encara que fos una mica, millor. Van passar mesos i la distancia que ens separava semblava que, molt a poc a poc, s'anava escorçant. Vaig aprofitar-ho, no la volia cagar tal i com havia fet abans, però tampoc em vaig voler donar per vençuda ara que vaig tornar a veure la llum. A mesura que van anar passant mesos, les coses es tornaven més suaus. Quan et parlava em miraves, fins i tot tu em parlaves a mi. De mica en mica, em vares començar a explicar coses, que, per més simples que fossin, per mi eren molt importants. Passaven dies, i ens explicavem el dia a dia i les situacions en que ens trobavem. No voliem parlar del passat, ja que va ser molt dur. Però si que voliem parlar del present. Vaig recuperar una mica la teva confiança, no era la d'abans, però, en tenia una mica i amb això ja no em sentia tant buida. Des del primer moment vaig saber que res tornaria a ser com abans, però aixó no volia dir que no hi pogues haver amistat. Encara que fos diferent, estava disposada a fer que les coses funcionesin. Passaven dies, i les coses anaven més bé, m'ho passava bé al teu costat.

Fins que ha arribat al present. Si pogues tornar al passat i rectificar totes les coses que vaig fer malament, em quedaria allà de la feina que hi tindria. Me n'arrepenteixu molt del passat, però se que si no hagues passat el que va passar, ara mateix no estariem com estem. Ara mateix podriem estar pitjor, molt pitjor. He decidit no mirar més endarrere, no mirar tot el dolor i el mal que ens vam fer l'una a l'altre. He decidit a mirar aquelles històries que sempre recordaré amb un gran somriure als llavis. Els tendres moments d'amistat que ens unien i amb totes les situacions que ens trobavem. He decidit seguir al teu costat, i quedarmi per molt de temps, fins que tu en tinguis prou. Si em necessites, seré aquí. Intentaré no fallar-te com molts altres cops, espero fer-ho bé. Tens el meu suport amb tot el que necessitis, i si mai et falta algo, no dubtis en demanar-mo. Que la nostra amistat s'hagi recuperat, és tot un regal per mi.

Amb un simple text com aquest, he volgut reviure la nostra històra per últim cop. Ara només et puc agraïr tot el que has fet per mi i el que vas deixar de fer. Gràcies per tots els moments que vas estar al meu custat i els que no. Gràcies per fer-me forta, i mostrar-me el camí que havia d'escollir. Gràcies per ajudar-me sempre en tot moment, i entrendre'm. Et podria donar mil gràcies, agrain-te tot el que has fet per mi tota la teva vida, però m'has d'entendre, no acabaria mai.

Així que Elena, ara només em queda felicitar-te per els teus 16, ja que no els he pogut celebrar amb tu degut a la distància (tu a França i jo a València xd). Esper-ho que hagis disfrutat del dia ja que et mereixes això i molt més. Són molts d'anys al teu costat i lo millor de tot això, és que tots tenen alguna cosa especial.

P.D. He aconseguit escriure una carta sense prounuciar la paraula t'estimo, que logicament, ja saps de sobres que si :)

I'll be there when your heart stops beating.
I'll be there when your last breath is taken away
in the dark, when theres no one listening,
in the times when we both get carried away.

Mai m'havia parat a pensar en el significat de la paraula viure.
De sobte, avui, un dia estrany, me parat a pensar en aquest verb i en lo que significa. Volia trobar les paraules per definir-ho, volia fer una bona parrafada explicant el seu significat, volia.. M'hauria agradat poder-ho explicar. Poder-ho definir amb claredat i detalladament, amb punts i comes, sense tenir-m'ho que pensar dues vegades a l'hora d'escriure.
Però no puc.
[...]












DEAD.

Encara que els arbres neixin del reves, encara que la gent camini del reves, encara que les cases es construeixin del reves, encara que els peixos nedin del revers, encara que les avions volin del reves, encara que el mon sigui del reves. Tu contiunaràs sent la persona que em fa tocar de peus a terra.

Aquí piloto llamando a tierra, pido pista para aterrizar que mi nave se ha vuelto a romper, pierde vida, y empieza a caer, caer... cayendo. Y dices que no puedes hacer nada, que yo fui quien quiso despegar. Eso es cierto pero hay que arriesgar, porque este vuelo nos puede matar... Matar, y yo ya estoy cansando de volar.

Me resigno a no entender lo difícil que puede llegar a ser la amistad, lo complicadas que somos las personas y lo engañosas que son las apariencias.
A lo largo de mi vida he tenido muchos amigos a los cuales nunca olvidare, pero que solo algunos consiguieron dejar huella en mi corazón y conseguir un pedacito de el, amigos que con el paso del tiempo he dejado de ver, he perdido el contacto con ellos, pero que cuando rebusco por mi habitación me encuentro con los mas hermosos recuerdos de ellos, fotografías, peluches colgantes o simplemente al escuchar una canción, sus caras, sus voces me vienen a la mente y me transportan a la infancia, a esos maravillosos años en los que nada importaba si tenias amigos, pero con el paso del tiempo te das cuenta que los verdaderos amigos los terminas contando con los dedos de la mano, aquellos q no hace falta que te vean llorar para saber que estas mal y necesitas de ellos, aquellos con los que las palabras sobran y sois capaces de entenderos con la mirada, aquellos con los que compartes los buenos y malos momentos y siempre están a tu lado para sacarte una sonrisa. Durante mi trayectoria en el recorrido del camino de mi vida me he llevado muchas desilusiones con los que pensé que era amigos, en ese momento el mundo se te cae encima, te das cuenta de que tu amigo no era como tu creías, que te ha fallado, pero termine por pensar que todo ocurre por una razón, la mas sencilla de todas de las razones, la razón para saber darte cuenta de cual es tu amigo de verdad y aprendas a valorarlo a diferenciarlo del resto, gracias a esas desilusiones supe reconocer la verdadera amistad aquella que ni la distancia puede separar, a todas aquellas personas que forman parte de mi, que me hacen ser feliz gracias a la amistad que me ofrecen, quiero darles las gracia por alegrarme la vida y decirles que pase lo que pase siempre las llevare conmigo.

El solo hecho de pensar en él provocaba que se erizara mi piel, era casi imposible contenerme, no podía soportar más esta terrible ansiedad, tenia que decírselo, tenia que confesarle que aun moría por él.

Vivir, igual a tenerte que joder.
¡Puta vida de mierda!
Nacemos encadenados, solo eres libre cuando estas muerto, drogado...
Yo digo no! A estos hijos de puta..!

Y esto es lo que piensan estos hijos de puta:
Dame tu pasta, tu vida, tu sangre lo tuyo es mío.

Fallas.
Caes y luego te levantas.
Pisas fuerte tienes ganas,
de vivir por las mañanas.
Por aqui hay algo que falla.
Cuando no te queda nada
te alimentas de gaupasa.
Sensaciones de rebajas,
emociones fuertes.

[!]

Serás lo que yo quiera.
Serás mi marioneta.
Te voy a joder la vida,
seré tu pesadilla!

Que caro es el tiempo

Hoy miro vuestras caras, veo que la vida pasa.
Recuerdos que en palabras acompañan, nos atrapan.
Fue como nuestra casa, tantas tardes en esa plaza.
Pasamos mil historias, siempre juntos y hasta ahora...

Y que caro es el tiempo, que me pone contra la pared,
y si digo que miento, me estaré escondiendo otra vez.
Perdona si digo que quiero seguir siendo lo de ayer,
un niño, sin miedo que regala su cariño no sabe porque.

Me acuerdo de esas caras, todo llega todo pasa,
y veo aquellas fotos, un verano en la playa.
Secretos que uno guarda, esa chica que aun te encanta.
Canciones que te atrapan, que recuerdan, que acompañan...

Y que caro es el tiempo, que me pone contra la pared,
y si digo que miento, me estaré escondiendo otra vez.
Perdona si digo que quiero seguir siendo lo de ayer,
un niño, sin miedo que regala su cariño no sabe porque,
no sabe porque...

Perdona si digo que quiero seguir siendo lo de ayer,
un niño, sin miedo que regala su cariño no sabe porque,
que regala su cariño no sabe porque...

Maldita inseguridad

Ahora, a tan sólo dos meses del final, se me empiezan a remover las tripas cuando pienso cómo será ese día. Y sé a ciencia cierta que será un día importante para mi, porque los días de cambio afectan demasiado a los que sobrepasamos ciertos umbrales de sensibilidad. Estoy tan segura de que lloraré. Para lo que muchos supone la liberación de una carga que llevan arrastrando cuatro años, para mi supone quedarme sola delante de un temible precipicio. Sola y lo peor, insegura. Debo cruzar esa puerta, ya lo sabía. Lo se desde que tengo uso de razón, tan sólo es un paso, una zancada que nunca creí fuese tan compleja. Pero no me queda otra, avanzaré. La estancia que dejo ya me entorna la puerta y yo quedo fuera. ¿Dónde iré ahora? me pregunto. Y no es el lugar lo que me preocupa, soy yo. Y sé que no hay nada peor que dudar de uno mismo. Se que así no llegaré lejos, se que me tengo que llenar de fuerza para superarlo pero nesito ayuda y nadie se da cuenta. Y es curioso, demasiado charlatana a veces y a la vez una tumba con mis preocupaciones, con mi dolor, con mi pena. Seguramente muchas de las personas de las que necesito ese apoyo no se pasarán por aquí, no sabrán lo que me ronda, lo que me aflige. Por eso sé que estoy sola ante la vida. Por eso veo ese precipicio y por eso sé que sólo yo misma lo puedo saltar.

Ante el recuerdo de tiempos pasados sólo puedo pensar que en unos años quizá esto sea una mínima preocupación. Así lo veo ahora cuando puedo ver en las fotografías aquellos momentos tan decisivos que quedaron grabados en la película y que hoy me sacan una sonrisa cuando les veo. Espero que así vaya ocurriendo con mi vida, pero dudo. Ya pasaron esos años en los que mi mente sólo tenía hueco para cromos, Punky y macarrones. Ahora es distinto. Temo que ahora nadie me ayude, nadie me apoye y yo no sea lo suficientemente fuerte.

El miedo me invade y la cosa no ha hecho más que empezar. ¿Cuántas decepciones me quedan por sufrir?, ¿Cuántos palos me dará la vida? Llega la hora de salir de aquí, de abandonar lo que conozco, mi refugio, mi vida. Y quiero hacerlo, estoy dispuesta a aguantar, a sentir, a conocer, incluso a volver si no logro llegar a la otra orilla. Pero no volveré hasta que no pueda más. Sólo necesito saber que habrá algo al otro lado que me espere, que me depare días de gloria, de alegría y de mi ansiada felicidad. Pero mi futuro está inmerso en una espesa nube que no me deja verlo, ni siquiera intuírlo y eso me frustra. Necesito saber que puedo llegar a esa niebla y conseguir algo que me llene, que me realice. Pero no acabo de confiar en mis posibilidades y eso me perjudica. Hace que el espíritu que llevo dentro se haga más pequeño de lo que es, más simple y conformista. Y eso me mata.

Tan solitaria para unas cosas y tan dependiente para otras. !Qué vida¡. Sólo espero que un día me llegue esa fuerza que ahora tanto necesito. Entonces, espero dar un salto tan grande que me lleve a la vida feliz que tanto deseo.

Caminante

Todo pasa y todo queda pero lo nuestro es pasar, pasar haciendo caminos, caminos sobre la mar. Nunca perseguí la gloria y dejar en la memoria de los hombres mi canción. Yo amo los mundos sutiles, ingrávidos y gentiles, como pompas de jabón. Me gusta verlos pintarse, de sol y gran arbolar bajo el cielo Azul temblar, súbitamente y quebrarse. Nunca perseguí la gloria.

Caminante son tus huellas del camino y nada más.
Caminante no hay camino, se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino y al volver la vista atrás,
se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino sino estelas en la mar.

Hace algún tiempo en ese lugar, donde los bosques se visten de espinos, se oyó una voz de un poeta gritar. Caminante no hay camino, se hace camino al andar. Golpe a golpe, verso a verso.
Murió el poeta lejos del hogar, le cubre el polvo de un país vecino, al alejarse le vieron llorar. Caminante no hay camino, se hace camino al andar. Golpe a golpe, verso a verso. Cuando el jilguero no puede cantar, cuando el poeta es un peregrino cuando de nada nos sirve rezar. Caminante no hay camino, se hace camino al andar.
Golpe a golpe, verso a verso.
Golpe a golpe, verso a verso.
Golpe a golpe, verso a verso.

Y la vida siguio como siguen las cosas que no tienen mucho sentido.

Y la vida siguio como siguen las cosas que no tienen mucho sentido.

Y la vida siguio como siguen las cosas que no tienen mucho sentido.

Puta rutina

Un altre cop aquí...

La vida passa i tu no avances.

El temps passa i tu no avances.

La gent avança però tu no avances.

T'has quedat atrapada en el temps.

Vols tirar endavant però hi ha alguna

força o algun obstacle que no et deixa.

No pots. No avances.

Em sento trist però ja no queden forces per seguir plorant. Sento que he fracassat i no tinc forces per poder afrontar. Ets qui més m'ha donat, però no ho vas continuar. Quan té necessitat no has estat al meu costat. Sento que sóc el teu error, la continua decepció, no és pot curar el meu cor trencat ho ha causat la soledat.
Tantes promeses que són mentides que has oblidat. Els pocs cops que m'has dit t'estimo era per pur compromís. Mai no m'has estimat i se que mai ho faràs. Per molt malt que m'hagis fet no puc jo no t'odiaré. Sento que sóc el teu error, la continua decepció, no és pot curar el meu cor trencat ho ha causat la soledat.
Jo no t'odiaré, mai no ho podria fer.
Jo no t'odiaré, mai no ho podria fer.
Jo no t'odiaré, mai no ho podria fer.
Jo no t'odiaré, mai no ho podria fer.
No ho puc fer.

Y yo aun estoy colgada de aquel día que miraste atrás...

Paseo por las huellas que dejan tus zapatos.
Me escondo pa mirarte en el humo de tu cigarro.

Sonrió por tener esta amistad contigo, aunque quizás deba llorar porque nunca seremos más que amigos.

Sigo en el puto proyecto de hacerte feliz.

Me dijiste “píntame” y pinté una luna, luna de cuarto menguante con guante de podar que con la otra mano agita cacerolas con el ruido de las olas que las tiene enamorá, y lloraste al verla: “imagínate que te pinto yo a ti un sol radiante y lo pongo delante pa cuando no estés".Que me corten el gaznate si no veo que se baten mariposas a tu andar. Si no lloro una bahía cuando estés loca perdía de conmigo cojear.