Nit de finestres mig obertes per acollir un senyal de primavera. Nit de cobrellits que protegeixen i records que deixen dubtes i un regust amarg a la boca. El passat de vegades, fa els coixins incòmodes.

La realidad no me abandona.

Surts al carrer per respirar aire fresc i només et trobes a parelles agafades de la mà. Vas mirant al teu voltant i veus que ets l'única persona que està sola en aquest lloc. Tothom segueix endavant, però tu et quedes enrere. I lo pitjor de tot, esque ningú t'ajuda a tirar endavant.
[...]

Ya no queda una piedra en pie,
porque el viento lo derribó.
Ya no queda nada de ayer,
porque el viento se lo llevó.

Y vuelvo a estar más loco que de atar.
Dibujo corazones después de echar mi aliento
en los cristales de tu voz.
Y vuelvo a respirar tu aire y mis pulmones,
se llenan de la vida que me quitas al andar
en otras direcciones de las que sigo yo...
Que pronto me olvidaste.

No entiendo lo que has visto en aquel tipo del chaqué,
si cuando se lo quita, sus principios no hacen pie,
no hacen pie, no hacen pie.
Y yo estoy completamente loco...
Loco, borracho, perdido,
tan enamorado de ti y de mis vicios,
tirado en alguna cuneta en la meta de la soledad.

Y ya no se, camino del revés.
De cara a la pared están mis sentimientos castigados
sin saber, que por mirar pa atrás tu no vas a volver.
Y sigo torturando a mi cabeza por tu piel.
Si estoy en carne viva, no me tires alcohol, cúrame con saliva.

No entiendo lo que has visto en aquel tipo del chaqué,
si cuando se lo quita, sus principios no hacen pie,
no hacen pie, no hacen pie.
Y yo estoy completamente loco...
Loco, borracho, perdido,
tan enamorado de ti y de mis vicios,
tirado en alguna cuneta en la meta de la soledad.

Tan lejos del mar, que sin tu cariño
se ha roto la cuerda que me ataba a la razón.
Tan lejos del sol, tan lejos del niño
del que solo quedo...

http://www.youtube.com/watch?v=toQVZ1TRTXs&feature=related

Diario de una niña perdida.

¿Te acuerdas del albumen de fotos que te regalé para tu cumpleaños? Te dije que en los malos momentos, lo cogieras y te lo miraras del principio hasta al final. Que recordaras todos los momentos vividos y todas las aventuras que hemos pasado juntas. Que pensaras en todo lo que nos ha pasado desde que nos conocimos y en todo lo que hemos aprendido la una de la otra. Que recordaras todo lo que hemos vivido con una gran sonrisa, una sonrisa de verdad.

¿Sabes que te digo ahora?
Quémalo.

Días de mierda y cuchara.

Eres tu la que em deies que si algun dia haguessis d'escollir entre un amor i una amistat, escolliries l'amistat per sobre de tot.
Bla bla bla..

És molt trist que ningú t'entengui i tenir-ho que explicar tot a una merda pàgina d'internet.

Ara mateix tens aquella sensació al cos... Com explicar-ho? Com si sabesis que mai més tornaràs a estar sola, i per tant, no penses en el que t'envolta, només penses en tu i en la teva felicitat. Desconectes de la resta, i deixes que el temps vagi passant. Al cap d'uns mesos, veus a les persones, però en realitat estan molt lluny de tu, i saps perquè? Perquè un dia et vas allunyar de tot el món pensante que mai més tornaries a estar sola. I ara, ara mateix, tot allò que tenies abans i que no ho vas saber valorar, ja no hi és. Ara no hi ha res.
Quan obris els ulls, veuràs a totes aquelles petites persones que has perdut durant tot aquest temps... Però estaran lluny i ja no et donaran la mà, perquè un dia tu els hi vas donar l'esquena.

Necessito sortir al carrer, plantar-me davant de la porta de casa teva i cridar ben fort: AMIGA, no t'adones de res?! OBRE ELS ULLS!

Quan veus davant dels teus ulls que la teva millor amiga ja no és la persona que era abans...

Jo era una d'aquelles persones que li varen fallar. No m'ho perdonaré mai, encara que ella em falles un cop darrere l'altre...

Hi havia una vegada dues trujes, la Maria i la Susana. Eren molt amigues, les dos juntes es menjaven el món i superaven qualsevol obstacle que els hi barres el camí. Reien juntes, ploraven juntes... Eren inseperables i s'estimaven moltíssim.

Un dia, la Susana va coneixer un porquet que es deia Ramón, i malgrat la distància que els separaven, es van enamorar i van començar una nova relació. Els cops que es veien, sempre estaven junts, i la Maria, sempre quedava de segon plat.

Van passar dos mesos i mig, més o menys, i tot seguia igual. Però la Maria savia que algo fallava, que algo havia canviat, savia que hi havia algo diferent, algo que no li agradava, tot i que no savia exactament el què. A més a més, ultimament les dues trujes, es barallaven molt sovint per qualsevol tonteria. La Maria ho savia, ho notava... Però s'ho callava, tal i com havia fet sempre...

La brisa del mar, els peus descalços sobre l'arena, la remor de les onades, la llum de la lluna, la canço d'apologize de fons, els seus braços al meu voltant, les seves caricies, els seus petons...
Ningú em podrà robar aquell moment.

Me gustaría que supiesen que ha merecido la pena, que la muerte nos encontró rodeados de amigos y de la gente que nos quiere, y que si pudiese elegir un final, seria algo parecido a este. Porque ahora se que seguir viviendo no es pasar las hojas de un calendario, sino entender que cada hoja de ese calendario, es única e irrepetible.

No es malo tener miedo. Lo malo es dejar que el miedo domine tu vida, porque entonces no tendrás vida... solo miedo.

¿Sabes que es lo que más me gusta de Sara?
Que aunque se quede dormida a la otra punta de la cama, siempre se despierta abrazada a ti. Y cuando sales de la ducha, que te deja un corazón dibujado al lado del espejo... O un mensaje de mermelada en la tostada, o cuando le canta a las plantas porque le han dicho que así son más felices y florecen antes.
[...]
¿Sabes que es lo que más me jode de todo esto, Aitor?
Que te entiendo. Que yo hubiese echo lo mismo, hubiese echo cualquier cosa por Sara.
Supongo que los dos la necesitamos, ¿no? Es como que, como que cuando estas con ella, sabes que nunca más te volverás a sentir solo. No lo se... que tu eres distinto y que te sientes mejor persona.






[...]
Llevo muchos días pensando en que pasaría cuando llegarse este momento y en que sentiría cuando estuvierais los dos delante.
Lucas, eres el amor de mi vida, eres el que ha llenado mis días, con el que siempre me imaginaba mi vida. Nunca pensé que pudiese querer a alguien que no fueras tu. Pero de repente llegas tu, Aitor. Y me enseñas que la felicidad puede estar en instantes tan pequeños pero tan intensos como la vida de una mariposa de Vietnam. Y que hay otra forma de querer... y ahora se que os quiero a los dos, y se que querer no puede ser un error pero, se que tengo que elegir un camino porque no se puede ir a dos sitios a la vez.

Prohibit recordar-lo, però terrible oblidar-lo; era un camí difícil de recórrer.

Sorilegis per foragitar la mort.

Demana a la teva millor amiga que et llegeixi els articles més sucosos de la revista: moda i safareig. Anima-la a seure ben a prop teu per poder-li tocar la panxa grossa i meravellosa. I quan hagi d’anar a casa, respira a fons i digue-li que l’estimes. Perquè és la veritat. I quan ella s’inclini i xiuxiuejant et digui que també t’estima, agafa-la fort, perquè normalment no es diuen aquestes coses.
Demana al teu germà que segui al teu costat quan torni de l’escola i fes-li explicar com li ha anat el dia, cada classe, cada conversa, fins i tot què ha menjat per dinar, fins que se’n cansi i et demani que el deixis anar a jugar a futbol amb els seus amics al parc.
Observa la teva mare quan es treu les sabates amb una puntada de peu en una llibreria, s’ha d’estar dreta tot el dia i ha de tractar amb amabilitat els desconeguts. Riu quan, en una mostra de generositat, la teva mare regali al teu pare un llibre que ha pogut comprar amb un descompte.
Mira al teu pare qual li fa un petó a la galta. Fixa’t com somriuen. Recorda que, passi el que passi, són els teus pares.
Escolta la teva veïna quan esporgui les roses mentre les ombres s’allarguen a la gespa. La veïna taral·leja alguna cançó d’abans i tu estàs sota la manta amb el teu nòvio.
Digue-li que estàs orgullosa d’ell, perquè ha tirat endavant el jardí i ha aconseguit que la seva mare se’n cuidi.
Observa la lluna. És a prop i està envoltada d’una lluentor rosada. El teu nòvio et diu que és una il·lusió òptica, que es veu grossa a causa de l’angle que forma respecte a la Terra.
Planta-hi cara.
I a la nit, quan et tornin a l’habitació i s’acabi un altre dia, no deixis que el teu nòvio dormi al llit plegable. Digue-li que vols que t’agafi i no tinguis por que a ell li faci cosa, perquè si diu que vol fer-ho vol dir que t’estima i això és l’únic que importa. Enllaça les cames amb les seves. Escolta com dorm, la seva respiració suau.
I quan sentis un soroll com el del moviment d’un estel que s’acosta, o les aspes d’un molí de vent que giren a poc a poc, digues: “Encara no, encara no”.Continua respirant. Continua fent-ho. És fàcil. Inspiració. Expiració.

Un joc. Tot es tracta d'un putu joc en que nosaltres dos som les peces principals.

iLOVEit(L)

(L)

When it's time to live and let die
and you can't get another try...
Something inside this heart has died,
you're in ruins.
21guns

Un cop vaig dir-li aquelles paraules, suaument i lentament, vaig aixecar el cap per veure-li la cara. Tenia la mirada perduda, tenia la mirada buida... Només una expressió passava per la seva cara, només unes paraules es llegien als seus llavis, ja que no es podien sentir ni pronunciar.
Amb tot en vaig fer prou. Em vaig girar ràpidament i em vaig arrencar a corre. Només volia córrer i allunyar-me d'ell i d'aquelles paraules. Em pensava que estava preparada per lo pitjor que podia passar, però no podia. No podia sentir com aquells llavis em deien adéu per sempre.
Vaig córrer més de pressa, tant com vaig poder, però quan em vaig girar, ell ja no hi era. Havia marxat...

I PAM! Se la fotut...

De nuevo me invade esa sensación, la sensación de estar dentro de una burbuja, de sentirme una niña pequeña... Aquella sensación que no quería que llegara, porque gracias a ella, muchas veces he salido herida. Intente crearme un caparazón que evadiera el dolor, el dolor que produce el amor, hacerme fría ante los sentimientos, negar lo evidente... Pero esta vez mi caparazón tiene grietas, grietas que se van ampliando con cada vez que pienso en él, grietas que dan esperanzas a mi corazón pero a la vez lo hacen vulnerable, lo hacen débil ante una despedida, ante un rechazo, ante el simple hecho de perderte.

Sé que si esto ocurriera las grietas conseguirían taparse con el yeso del olvido, seria volver a empezar, volver a pasar por el sufrimiento por el que muchas veces he pasado y he conseguido tapar. Pero ese yeso no es mas que una falsa capa, en mi interior hay miedo, hay dolor, hay una niña que necesita un hombro en el que sentirse segura y poder apoyarse cuando este desvalida...

I ara estàs aquí. Ara tinc l'oportunitat de dir-te el que penso i tot el que vaig sentir en aquell moment, dir-te que no m'arrepenteixo de res, que és un dels millors records i que el portaré sempre amb mi... Però no m'atreveixo.

Que passi el temps, que ho curi tot i

que posi totes les coses al seu lloc.

Tinc un altre problema.
Tinc un neguit al cos que no se d'on ve; i si tinc un neguit, vol dir que estic nerviosa; i si estic nerviosa, menjo; i si menjo m'engreixo; i si m'engreixo, em deprimeixo; i si em deprimeixo, em poso més nerviosa...

M'agradaria escriure un text ben fet i que tingues sentit, però ultimament tot lo que escric i lo que penso, no té cap mena de sentit. A vegades penso que estic boja. No en el sentit de ser una persona hiperactiva, animada, etc, sino en el sentit de que no estàs bé. No ho sé, però avui, demanaria hora al psicoleg i que m'analitzes. Potser si tinc algun pensament estrany em podria ajudar i aconsellar, i dir-me que de bojos, ho estem tots.

Jo no crec amb Deu. Sincerament, crec que és lo més estúpid que hi ha. Creure amb algú que crea persones destinades a estar soles durant tota la seva puta vida, és penós.

Cuz we lost it all , nothing lasts forever.
I'm sorry, I can't be perfect.
Now it's just too late and we can't go back.
I'm sorry, I can't be perfect.

No t'has plantejat mai a la teva vida si vals algo?
Perquè jo ho faig constantment. És algo inevitable.

Creia que tenia el mon als meus peus.
Creia que tot havia canviat i que jo era diferent.
Creia que havia fet un gran pas, que havia madurat i que havia deixat la meva trista infància oblidada; que a partir d'aquell moment se m'obririen moltes portes i molts camins per escollir, quan en realitat, s'han tancat tots de cop. Quan en realitat, tinc menys coses de les que tenia abans. Quan en realitat, ja no tinc res.