La fuga - por verte sonreír

Tan solo una frase:
ya no aguanto, esto no puede ser.

Has marxat. I que?
A qui et penses que li importa?
Algú t'ha dit adéu..?
Algú t'ha desitjat que et vagi molt bé?
Es que, la veritat, realment tens a algú?
Perquè ni la teva millor amiga t'ha desitjat que et vagi bé..

RES RES RES RES RES RES RES RES RES RES
NO TENS ABSOLUTAMENT RES!
DIE.

-----
Has marxat,
algú se n'ha adonat?
algú t'ha dit adéu?
No. Ningú.
Estàs sola...

Y ahora cansada de mirar tu foto en la pared, cansada de creer que todavía estás. He vuelto a recordar las tardes del café, las noches locas que siempre acaban bien y me he puesto a gritar estrellando el whisky en la pared. Por verte sonreír he vuelto yo a perder.

L'avantatge de no tenir res,

és que no tens res a perdre.

Has trobat una nova manera de veure les coses. No et quedis endarrere lluitant per un somni impossible. Busca altres il·lusions i altres objectius, no et conformis amb lo senzill i lo fàcil, ves a per lo difícil. Busca les forces d'algun altre lloc, busca-les, i quan les trobis serà quan començarà la teva lluita.

"Després de tot,
tot a estat res,
tot i que un dia
va ser tot"

"Després de res,
després de tot,
vaig saber que
tot només era res"

Res.

I ara què?
Què has de fer quan sens que ja no pots més?
Que has de fer quan tot et sembla una puta merda?
Que has de fer quan t'adones que no tens a ningú?
Que has de fer quan només tens ganes de plorar?
Que has de fer quan veus que estàs sol?
Que has de fer quan tothom et gira a l'esquena?
Que has de fer quan caus en un pou sense sortida?
Que has de fer quan t'adones que la vida no té sentit?
Que has de fer quan saps que ningú et pot entendre?
Que has de fer quan et sens inferior a tothom?
Que has de fer quan caus i no et pots aixecar?
Que has de fer per continuar?

[...]
Res. No s'hi pot fer res, està tot perdut. La teva lluita s'ha acabat aquí, això es tot, això és allo que la gent en diu vida, o realitat. És quan s'acaba el valor per tirar endavant, és quan no hi ha suficient valentia per continuar... És quan t'adones que tot el que fas, està malament. (...) quan no serveixes per res, et sens inutil, et sens utilitzat/da, et sens perdut/da en un món que no és el teu, en un món on tot va al revers i no s'hi pot fer res. En un món on el temps passa, a vegades ràpid, i a vegades lent, massa lent...
I ara que ja no et queda res i no tens cap raó per sobreviure t'has d'aguantar i empassar-to tot per tu. Potser algun dia canviaràn les coses, o potser no. Potser això vol dir que s'ha acabat la teva existència i no s'hi pot fer res. Aquí has arribat, aquí et quedes.
Pudreix-te en la teva soledat.

I'M STICK OF THIS LIFE.
I JUST WANA DIE.

[!]

DÓNA'M UN MOMENT PERQUÈ EL COR EM TORNI A BATEGAR.

-I què he dit?
Els seus ulls daurats es varen tornar molt dolços.
-Que m'estimes.
-Això ja ho sabies - li vaig recordar, acotant el cap.
-És igual, és agradable sentir-ho.
Vaig amagar el rostre en la seva espatlla.
-T'estimo - vaig xiuxiuejar.
-Ara ets la meva vida - va respondre simplement.

Voy esquivando las trampas que me pusiste, y tropezando cada vez que me sonries.

Els plaers violents provoquen violents finals i moren en el seu triomf, com el foc i la pólvora, que, en besar-se, es consumeixen.

Romeu i Julieta, acte segon, escena VI

Volava.
Ara notava una brisa que no bufava fins ara, que em tibava la pell de la cara i em feia voleiar els cabells endarrere amb prou força perquè semblés que algú me'ls estirava. Havia deixat l'estómac al punt de partida; l'adrenalina em recorria el cos i en sentia el formigueig a les venes. Veia com els arbres passaven rabent pel meu costat, convertint-se en un borrós mur verd.

[...]

Era trist adonar-se que ja no era l'heroïna i que la meva història ja s'havia acabat.

FOC I GEL

Uns diuen que el món finarà amb foc; d’altres diuen amb gel. Jo, que conec de l’amor el joc, estic amb els que aposten pel foc. Però si el món perís dos cops, crec que conec l’odi de soca a rel per saber que amb gel, l’arrasament és també fort i suficient.

Malgrat tot, m'era indiferent. Perdre la noció del temps era el que més desitjava a la vida.

-Encara que no en siguis conscient, cada dia és molt diferent i és un pas més cap a la teva meta i per aconseguir el que et proposes. Sense l'ahir no estaríem al avui i no existiria el demà. I ves a saber, si no haguessis fet el que vas fer l'altre dia potser no arribaria a passar una cosa. Potser sense aquella mirada ell no t'hagues dedicat un somriure, tot i que no te n'adonesis.

-Com n'estàs tan segura?

-Perquè jo també passo per el que passes tu.
I sense aquella mirada de despreci o qualsevol altre cosa, que creus: joder perquè ho vaig fer? No estaríem on estem ara. El destí és qui escolleix i no podem canviar-lo. De fet, jo rectificaria tantes coses...

- Com tothom...

-Però penso que si poques tornar al passat i rectificar aquelles coses, potser si ho fes, ara no estaria com estic. Vull dir; potser estaria pitjor... Potser ell no em veuria com sóc. Me n'arrapenteixo del passat, però penso en un futur millor.

-L'amor dóna als altres el poder per destruir-te.

[...]




PD: Gràcies un altre cop.

L'amor dóna als altres el poder per destruir-te.
I a mi m'havien destruit sense reparació possible.

Yo solo me distancio de les personas porque cambian, porque su actitud no me parece lógica o correcta, porque son veneno puro que en cualquier momento te puede envenenar y morir sin más, porque fingen ser lo que no son, cambian su personalidad, su forma de ser, sus acciones, cambian radicalmente, no son ellas. Fingen ser quienes no son, y el papel les queda grande, se ve que han robado el papel a algún actor en una obra restringida para personas falsas, no tengo nada más que añadir.

-Hola, bon dia!
-Hola...
-Què desitja?
-Felicitat
-Aquí té, merci. :)
-M'ho pot envolicar? És un regal...

(...)

Coincidència o destí?

Podriamos brillar más que el sol si creieramos que dos estrellas brillan más que una.

Maron kusakabe ara és el moment de parar bé les orelles i escoltar la veu del teu cor i repetirte tot allo en que creus. Sisplau, ara aixecat maron, i vui que et posis a caminar pel teu propi peu. Els suspirs del senyor s'han convertit en un vent que passa a traves dels cors de totes les coses i és un vent suau i fort, i de vegades és torna boig però no desapareix mai del tot. Mira al mar i mira al cel i et trobaras en els boscos i les muntanyes, i evolucionaras quan agafis aire tan si la teva esperança és recuperarte o acceptar un repte. CONVERTEIX-TE EN VENT DIVI!

Hay cosas que deseas antes de los grandes momentos:
Que estuvieran mis amigos. Dios...
Que mis padres fueran diferentes.
Que hubiera alguién que entendiese lo que esta pasando y pudiera mirame i decirme: que no estamos locas, que no hacemos el tonto. Alguién que me dijera: estoy orgulloso de ti y tienes mi apoyo pase lo que pase.
...

-No se te ocurra frenar ahora,
pisale a fondo!

[STICK IT*]

Atravesé el mar en tu busca,
corrientes frías como tu mirada,
corrientes amargas como tus lágrimas.
Atravesé los montes en tu busca,
a veces el sol abrasaba como tu frente,
a veces la luna me retenía como tu boca.

Atravesé los abismo de tus silencios,
en tu busca para encontrarme,
en tu busca para encontrarnos.
A veces te hablaba y te perdía,
espejos del pasado,
espejos de aquel tiempo de amor.

Atravesé el tiempo en tu busca,
el cuchillo de los segundos
se clavó en mi pensamiento,
y tu herida tiñó de sangre el mar,
los montes, tu frente,
la esperanza y la distancia.
Miro tu fotografía y caen las lágrimas
por los abismos lejanos del silencio.
Aquel tiempo de amor,
aquel tiempo de espejos.

Ahí te dejé mi último beso, mi última rosa, no me pidas más, para mi ya no existes. No te odio ni te guardo rencor, simplemente te fuiste i solo eres recuerdo.

...

Mamá te tengo que decir que me perdones por todos las cosas que te hecho sufrir, pues de todos modos de mis errores me he logrado arrepentir. Empecé sin darme cuenta con el tabaco nada más, sin enviciarme al cigarrillo, sigue el alcohol, yo bebía sin parar y una noche un porro llegue a fumar. Después de una rayita, siguió la heroína, al compartir jeringuilla me contagiado el sida. ¿Comprendes madre mía? ¿Comprendes como me debo sentir? Pues dentro de una semana mi vida llegara a su fin, una vida que tu creaste, que yo destruí y todo te lo dedico a ti. Lo primero es tu eterno perdón por todas las cosas que he hecho, no me guardes rencor. Lo segundo madre mía, es que nadie como yo cometa el mismo error, por eso hazlo publico y que griten: drogas no! Me despido de este mundo infernal y de ti, el único ser que he querido de verdad, te digo que voy al cielo. Hasta siempre mamá..!

¿Hay alguién?
¿..importo a alguién?

Te haré artista de verdad. Tu solo has de cantar y aprende a sonreír, aunque quieras llorar...

Robert Pattinson i Kristen Stewart

Només queda un dia... :)

Han passat mesos. No t'ha trucat, no t'ha escrit, ni t'ha dit res. No pots continuar esperant-lo.
...

Serà com si no hagués existit mai, m'havia promès.
Vaig notar el terra de fusta llis sota els meus genolls, després sota els palmells i al final contra la pell de la galta. Esperava que m'estigués a punt de desmaiar però, per desgràcia, no vaig perdre el coneixement. Les onades de dolor que finas ara només m'havien acariciat, s'havien embravit i em passaven per sobre, engolint-me.
I ja no vaig sortir a la superfície.

-(...) no vull que vinguis amb mi.
Va dir aquestes paraules a poc a poc i amb cura, amb aquells ulls fred clavats al meu rostre, observant-me mentre assimilava el que de dobò m'estava dient.
Es va fer el silenci mentre em repetia mentalment aqeulles paraules diverses vegades, analitzant-les bé per extreure'n l'autèntic significat.
-No... em... vols? - vaig provar d'expressar-ho amb aquestes paraules, confosa per com sonaven si es deien en aquest ordre.
-No.
Vaig clavar-li la mirada, sense entendre res. Em va tornar a mirar sense cap mena de remordiment. Els seus ulls eren com de topazi: durs, clars i molt profunds. Em donava la sensació que podia veure el seu interior, de llargada infinita, però en la seva profunditat sense f

ons no podia veure cap mena de contradicció amb les paraules que havia pronunciat.

[...]

Vaig mirar de controlar-me, de raonar. Què és el pitjor que pot passar? Em vaig estremir. No era la pregunta adequada i m'estava costant repirar amb normalitat. D'acord, vaig tornar a pensar, què és el pitjor que puc suportar?








...