Petita,
M'has ensenyat a viure.
Et dec la vida...
T'estimo molt.

Sempre tan inoportuna, quan més et necessito, més estàs al meu costat. Sé que no em fallaràs mai.
LA FUGA

I de sobte, t'entra el pànic al cos.
Com una punyalada. Profunda...
Per una vegada, t'has cregut que algú es va enamorar del teu somriure.
[...]

Ha set com si em tiressin una galleda d'aigua freda a sobre.
Tot lo que tocu, es destrueix.

just FORGET.

M'ofego.

S'ha acabat. S'ha acabat, per fi s'ha acabat.
No ho hauria dit mai, però JO posu punt i final a aquesta història.
No puc més.

Repleta de mantas. En esta mañana.
Fría, fría, fría. Congelada, congelada.

Si tuviera otra vida me volvería a equivocar.
Pero como no hay otra, no volveré a tropezar.
Si después de lo nuestro he podido vivir sin tí,
dime por qué no voy a poder hacerlo ahora...
Fuiste tú para mi lo mejor y acabaste siendo lo peor.

No hay duda de que yo te amé.
La pregunta es sencilla:
¿Tú a mí qué...?

Em faltava l'aire. Quina sensació més frustant.
Com si l'oxigen de l'habitació s'anès reudint de mica en mica.
M'ofego, m'ofego, m'ofego, m'ofego, em falta l'aire...

8 de maig 8 de maig 8 de maig 8 de maig
t'espero impacient!

Vamos a esconder la mierda! Te apuntas?

Vaig mirar de controlar-me, de raonar. Què és el pitjor que pot passar? Em vaig estremir. No era la pregunta adequada i m'estava costant repirar amb normalitat. D'acord, vaig tornar a pensar, què és el pitjor que puc suportar?

Tinc la seva mirada clavada a l'esquena...
No puc dormir.

¿y ahora, que?
Hoy...

Esperar. Ara tot es tracta d'esperar i deixar que passi el temps. Tan sols això...

Algo falla.

CARPE DIEM

Era el moment, la sensació, la manera de ballar, la picardia a la mirada, el somriure que se'm dibuixava quan em feia ballar, les pessigolles que se'm feien a l'estòmag...

Anoche no fui yo, fue el señor JB que a ultima hora me engaño...

Ja no li puc confiar els meus pensaments a aquest blog.

Esta noche te olvidaré,
solo quiero pasarlo bien,
quemar toda mi adrenalina.

Que la droga se pueda ver,
no te cortes, puedes coger,
pero no olvides que es mi día.

Sale el sol otra vez...

My little brother.

El mundo no desaparece cuando cierras los ojos... ¿no?

El passat només és una guia que serveix per apendre dels errors i coneixet millor.
No tinguis por de res, jo estic amb tu.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-ho ni pensar-ho.

A contracorrent, de cara al vent amb mar de fons i onades, governa tu el vaixell que no tens res a perdre, res a perdre...

No l'escolto mai, no m'agrada, no m'atreveixo.
Et trobo tan a faltar...
T'estimo molt.

Avancem a base d'osties, a base de cops contra la paret. I per més forta i dolorosa que pugui ser la patacada, deixem passar el temps, ens fem mal.. i despres hi tornem. Ens trobem a faltar i fem una passa endavant, però després no veiem la paret i hi tornem a xocar. I així successivament... Tota la vida hem fet el mateix, i per més cops que xoquem no n'aprenem, sino que agafem més envransida per avançar més ràpid fins que xoquem un altre cop contra la puta paret.

[...] recordar tots els moments al seu costat i tots els que tenim pendents per algun dia. Recordar la seva veu, ja sigui animan-me en una competició o a les llargues trucades per telefon. El seu somriure, càlid i alegre, amb aquella picardia que tenia a la mirada... et feia sentir com a casa. Es recordar-la i sentir la tristesa i l'impotència de no poder-la abraçar, de no poder parlar-hi, de no poder veure-la... La impotència de saber que va marxar sense dir res, sense poder-hi fer res, sense poder-ho acceptar...
T'estimo tan petita...

Deep inside, cry, cry, cry...
Don't let your hopes
die, die, die...

Aniré de puntetes quan camini, m'aguantaré la respiració, no parlaré ni en veu baixa, (no fos cas que em sentíssis), tots els meus moviments seràn invisibles, desviaré la mirada, no baixaré el cap, sino que aniré amb el cap ben alt orgullosa del que estic fent, i per acabar, res m'impedirà somriure, RES, ni tan sols tu. Seré feliç sense tu, tal com havia de ser desde un bon principi.
Perquè sé que puc fer això, sé que puc fer-ho sense tu, amb orgull i amb ganes. Perquè m'adonu de que l'única forma que tinc de ser feliç és estan al teu costat o oblidant-me de tu.