Com portes els records?

o, what do you do Anna, no m'he pogut estar de posar-lo. Em va deixar sense paraules i amb llàgrimes als ulls.

Estabilitat. Equilibri, sisplau...

No em passaré la vida esperant. El temps passa i jo tinc 16 anys. Hi ha molta gent en aquest món, puc viure sense tu. Tu sudes, jo més.

Et tires a l'aigua, fes dos piscines i sents com les teves cames i els teus braços no donen per més. Tot i així, aguantes. Aguantes fins al final. I encara que no puguis més, intentes picar més de peus i intentes fer les braçades més seguides. Toques a la paret i mires al cronòmetre. Si, ho has fet malament. Ja ho sabies. Tot i així, surts de l'aigua amb un somriure. Per què?

Perquè he nedat amb ella i m'he cansat amb ella, i potser m'ha sortit malament, però m'és igual. Ho he fet amb ella. I això, això és lo que em fa sentir bé cada cop que acabo de nedar. Que segueixo aquí, tiran-me a la piscina cada dia, fent entrenos i esforçant-m'hi, competint a la piscina d'Olot, tornan a nedar els meus 800 crol deixant-m'hi els braços i les cames, cantant a sota l'aigua, sortint amb un somriure quan acabo de nedar una prova... i encara que els resultats no siguin els esperats, no deixaré de fer-ho. Perquè no nedo sola, ella està amb mi.

Els seus llavis deien prou.
Les seves mans no deien el mateix...

Perquè? Perquè anar a visitar un centre de dol, poguen fer perfectament el diari personal d'una persona que no ha superat mai la mort d'una de les seves millor amigues? Aquest treball només depen de tu i de les teves forces.

No em ve de gust cantar les mateixes cançons.
Preferiria el teu cos.

Alguien dijo alguna vez: si deseas algo con mucha fuerza, déjalo en libertad. Si vuelve a tí, será tuyo para siempre. Si no regresa, no te pertenecía desde el principio.

L'ésser humà és patetic. Necessita fer-se mal per adonar-se de les coses. Necessita cardar-se una ostia per veure que s'ha de viure del moment. Necessita caure d'un precipici per obrir els ulls i cridar. Que trist. Si haguessim sabut tot això d'un bon principi, ens hauriem estalviat tan de dolor i sofriment...
Però no hos penseu pas, no tothom madura a cops de pal. N'hi ha que cauen i no es tornen a aixecar mai més... Hi ha torres, que per més fortes que puguin ser o semblar, sempre s'acaben derrumbant.

Tenia 15 anys.

S'ha acabat. Sí, era lo millor. Ja n'hi ha prou de fer mal. Tot i així, no ho oblidaré mai. I sé que tu tampoc...

Tengo una paja mental,
que ya no sé de qué va.

Volia tornar-hi. Encara que tot s'hagues acabat volia tornar-hi. Volia perdre el cap un altre cop.

Solia dir i pensar aquestes paraules moltes vegades. "S'ha acabat..." Les deia sense por ni remordiments, amb tota la llibertat del món.
Mai m'havia pensat que em farien tan de mal quan me les diguessin a mi. Ha set com si em tiressin una galleda d'aigua glaçada per sobre. Tot i així, és normal, sabies el que implicava i tot el que t'hi jugaves, sabies tot el que podies perdre i tot el que podies guanyar. I sí, aquest cop has perdut, però això no vol dir res. El món està ple de gent, i tu tens ganes de viure la vida i de fer bogeries.

Now I can't wait to see you again.

Jamaica/Cuba...
HERE WE GOOOOOO!

Vull tornar a veure aquell somriure blanc i brillant que resaltava a la foscor de la nit. Vull tornar a sentir aquella veu tan greu i dolça a la vegada, m'agradava. Vull tornar a veure aquella mirada trapella i divertida que feia que les galtes se'm tornessin de color vermell. Vull tornar a viure una nit com aquella. Et vull tornar a veure.
[...]

Cerco un món on el viure sigui tans sols una broma que em permeti riure, on l'agenda no sigui per programar sinó per passar pàgina.
M'és igual si el cel és blau...
Busco un món que no m'ho ensenyi tot, ni m'ensenyi massa, només el suficient per desconèixer allò que tant desitjo.

No sé perquè ho he fet, no sé per què m’he divertit fent-ho i no sé per què ho tornaré a fer.

Guarda el meu collaret. Porta'l sempre amb tu. Passi el que passi no te'l treguis mai. Et donarà forces. Si te'l vaig donar, va ser per algo... va ser perquè m'importes molt més del que et penses. Gràcies. Sé que m'entens, sé que estàs amb mi.

SEMPRE ANIREM OBRINT PAS!
No tinc paraules per expressar lo grandios que va ser aquest concert.
Impressionant :')

I aquí estem, i aquí estem i seguim i seguirem!sldkfjasdlfkjdaslfkasjdfaokldsfjasdoifpidfjasdofjdaslfdiv14(:

Et puc fer una pregunta?
Sí, esclar.
Ens tornarem a veure?

El teu coixí ja no aguanta més crits ofegats, ja no aguanta més llàgrimes. Tinc un forat al pit, em fa mal, em costa respirar.

I si m'haig d'aixecar mai del terra, serà sempre per el meu propi peu. No necessito ajuda, jo em crec forta. I mentres m'ho cregui, ja n'hi ha prou.

-T'agrada.
-No... Perquè?
-Perquè t'han brillat els ulls quan m'ho has explicat...

SUDA SATS!?
(no té més...)

Em sento com un error, un error d’ortografia. Una “a” sense accent, un “hola” sense “h”. Un toc de típex i jo desapareixo, com tots els errors. El full queda blanc, net, i ningú no veu el dolor amagat darrere aquella capa blanca.

No. S'ha acabat.
Les coses no van així...
N'estic farta de tantes mentides.

Ella no ho enten. No ho pot entendre.
Mai s'ha sentit així...
Egoista? No...
SOLA.

La vaig sentir. La vaig sentir per segon cop. La meva cançó... Adrenalina injectada en vena, impressionant.
No tinc paraules.

Amb les costelles comprimides, que em fa mal quan respiro, la pelvis fora de lloc, els genolls morats i amb esgarrapades, sense veu... Ha valgut la pena, que gran!

Jo no ho trio, però se m'acaben les ganes de lluitar.

Avui em tiraria d'un pont sense pensar-m'ho dues vegades. Potser d'aquesta manera, no em sentiria tan sola, tu estaries amb mi.
Et necessito.

Fa 4 dies, havia aprés a somriure.
Avui, me n'he oblidat. No puc.
Com odio les persones...

Em vas dir que només els nens petits i els borratxos diuen la veritat. Mentida. Jo ja no sóc petita, i no he begut, i tot i així et diré la veritat: et trobu a faltar, amiga...

Feia mesos que esperava aquest dissabte. Mesos.
I ara que només queden dos dies, ja no l'espero.
No tinc força per cridar.

Un pobre imbècil: en el lloc equivocat en el moment equivocat.

-Escolta-diu amb una veu que sona com metralla.
Obro els ulls al màxim i em redreço tant com puc. I escolto.
-Queda't. -I només dient això se li fa un nus al coll, però s'empassa l'emoció i continua.- El que t'ha passat no té nom. No hi ha res positiu en tot això. Però encara hi ha alguna cosa per la qual val la pena viure, i no estic parlant de mi. És que... No ho sé. Potser estic dient collonades. Sé que estic en estat de xoc, que encara no he paït el que ha passat als teus pares, a en Teddy... -i quan diu Teddy, se li trenca la veu i una cascada de llàgrimes l'inunda la cara. I jo penso: "T'estimo".
El sento respirar fondo per calmar-se i alsehores continua.
-L'únic que puc pensar és que seria una putada que la teva vida s'acabés aquí, ara. Bé, ja sé que t'han fotut la vida per sempre. I no sóc tan imbècil per pensar que puc canviar res d'això, ningú no pot fer-ho. Però no aconsegueixo entendre que no et facis gran, que no tinguis canalla, que no vagis a Juilliard, que no arribis a tocar el cello davant d'una gran audiència perquè se'ls posi a tots la pell de gallina igual que em passa a mi cada vegada que et veig agafant l'arquet, cada vegada que em somrius.
-Si et quedes, faré el que tu vulguis: deixaré el grup, aniré amb tu a Nova York... Però si necessites que desaparegui, també ho faré. Hem estat parlant amb la Liz i ella em deia que potser tornar a la teva vida de sempre seria massa dolorós, que potser et resultaria més fàcil esborrar-nos del mapa. I això seria una putada, però jo ho acceptaria. Puc perdre't d'aquesta manera, si no et perdo avui. Et deixaré anar, si et quedes.
Però ara és l'Adam el que es deixa anar. Els seus sanglots ressonen com punys colpejant carn tendra. Tanco els ulls. Em tapo les orelles. No puc veure això. No puc sentir-ho.

Però llavors ja no sento l'Adam sinó aquell so, aquell dèbil lament que en un instant aixeca el
vol es converteix en música celestial. És el cello. L'Adam m'ha posat uns auriculars a les orelles sense vida i em deixa un Ipod sobre el pit. Es disculpa dient que ja sap que no és la meva peça favorita, però que és el millor que ha trobat. Apuja el volum de manera que puc sentir la música flotant a l'aire del matí. Llavors, m'agafa la mà.

És Yo-Yo Ma tocant Andante con poco e molto rubato.
Sonen unes notes greus de piano gairebé com un senyal. Llavors entra el violoncel com un cor que sagna. I és com si alguna cosa explotés dins meu.
Estic asseguda a taula, esmorzant amb la família, bevent cafè calent i rient del bigoti de xocolata d'en Teddy. A fora cau la neu.
Visito un cementiri. Hi ha tres tombes sota un pi en un turó des del qual es divisa un riu. Jec al costat de l'Adam, amb el cap recolzat sobre el seu pit en un banc de sorra a prop del riu.
Sento com la gent pronuncia la paraula "òrfena" i m'adono que parlen de mi.
Camino pels carrers de Nova York amb la Kim, mentre els gratacels ens projectes ombres a la cara.

Tinc en Teddy assegut a la falda i riu tan fort de les pessigolles que li faig, que al final cau.
Estic asseguda amb el meu cello, el que el pare i la mare em van regalar després del meu primer concert. N'acaricio amb els dits la fusta i les clavilles, que el temps i el frec han polit. Ara tinc l'arquet preparat a sobre les cordes i em miro la mà, esperant per tocar.

Em miro la mà dins la de l'Adam. Yo-Yo Ma continua sonant i és com si el piano i el violoncel anessin entrant dins el meu cos igual que les transfusions de sang i el sèrum. I els records de la meva vida tal com era abans i els flaixos de com podria arribar a ser se succeeixen vertiginosament. Sento com si no pogués seguir-los el ritme, però continuen venint-meal
cap i xoquen entre ells fins que ja no ho puc suportar. Fins que no puc estar així ni un segon més.

Es produeix un flaix encegador, una fiblada de dolor que m'esquinça per un instant, un crit silenciós del meu cos destrossat. Per primera vegada, sento que quedar-me serà molt dolorós.
Però, aleshores, sento la mà de l'Adam. No la noto ben bé, però la sento. I ja no estic arraulida a la cadira. Estic estirada al llit de l'hospital, novament dins el meu cos.
L'Adam està plorant, i jo, en alguna part de dins meu, també ploro, perquè per fi puc sentir alguna cosa.

No sento només él dolor físic sinó també tot el que he perdut i és molt gros i catastròfic, i em deixarà un cràter tan profund que mai res no podrà omplir. Però també sento tot el que tinc a la meva vida, que inclou el que he perdut i també l'enorme incògnita del que encara em pot oferir. I tot plegat és massa. Els sentiments s'amunteguen i em sembla com si tingués el pit a punt de rebentar. L'única manera de suportar-ho és concentrant-me en la mà de l'Adam. Que agafa la meva.

I de sobte, necessito agafar-li la mà més que res en aquest món. No només que me l'agafi ell, sinó agafar-li jo també. I intento dirigir cada petita espurna d'energia que m'ha quedat cap a la meva mà dreta. Estic dèbil i això em resulta tan difícil... És el més difícil que hauré de fer mai. Intento reunir tota la força que l'avi i la iaia, la Kim, les infermeres i la Willow m'han transmès. Intento reunir tots els ànims que el pare, la mare i en Teddy em donarien si poguessin. Intento reunir tota la meva força, concentrar-la, com si es tractés d'un raig làser, als dits i al palmell de la meva mà dreta. Me la imagino acariciant els cabells d'en Teddy, agafant l'arquet a punt de tocar el violoncel o entrellaçada amb la de l'Adam.
I aleshores faig força.

Al moment defalleixo, esgotada, sense tenir la certesa de si realment he fet el que acabo de fer. Sense saber exactament el que representa. Si s'ha detectat. Si significa alguna cosa.
Però llavors noto com l'Adam pressiona amb més força, i, en lloc de la mà, sembla que m'agafia tot el cos. Com si em pogués aixecar d'aquest llit. I després sento una inhalació brusca seguida del so de la seva veu. Avui és la primera vegada que el sento de debò.

-Mia? -em pregunta.

Me, Myself & California.

Estimada Olga,
Passa el temps i tu no hi ets. Et busco cada dia a cada lloc, però no et trobo, no has deixat rastre... Només has deixat una petjada al meu cor i al de molta gent. Una petjada que per més que passi el temps, no s'esborrarà. Només et vull dir que jo continuaré buscant, que continuaré amb els sentits ben desperts per si algun dia et veig caminant per el carrer amb el teu somriure, per si sento la teva veu en algun racó d'aquest món... No. No penso parar fins que et trobi.
Gràcies a tu i altres persones, he aprés a somriure. Gràcies a tu, només a tu, que m'has fet adonar que la vida s'acaba, i que l'has d'aprofitar, has de fer coses que no hagis fet mai, coses que mai faries. Has de fer bogeries, sino, res té sentit. Gràcies a tu, he aprés a viure i no ha sobreviure. Gràcies a tu Olga, només a tu, he aprés a estimar aquesta vida. Perquè són de les patacades fortes, les que et deixen inconcient a terra, de les que se n'apren més, de les que et marquen més a la vida, i fan que el teu cervell fagi un gir de 360º. Aquelles que et fan deixar l'infància i l'inoscència, i et fan madurar i veure la realitat amb uns altres ulls.
Saps què, Olga? Jo abans no somreia mai. I si ho feia, no ho sentia com ho sento ara. Ara quan somric, sento que algo de dins meu cobra vida, algo s'encen i em fa pessigolles a l'estòmag, i em fa sentir bé, molt bé. Ara aprecio les petites coses de la vida, ja sigui anar a passejar en Runi, anar a fer un tomb amb bicicleta, quedar amb un àmic o amiga, viure la tardor, tenir una familia que t'estima, veure les flors de la primavera, sentir una abraçada d'un company, veure somriure del teu millor àmic, el sol de l'estiu, la vida... Aprecio a la vida Olga, m'agrada viure, i això no m'havia passat mai abans. I encara que no estiguis al meu costat físicament, sé que hi estàs d'alguna altre forma, i sé que m'estàs apoiant amb tot i m'estàs donant les teves forces i els teus ànims. Sé que vius amb mi, i que no em deixaràs sola.
T'estimo tan, petita, però tan...
Et dec la vida.