Perquè la felicitat no és un punt d'arribada, sinó un estil de vida...

R U N A W A Y . . .

I wanna wake up where you are. I wont say anything at all... So why don't you slide?

I si una petita part falla, si es fa una simple rascada al cor, si caus i no tens la seva mà... el bucle falla. I si el bucle falla, estàs perduda.

Vull cridar. Vull cridar ben fort. Agafar aire i expulsar-lo. Vull cridar-ho tot, treure-ho tot. Puja dalt d'una muntanya i cridar. Fins que em quedi sense veu. Fins que perdi el cap. Vull marxar ben lluny, on ningú hagi de fingir res. Vull cridar, cridar, i cridar. Cridar-te per tot el món. Cirdar, cridar, i cridar. Però de què serveix? Si ningú et sent, si no et surt la veu, si tothom fa veure que no passa res, si tothom ho deixa en el passat, si estàs sola...
Torna.

T O R N A ! ! !
No puc més...

Em vas prometre que no em deixaries mai, que estariem sempre juntes...
Perquè no hi ets? Perquè no em dons la mà? Perquè em deixes caure?
Perquè vas marxar? Perquè no et trobo enlloc?
ON EEEEETS?"?!!"?! ON CULLONS ETS OLGA?!!?!

Quizás bastaba respiar, sólo respirar muy lento.

A la vida sempre busquem una explicació. Perdem el temps buscant un perquè. Però de vegades no n'hi ha. I, per trist que sigui, l'explicació és aquesta.

És curiós de la manera en que et pots arribar a sentir identificat en un simple llibre. Ja sigui la teva vida, la història, els fets, les relacions, els personatges. És increïble. És com si algú redactes la teva vida, o algun fragment d'ella. Sents que d'alguna manera o altre, no estàs sol, i que alguna persona més en aquest món, ha passat per el que has passat tu. Ha patit el que has patit tu. Ha estimat el que has estimat tu.
Qui ho diria que amb 4 fulls escrits, podries trobar-hi la teva vida, la teva història, i algunes de les solucions als teus problemes.

No pensis. No pensis en res. No pensis en el que sents i deixes de sentir. Tu no ho decideixes això. No tinguis por. Deixa't emportar, deixa't anar, deixa que el temps faci la seva part. Deixa que les coses es posin al seu lloc. Deixa que tots els dubtes se'n vagin. Deixa't guiar per aquell somriure.

El teu cervell encara no ha assimilat lo important que arriba a ser per tu...

Prou. Prou de records. Del passat. M'he begut l'enteniment. Tard o d'hora, el que has deixat enrere t'atrapa. I les coses més tontes, quan estàs enamorat, les recordes com les més boniques. Perquè la seva senzillesa no té rival. Em vénen ganes de cridar, en aquest silenci que em fa mal. Prou. Deixa-ho córrer. Posa les coses al seu lloc. Passa pàgina. Tanca amb doble clau. Al fons del cor, en aquella cantonada, en aquell jardí. Unes flors, una mica d'ombra i el dolor. Posa'ls tots allà, sobretot ben amagats, on no facin mal, on ningú els pugi veure. On no els puguis veure tu. Ja està. Altre cop enterrats. Molt millor així. Molt millor.

T r y

Igual que Step es queda sense Pollo, jo em vaig quedar sense tu.

"L'amic és aquell que entra quan tothom ha sortit".
I tu, Olga, tu encara ets dins meu.

Que estrany... Amb una persona que no coneixes de vegades et sents més a gust, t'expliques amb més facilitat. Te li obres de debò. Potser perquè no t'interessa el seu judici.

I juSt wAnnA loSe cOntROl!

All alone, smoking his last cigarette...

Potser perquè mostrar-se massa dèbil davant d'un amic fa que després un se senti incomòde. O potser perquè sempre pensem que el nostre dolor és únic, particular, com tot el que ens afecta.
Ningú pot estimar com estimem nosaltres, ningú pateix com patim nosaltres. Aquell mal de panxa, precisament, "el tinc jo, i no tu".

La impotència d'estar nedant sense cansar-te, i de sobte, sentir com els teus braços i les teves cames deixen de funcionar. Tocar la paret, i quedar-te indiferent. Tot i així, siguent conscient de que nedaves per ella, de que ho feies per ella. Però et sents insatisfeta per el sol fet d'haver-ho fet malament. Del sol fet de pensar que l'has defraudat (saps que no), el sol fet de pensar que s'esperava més de tu (saps que no)... Tot i així, et sents impotent, perquè voldries fer-ho lo màxim de bé per ella, fer-ho amb ella. Però no pots. Els teus braços i les teves cames no donen per més. I quan senties aquell dolor, pensaves en ella, i et repeties al teu interior: "per l'Olga, per l'Olga"... el teu cap funcionava, però les teves extremitats no.
Puta mononucleosis.

I demà m'hi deixaré la pell, la carn, i tot lo que faci falta. Faré que aquells 400 estils siguin únics. Faré que siguin teus.
Fes-me una senyal, no em deixis sola.

Fa 16 anys, va neixer una nena morena d'ulls marrons. Una nena petita i innocent, simpàtica i riallera. Amb una veu de pito que et podia taladrar el cervell amb els seus crits i amb els seus galls, i que quan li deies, t'emportaves una òstia al cap i un "seràs foca! jajaja" i una abraçada. Aquelles abraçades que a vegades et feia por trencar-la, la senties fràgil amb aquells braços tan secs i escarransits, però que t'omplien i et feien sentir bé. Amb aquella insistència sempre que et venia per fer-te una foto amb ella, "que no en tenim cap de juntes, jo en vull una!", "nena no siguis pesada, ara no que tinc cara piscina i no estic fotogènica, jaja", "seràs burra...". Que quan algo no anava bé, la tenies allà. Nosé com s'ho feia, mai ho he sabut, però sempre aconseguia fer-me somriure. Ja sigui amb una pallasada o amb alguna frase o tonteria, però sempre em treia un somriure i aconseguia fer-me oblidar d'allò que em preocupava. Una nena àmiga de tots, que sabia donar consells i trobava respostes per tot, fos el que fos, bo o dolent. Sempre tenia alguna cosa per dir-te. Una nena que es fa estimar i que et fa sentir estimat, que saps que estarà al teu costat i que no et fallarà. Una àmiga de veritat. Una persona meravellosa per la que faria qualsevol cosa perquè tornés a estar aquí. Una nena que no sabia que canviaria la vida tan radicalment a més d'una persona.
Petita, siguis on siguis, estiguis amb qui estiguis, moltíssimes felicitats. Disfruta d'aquest 16 anys recent complerts, i sigues feliç.
T'estimo tan...

Felicitats Olga.
Felicitats Papa.

Aquesta nit tornaràs a cridar en silenci. El forat s'ha obert un altre cop...

Algo no va bé quan tremoles sense tenir fred.

De que serviex explicar-li a algú com em sento? Tothom et mira amb cara de pena, amb llàstima.
"Pobre, va ser un cop molt fort per ella". Aneuse'n tots a la puta merda. CALLEU!

Dia 9.
Torna. T'hem fet un pastís de xocolata, t'estem esperant...

El dolor. La ferida. Les llàgrimes. Els crits. La foscor. La buidor. La soledat. La companyia. L'amistat. La paraula. El somriure. La mirada. La bogeria. L'amor... i el temps? El temps només passa...

Te answer my friend, is blowing in the wind...

Potser perquè mostrar-se massa dèbil davant d'un amic fa que després un se senti incomòde. O potser perquè sempre pensem que el nostre dolor és únic, particular, com tot el que ens afecta.
Ningú pot estimar com estimem nosaltres, ningú pateix com patim nosaltres. Aquell mal de panxa, precisament, "el tinc jo, i no tu".

A vegades crido abans d'anar a durmir. Crido en silenci i m'enfonso als llençols. M'amago perquè no em trobi ningú, és el meu millor amagatall i on em sento més segura. Són aquelles nits en que necessito agafar la teva foto i posar-la sota el coixi. Crido tot el que et trobo a faltar i ningú ho sap. Crido tot el que donaria perquè tornessis a estar a aquí. Crido tot lo important que ets per mi i ningú s'ho imagina. Crido tot lo que et necessito... Crido, crido, crido... però ningú hem sent. Ningú hi pot fer res.

Porto 8 mesos creient que no ha passat res. 8 mesos esperant a que vinguis a veure'm en alguna competició, esperant sentir la teva veu animan-me, esperant una trucada teva, esperant trobar-te per Olot, esperant un missatge, esperant que vinguis a Banyoles, esperant que aquell Looking for paradise es posi a conectado, esperant poder parlar amb tu i explicar-te tot el que m'ha passat durant tant de temps, esperant poder-te abraçar com feiem sempre, esperant veure el teu somriure un altre cop...
Esperant...
TORNA

Ho recordo. Ho recordo com si fos ahir mateix. Estava malalta i em vaig quedar a casa tot el matí, a la tarda, jo i la meva mare teniem planejat anar al cine, a les dos ens feia molta ilusió anar a veure el reportatge de Michael Jackson.
Estava a casa amb la Núria, em va passar a veure i estavem a la meva habitació parlant i rient, mentres m'emprovava roba per anar a Girona. Era l'hora d'anar cap al cine, al final em vaig decidir per uns leggins i la sudadera vermella de Loreak Mendian. La Núria va marxar cap a casa seva amb moto, i jo i la meva mare vam agafar el cotxe amb direcció Girona.
Abans d'arrencar em trec el mòbil de la butxaca i el poso a la guantera del cotxe. Algo no anava bé. "Perquè t'emportes el mòbil?" Em va preguntar la meva mare. "No ho sé, vaig respodre. És la costum". Rotundament, algo no anava bé. Algo fallava a la seva expressió de la cara, m'amagava algo. No vam parlar durant mig trajecte, justament, fins que va sonar el mòbil. La meva mare es va desviar expressament del camí i es va aturar en camí tallat. Era la Marina.
Em va caure el mòbil, el meu cos no responia a cap estimul. Em vaig quedar immòbil. Era impossible, no podia ser. Al cap de 10 segons vaig reaccionar. El primer impuls va ser obrir la porta del cotxe i sortir corrents, corrents tan lluny com pogués. Atrevessar tots els camps i amagar-me on fos, on ningú em pogués trobar. Però la meva mare em va frenar. Em va agafar a la força i em va abraçar. No. Era impossible, no podia ser. Em vaig posar a cridar i a rebutir patades i cops de puny al cotxe. El meu cos no responia, no era jo. El meu cap no processava absolutament res de res. Estava en estat de shoock. Vaig voler tornar a obrir la porta però la meva mare plorant em va agafar encara més fort i no em va deixar anar. No sabia que dir-me, tampoc l'escoltava. Vam fer mitja volta amb el cotxe, camí cap a Banyoles. Els punys de la sudadera van quedar negres, des d'aquell dia, no le rentat.
Aquella nit no vaig dormir.

Tot és un putu bucle. Perquè cullons no te n'havies adonat abans? Ara ho entenc tot.

Els pilars cauen, a poc a poc, un per un, tots van caient. Els intentes aguantar, però no pots, pesen massa i cauen amb força per terra. Per més forts que haguessin set algun dia, per més que haguessin aguantat drets i ferms les tempestes, amb el pas del temps, es destrossen i cauen. Estan tan malmesos... És inútil. Tot se'n va. Tot s'acaba.

Olga què falla?! Que està passant?!
Ajuda'm sisplau, no puc més..

Petita, torna. Ajuda'm. Jo no entenc res...

SOLA.
No és casualitat, és el destí.

Em sento com un error. Tot el que tocu, de mica en mica, es va destruint, es va desfent a poc a poc... fins que desapareix.

Tot està bé, no has de patir per mi.
És la meva aposta, algú en dirà destí.
Ens retrobarem, ara hem de fer camí,
i tu, tu ja ets part de mi.

Dormir se antoja muy díficil si es sin ti...
No sólo respirar es vivir.

You were everything, everything that I wanted
We were meant to be, supposed to be, but we lost it...