NO... I WON'T BACK DOWN.
I'M GONNA BURN IT DOWN.

Help! I need a hug...

It’s like one of those bad dreams when you can’t wake up.

Quan era petita i em preguntaven per quin era el meu mes de l'any preferit, jo sense pensar-m'ho dues vegades, deia que era el novembre. Només per el sol fet de que era el meu aniversari i de que em farien regals i tothom estaria pendent de mi i m'ho passaria molt bé.
Al cap d'uns anys em vaig adonar de que el novembre ja no m'agradava tan; de que fer anys no era tan divertit, sino que al contrari, era horrible; de que els regals només son bens materials que no serveixen per res, només per demostrar coses que a vegades ni es sentent; de que a la gent li importa una merda si aquell dia et fas gran o sigui el que sigui que facis, perquè és un dia normal i corrent, un dia com un altre, i finalment, em vaig adonar de que el 26 de novembre era el pitjor dia de l'any.
Actualment, odio el novembre. Odio el 26 i el fet de fer anys. Odio que em felicitin, però odio més no rebre la teva trucada ni el teu sms ni sentir la teva veu. Odio que em facin regals; que me'ls facin els dies que vulguin, però al novembre no. Odio que no m'abracis, que no em facis pessigolles, i que no m'insultis dient-me foca o gorda. Odio no trepitjar les fulles al teu costat, que no t'amaguis a darrere de cap roca i que no em facis cap espant sobtat. Odio imaginar-te a per tot arreu allà a on vaig i adonar-me'n de que només et puc imaginar. Odio no sentir la teva veu de pitu i només poder sentir el seu eco dins del meu cap, en els meus records. Odio que només et pugui imaginar i recordar, abussar i alimentar-me dels records. Odio les competicions sense els teus anims i sense veure't; la natació no ha recobrat sentit desde que vas marxar. Odio parlar sola a les nits, esgarrapant el coixí, cridant en silenci, rebutint els llençols i esperant a que tornis. Odio que agafessis la puta moto i que caiguessis, que deixissis de respirar i que el teu cor es pares. Odio anar a Olot i no veure't enlloc. Odio aquell putu album; encara no li trobo el sentit (com a moltes altres coses). Odio veure a algú vestit amb el xandall de l'Olot, el cor em fa un salt i de seguida batega més lent al adonar-me de que no pots ser tu. Odio perdre'm en els records, però no ho puc evitar, et trobo a faltar. Odio no poder trucar-te, explicar-te tantes i tantes coses, veure el teu somriure. Odio que ningú m'insisteixi tan en tirar-me una foto com tu, odio no tenir-ne més; odio la meva cara a totes, adoro la teva. Odio el meu aniversari; l'únic desitg que demano i que no em cansaré de damanar, no es pot complir. Odio el dia 6; els meus somnis es van acabar allà; el sentit de la vida i de totes les coses es va perdre allà; el meu somriure se'n va anar juntament amb el teu. Odio el novembre; l'ostia més gran de la meva puta vida es concentra en aquest putu mes, encara que l'arrossegui durant tot l'any.
Torna.

Y no me has dejado nada, 
y de nada nunca hay restos.

-Esto es una locura o una genialidad.
-Es sorprendente lo a menudo que coinciden esos dos conceptos.

I de sobte, vaig començar a tremolar. Recordar la bogeria que vaig fer, recordar el mal que podia haver fet, recordar tot el que em vaig tenir que callar per una tonteria; la persona que podia haver perdut... I tot per perdre el cap; per no saber dir que no, que no podia ser, que no ho podia fer, però que volia... I em trobo davant seu, sense saber on mirar, sense saber que dir, tremolant de nosé què, amb els seus ulls blaus clavats a l'esquena. Lo pitjor de tot és que hi tornaria...

Per una història que no va tenir final.

Per què m'odies?

Encara que tu no em diguis adeu, jo sempre t'ho diré.

colecciono sonrisas y tragedias,
lo primero a medias por las prisas..

There's always cracks; a crack of sunlight, a crack in the mirror, or on your lips...
You're my crack of sunlight.

Ella sabe que, por respeto a los demás, debería quedarse más días en casa en vez de salir tanto a estropear el paisaje. Sabe que los que la llaman bonita son mentirosos compulsivos, enfermos o miopes. Tiene una exagerada obsesión con los espejos. Algunos creen que siempre se mira porque se gusta, creen que es una creída. Pero yo sé que se mira para decidir si durante el recreo debe quedarse encerrada en los baños del instituto o no. Dice que no le gusta odiar a alguien, que por mucho daño que le hagan siempre acaba perdonando, pero sin querer se contradice, porque ella misma se odia exageradamente. No le gusta que le toquen la barriga, ni que le miren de muy cerca la cara, las piernas o cualquier otra parte de su cuerpo. Le encanta comprar ropa y seguir la moda, pero también le entristece, dice que no puede ponerse según que cosas porque se le nota la barriga, así que suele comprar ropa dos tallas más de la que le toca. Muchas veces ha decidido ayunar durante una semana para ver si funciona, nunca ha durado más de dos días; se siente satisfecha al controlarse pero le da miedo ponerse enferma, y escoge estar gorda, pero sana. A veces le entra el pánico al mirarse en el espejo, se da cuenta de que por muchas dietas que haga, por mucho deporte que practique o por mucho que deje de comer, su rostro nunca cambiará. Y no encuentra otra salida que intentar convencerse a ella misma de que tampoco está tan mal. A veces lo consigue, pero dura poco. Cree que le da asco a todo el mundo, incluso a sus mejores amigos o a su pareja, esa es la razón por la que tanto le cuesta sostenerle la mirada a la gente. Mil veces ha estado al borde de la locura, esa locura que te hace pensar cosas absurdas e irreales, como cuando la riñe un profesor y cree que lo hace porque es fea. O como cuando camina por la calle y piensa que es el centro de atención por ser un monstruo. Todos sus amigos saben que su autoestima es casi inexistente, pero nadie la escucha, ni nadie la entiende. Intenta hablarlo pero lo único que hacen es responderle que no diga tonterías, que es muy guapa. Pero a ella oír eso le hace aún mas daño, odia que la mientan. A veces su vida se convierte en su obsesión con el físico [...]


A vegades, qui menys t'ho esperes, pot descriure perfectament com et sents quan et mires al mirall. Llavors és quan t'adones de que hi ha més gent imbècil com tu. Gent que per falta d'autoestima, deixa de fer moltes coses que li agradaria fer. Començant per estimar-se a un mateix.

Pursuit of happiness.

A vegades una cançó pot expressar molt millor tot el que sentim que no pas amb simples paraules que se les emporta el vent.

Tinc ganes de destrossar coses, trencar-ho tot, tirar-ho pel terra i trepitjar-ho, cridar fins a quedar-me sense veu, i tornar-hi.

Els records em persegueixen a l'escola. Ostia puta. Quina merda. No em puc amagar enlloc. No em puc posar la caputxa, no em puc tapar les orelles, no em puc tapar la cara amb els cabells, no puc tancar els ulls, no puc mirar la pissarra, no puc cridar, no puc parlar, no puc marxar corrents [...]

I si ara tingués una competició o un campionat, juro que el guanyaria.

Where is the magic? We lose it...

Los domingos me suelo jurar que cambiaré de vida...

I keep on running, keep on running
And nothing works
I can't get away from you, no

I keep on ducking, keep on ducking
And nothing helps
I can't stop missing you, yeah

Perquè et vas girar? Anaves recte, endavant, ràpid, tenies pressa...i et vas girar...
G U I L I P O L L E S !

Tinc por. NOVEMBRE

Fred fred fred fred fred. Vull sentir el fred. Vull que l'aire em passi per dins del jersei i s'em posi la pell de gallina, vull anar amb moto i que se'm glacin les mans, vull posar-me el casc i que s'enteli la visera, vull que les galtes i el nas s'em quedin vermelles, vull ficar-me al llit i tenir els peus glaçats, vull tenir que abrigar-me amb moltes mantes abans d'anar a dormir, vull posar-me molts jerseis i molt grossos, vull que plogui més sovint, vull anar amb bici escoltant la cançó "better days" mentre l'aire glaçat em passa per tot el cos, vull vull vull... vull que una abraçada em tregui tot el fred que tan desitjo.

I'm sittin' here all by myself
just tryin' to think of something to do.
Tryin' to think of something, anything
just to keep me from thinking of you.
But you know it's not working out
'cause you're all that's on my mind...
One thought of you is all it takes
to leave the rest of the world behind.

Well, I didn't mean for this to go as far as it did
And I didn't mean to get so close and share what we did
And I didn't mean to fall in love, but I did
And you didn't mean to love me back, but I know you did...

I'm sittin' here tryin' to convince myself
that you're not the one for me.

But the more I think, the less I believe it
and the more I want you here with me...

Les ganes de perdre el control un altre cop em devoren. Necessito fer bogeries un altre cop. Necessito oblidar-me de tot i de tothom; perdre el cap de nou i no trobar-lo fins d'aquí un temps; deixar de banda tot lo superficial i deixar-me endur per l'indiferència... Viure. Sense por de caure. Un altre cop...

I ara què? Quieta estàs més maca, ho sabies? Idiota... no perdis temps pensant, no val la pena. No hi guanyes absolutament res, només intentar posar 4 coses al seu lloc, que tot així, continuen mal posades. I només hi perds temps, i el temps passa, s'escapa. El temps és or.

Hauries d'agraïr que segueixes respirant. 

Un concert. Euforia i adrenalina. Crits i soroll. Un mòbil que sóna, una veu que contesta. 
Un t'estimo. Un silenci. Un somni.

Perquè de vegades el que poden semblar rareses, impureses, només són belleses diferents, que no sabem acceptar.

BETTER DAYS

No quiero tu amor temporero, tu flujo de hiel, tus ganas de perder... Aunque se que si te vas me quedo en ná, no pienso caer, no me voy a joder, hoy no.

Aquesta veu em posa la pell de gallina.
[Pete Murray]

La meva vida es resumeix en 11 mesos. Els 11 mesos on et vaig perdre i alhora, on em vas ensenyar a viure.
T'estimo molt.

Fa un any, anelava la tardor. Volia trepitjar les fulles quan caminava pel carrer, fer fotos als arbres de colors càlids, anar amb bicicleta respirant la tardor, sentint aquella brisa ni freda ni calenta al cos, estirar-me en un coixí de fulles al mig del bosc sense pensar, posar-me a sota de la pluja en un dia qualsevol, senint el fred per tot el cos... Volia fer tantes coses... però tu vas marxar i la tardor i tot va perdre la màgia. Va perdre el sentit. I desde llavors, ja no he trobat sentit a res. I per més forta que em faci, i per més vegades que digui que sí que puc, en realitat, he perdut el sentit de tot, fins i tot, el sentit de la vida. I en aquests moments, és quan et preguntes: que em manté aquí? I només se't passa pel cap una promesa.

Ella també tenia 2 pilars. I els 2 també van caure.

No es tracta d'amagar-te del món. Simplement es tracta de no esperar res de ningú.
Si fos tan fàcil aplicar-nos els nostres propis consells...

Sortilegis per foragitar la mort:

Demana a la teva millor amiga que et llegeixi els articles més sucosos de la revista: moda i safareig. Anima-la a seure ben a prop teu per poder-li tocar la panxa grossa i meravellosa. I quan hagi d’anar a casa, respira fons i digue-li que l’estimes. Perquè és la veritat. I quan ella s’inclini i xiuxiuejant et digui que també t’estima, agafa-la fort, perquè normalment no es diuen aquestes coses.

Demana al teu germà que segui al teu costat quan torni de l’escola i fes-li explicar com li ha anat el dia, cada classe, cada conversa, fins i tot què ha menjat per dinar, fins que se’n cansi i et demani que el deixis anar a jugar a futbol amb els seus amics al parc.

Observa la teva mare quan es treu les sabates amb una puntada de peu en una llibreria, s’ha d’estar dreta tot el dia i ha de tractar amb amabilitat els desconeguts. Riu quan, en una mostra de generositat, la teva mare regali al teu pare un llibre que ha pogut comprar amb un descompte.

Mira al teu pare quan li fa un petó a la galta. Fixa’t com somriuen. Recorda que, passi el que passi, són els teus pares.

Escolta la teva veïna quan esporgui les roses mentre les ombres s’allarguen a la gespa. La veïna taral·leja alguna cançó d’abans i tu estàs sota la manta amb el teu nòvio.

Digue-li que estàs orgullosa d’ell, perquè ha tirat endavant el jardí i ha aconseguit que la seva mare se’n cuidi.

Observa la lluna. És a prop i està envoltada d’una lluentor rosada. El teu nòvio et diu que és una il·lusió òptica, que es veu grossa a causa de l’angle que forma respecte a la Terra.

Planta-hi cara.

I a la nit, quan et tornin a l’habitació i s’acabi un altre dia, no deixis que el teu nòvio dormi al llit plegable. Digue-li que vols que t’agafi i no tinguis por que a ell li faci cosa, perquè si diu que vol fer-ho vol dir que t’estima i això és l’únic que importa. Enllaça les cames amb les seves. Escolta com dorm, la seva respiració suau.

I quan sentis un soroll com el del moviment d’un estel que s’acosta, o les aspes d’un molí de vent que giren a poc a poc, digues: “Encara no, encara no”.

Continua respirant. Continua fent-ho. És fàcil. Inspiració. Expiració.

Espero que la teva amiga hagues tingut bons recursos. Però morir-se jove nena és una putada...
Una àmiga meva tenia una colla, i un dels nois que tenia 17 anys es va morir amb un accident de moto. Desde llavors, han passat 40 anys, i cada any es segueixen trobant al mateix dia per recordar-lo i per estar junts. Perquè passaràn 15 o 20 anys, els que siguin, i aquesta persona cada dia ens anirà portan el fruit i la maduresa. I el record que ens deixa, no es pot esborrar.

Hoy me perdí en mil recuerdos,

que no dejan dormir...

¡Cuánto veneno!

Para sonreir son malos tiempos,

Otoño ya esta aquí...

¡Cuantos tormentos!

¿Dónde coño te escondes, felicidad?

Los lunes de octubre dónde estarás.

¿Dónde coño te escondes, felicidad?

Me condenas a muerte de soledad.