No deixis mai de somriure, sisplau. No marxis un altre cop... queda't amb mi i
afrontem junts aquesta puta merda. Però no esborris mai el somriure de la teva
cara, perquè és lo que m'ha fet aixecar del terra més d'un cop.

Tenemos miedos. Todos tenemos miedos, aunque lo bueno de esta vida es que casi nadie nos pregunta cuáles son los nuestros.

Set mesos i vint-i-dos dies.
Per primer cop, aquestes llàgrimes no són per ella.

S a t u r a c i ó .

No és fàcil ser feble.
L'èsser humà no pensa. Pot tenir milions de neurones, però a l'hora de la veritat no en fa servir ni una. Si hi ha una piscina sense aigua, s'hi llençarà de caps sense pensar-s'ho dues vegades. Sense adonar-se'n de que es pot fer molt de mal. Es tira al vuit, només per buscar la felicitat d'aquell precís instant, per absorvir aquell moment, per ser feliç. Però no sap que la felicitat només dura al moment de la caiguda. Tampoc sap que després es farà mal, que caurà, que patirà, que plorarà... un altre cop. I llavors, només quedaràn els records. Tan bonics i tan destructius alhora.

La raó per la qual em tirava cada dia a l'aigua, ja no hi és. Ha marxat.
Tot i així, em sorprenc; no em fa mal. M'és igual tot el que faci, ell té
la seva vida i jo la meva. Ja no m'entrebancaré amb cap pedra mai més.
Però... perquè no m'importa?
Ho era tot. (t'has deixat el "quasi"...)

Quisiera que se inventara algo para embotellar los recuerdos, igual que los perfumes, y que nunca se desvaneciesen. Y que cuando yo quisiera pudiera destapando la botella volver a revivirlos.

La muralla cau. De que tens por? Sabies el que passaria. Et fots.
La por avança. MERDA! Troba'l a faltar, estúpida.

Y creo que muero si no siento el roce de tu cuerpo junto a mí.
Recuerdo tus labios y esos ojos que al mirar casi hacen daño.

La teva tendència a cagar-la augmenta dia a dia. Felicitats, t'ho curres.

És per tot i per no res.

Si cada nit fos com aquesta, deixaria l'alcohol per sempre.
Per fi tot el que he fet, sembla que comença a cobrar sentit.
Sembla que començo a tocar de peus a terra.
Que trobo l'equilibri. Que m'aguanto sense caure.

Pam! Tot per terra un altre cop.
No et fiquis amb ella, mai.
Forma part de mi.

Entre poc i massa, no creus?
Gràcies mama. T'ho podries haver estalviat, no m'entendràs mai. Només són records, a vegades dolorosos, i d'altres vegades bonics. Si els vull tenir a la meva habitació és cosa meva. Meva i de ningú més. No saps el que se sent. No ho sabràs mai...

Tens por, veritat? Por de sentir la distància, por de trobar-ho a faltar després de tot, por de voler quedarte més dies, por de que passi algo i voler-ho repetir, por de sentir algo que abans ho havies sentit, por de sentir algo més que amistat. I per tot això creas una muralla. Que sembla forta, ressisten. Però que quan veu el teu somriure, els rajols cauen de mica en mica, fins que s'obra una esquerda. I després, és quan sens allò al cor, aquella escalfor. I després, viuràs amb la por de no sentir mai més aquells braços al teu voltant, de no veure més aquell somriure, de no tornar a tenir la seva ma quan caus. Viuràs amb la por de perdre aquella amistat, o el que sigui. I jo, jo no vull viure amb por. Tinc 16 anys. No vull viure els 16 anys amb la por de perdre-ho tot.
Però alguna cosa em diu que segueixi...

¿De que tienes miedo?
A reir y a llorar luego...

M'agrada el teu somriure. Per fi, has tornat. T'he trobat a faltar.

WAIT...

Alguna cosa em diu que no em va dir adeu.
Alguna cosa em diu que em va dir a reveure.
[...]

Va dir prou. Però els seus ulls no.

Nunca hablamos de lo ocurrido, por lo menos entre nosotros, nos da miedo supongo recordar su nombre o lo que hizo porque eso le serviría para introducirse en nuestros sueños; en cuanto a mí, ya casi no sueño con él, sé que las cosas no volverán a ser como antes, pero no me importa. Porque si una persona se aferra a su pasado muere un poco cada día y yo sé que soy de las que prefieren vivir.

Era l'única persona en tota la meva vida que em deia CARA A CARA que m'estimava.
Aquest simple fet, ja la feia diferent de tota la resta.

Shhhhhhhhhhhhhhhhht...!
Ha tornat l'equilibri.

Dona'm la mà. Vull venir amb tu. És molt fàcil, només m'has d'allargar el braç, que jo t'agafaré sense dubtar-ho ni un moment. T'estimo tan...

El forat s'ha tornat a obrir. Em fa mal el pit. Em costa respirar. No puc cridar. No puc més.

On ets?

No hi ha motiu per plorar. Cada cosa que passa és tan simple i poc significant que no es mereix ni una sola llàgrima. Cada patacada és tan poc dolorosa que ja no sento res. Sóc immune al dolor. Fa 7 mesos que no sento res, fa 7 mesos que no ploro per res. Només per ella. Per ella i per res més.
No puc més. Et necessito.

Em vas dir que no em deixaries mai. Que estaries sempre al meu costat. Que lluitariem per un sempre juntes.
Et trobo tan a faltar petita. Tan...
TORNA!!!

Torno a anar endarrere. Algú m'està estirant cap endarrere, cap a la foscor. M'aixeco, camino i caic, m'aixeco, camino i caic... Està bé cauré si sempre t'acabes aixecant. Tot i així, no t'has plantejat mai que algun dia ja no tindràs forces per tornar-te a aixecar?

-Ets massa sincer.
-Sí. I un cabrón...

Aquella sensació de que l'has cagat...
fins al fons...

Y busco en el espejo, y no encuentro nada que me guste.
I'm skinny in my dreams.

It was my decision to get clean, I did it for me. Admittedly I probably did it subliminally for you...

Por.

Seria més fàcil resumir-ho tot amb un ADV. Així la gent no es sentiria tan malament, i s'adonaria que la seva vida no és tan insignificant ni penosa com es pensava que era.

I ara, què? Jo no vull fer mal a ningú.

Aquest putu blog està ple d'esborranys. Res no té sentit. No sé ni escriure, no sé que sento, no sé com expressar-me.. No sé ni que em passa pel cap. Només sento silenci, i ara mateix, no m'agrada el silenci.

Em falta algo a part d'ella, i ja no sé ni què és...

Tinc por. Tot el que he vulgut durant la vida ja no té sentit. Sento que ja no m'importa, que ja no val tant com abans, que era una obsessió i res més... suposu que és perquè tinc el cap ple de pardals, però em decepciona pensar que s'ha acabat d'aquesta manera, sense final...
No demano un final feliç, tan sols demano un final...