I si hem arrivat fins aquí, podem arrivar fins al final. Soles, sí. Però endavant, sempre endavant. No ho oblidis.

T'estimo.

Nostàlgia. Sense un perquè. Sense un somriure. Sense un motiu. Sense un sentit. No entenc res. S'acaba un any. I que? Hos penseu que l'any que ve serà diferent? Hos penseu que serà millor que aquest? Que tindreu més sort? Que sereu més feliços? Que tot serà de colors? (...) Imbècils. Any rere any arrosegareu la mateixa merda de sempre. Perquè hagiu de canviar de calendari no vol dir que les coses també canviin.

Persones.

Moments.

Que conflueixen tots en aquest.

I són aquells instants, quan no ens sentim capaços de sentir, d’estimar, de viure i únicament volem retrobar-nos amb els somnis de fa uns anys...

For those days we felt like a mistake,
those times when love's what you hate.

I tot acaba al mateix lloc... i tot em recorda a tu i al fet de que no hi siguis. Al fet de que no estiguis aquí trucan-me, sentint la teva veu, sentint el teu riure desde l'altre banda del telefón.

Falta un dia per acabar l'any. Som 30/12/10. Estic plorant. I aquest cop, no sé perquè. No sé si és per tot lo que tinc i que no em mereixo, o per tot lo que no tinc. No sé si són detalls com una simple carta d'aniversari, o d'àmic invisible que et fan plorar d'emoció i et fan adonar de que no saps valorar les coses, o de la carta que esperes, esperes, i no arriva. No sé si aquestes llàgrimes són d'emoció, o simplement de tot lo guardat a dins que necessitava sortir. No sé si sóc feliç, o si només ho vull creure. M'estic saturant. No sé res. Falta un dia per acabar l'any, i la meva ment està en blanc i no entenc perquè.

- ¿No los odias?
- ¿El qué?
- Estos incómodos silencios. ¿Por qué creemos que es necesario decir pelotudeces para estar cómodos?
- No lo sé, es una buena pregunta.
- Entonces sabes que has dado con una persona especial. Puedes estar callado durante un puto minuto y compartir el silencio.

Si pogués fer que un instant s'adormís entre els meus braços, i robar l'eternitat...

Si pogués fer que les ombres descobrissin la mentida, tu series la veritat...

Però l'esfera gira recondant-nos que tot és fugaç. Que la vida se'ns escapa com la sorra entre les mans...

He buscat entre les brases i dins del gel en les mirades. T'he descrit en rius de tinta i ara em sobre les paraules per dir-li al sol que s'amagui rere el mar, i no torni a brillar si no ets amb mi... 

Res té sentit, si tu ja no ets aquí.


Transportant imatges d'aquell temps sense paraules, retornant com una onada. Si tu ja no ets aquí...

No tengo miedo a eso que llaman eterno, 
mis pecados son lo bueno que he pasado.  
Ni al que quiera condenar mi manera de vivir.

No tengo miedo a ningún comentario 
de quien dice que esta libre de pecado,  
ni al que quiera censurar mi manera de vivir.

No tengo miedo al paso del tiempo, 
mientras sepa que vivir no es lo que cuenta. 
Y que nadie va a cambiar mi manera de vivir.

No tengo miedo a estar enamorado, 
mis pecados entre dos son más pecados.  
Y es que eso de pecar es mi manera de vivir.

Fins i tot la nit més negra es torna vermella. Se t’aglomera una quantitat tan gran de coses al cap que voldries pensar-les totes alhora i el cor no es pot asserenar. I a més, és estrany, perquè tot et sembla bonic. Tu fas la mateixa vida tots els dies, amb les mateixes coses i el mateix avorriment. Després t’enamores i aquella mateixa vida es fa gran i diferent. 

y así aguantamos este infierno,
y así aguantamos...

Aprendí de mis errores que nunca aprenderé. 

For all of the times we fought
For all of the things I'm not

You change my philosophy.

Hi ha tantes coses que et diria i no m'atreveixo. 
Hi ha tantes coses que sento i no sé perquè.
Hi ha tantes coses que vull fer i no sé ni per on començar.
No em deixis.

Look at the stars. Look how they shine for you...

M'agradaria tornar a el 6 de gener d'anys anteriors. Com quan tenia 5 anys. M'aixecava a les 9 del matí per els nervis, anava corrents a despertar a l'Eloi, i després ens tiravem a sobre dels meus pares mentres dormien. I els molestavem fins que es despertaven. Llavors baixavem corrents cap al menjador, i miravem per els vidres de la porta, i jugavem a endevinar per a qui era el paquet més gros. Entravem a la sala, i començavem a cridar ben il·lusionats. I llavors, tots junts, anavem desembolicant els regals. Amb una il·lusió indescriptible. Amb uns somriures màgics.


M'agradaria despertar-me el 6 de gener com feia fa anys. Baixar les escales corrents, obrir la porta del menjador, i trobar-me un paquet gegant. Molt i molt gros. I que poses escrit a l'envoltori el meu nom. I al obrir-lo ben esverada, en sortis una caixa de cartró. I en obrir la caixa, apareixesis tu, dient-me "Sorpresa! Sé que m'estaves esperant! Ja he tornat! No cal que et preocupis més, no cal que ploris més, tot ha estat un malson! Només vaig marxar un temps, però ara he tornat. He tornat i estarem sempre juntes. T'estimo molt foca! Bon Nadal!".
[...]

If you can wait 'till I get home,
then I swear we can make this last

Si creus que pots: podràs. Si creus que no... Estàs acabat.

I per primer cop, no tinc por.

Després de tot, encara em sorpren la meva capacitat per aguantar-ho tot.

"Es va morir."
Fa mal dir-ho. Fa mal explicar-ho. Sobretot quan encara no ho has asumit; quan encara no t'ho creus; quan no ho pots assimilar... 
Quan fa mal com el primer dia.

La gente cambia.
Si. ¿Pero sabes donde?
En el mundo de las golosinas, calle piruleta, numero cinco.

One more try.

Hola chicos y chicas, o lo que seáis. Mi nombre es capitán Jack Sparrow. Ah! Algunos ya habréis oído hablar de mi... Como tal vez sabréis, hay momentos... casi siempre, de echo, en los que prefiero ver el mundo a través del fondo de una botella de ron. Este es uno de ellos.
Puede que también hayas oído rumores de que Jack Sparrow va a reunir una tripulación para emprender un viaje a la fuente de la juventud. No es cierto, por supuesto. Pero incluso si no estuviera tan claro, no os interesaría acompañarme, ¿verdad? ¿O si?

Si un "no ho sé" pogués dir-ho tot...

La Ley Innata és la meva desconexió amb la realitat.

Come back soon. I miss you, Jack.

Her feelings she hides.

Her dreams she can't find.

She's losing her mind.

She's fallen behind.

She can't find her place.

She's losing her faith.

She's fallen from grace.

She's all over the place.

She's lost inside.

Keith.

I aguantes. I penses, no ara no joder! No... I tenses els musculs de la cara per aguantar-ho tot. Els braços inconscienment, també. I de sobte veus que no pots més, de que deixes caure els musculs, els destensens... I només aguanten tibats els del coll. Intentant aguantar la respiració. Fense aquella bola tan molesta que costa d'empassar. I notes com comences a veure-ho borrós. I penses, merda... merda tot. I els tanques. I no vols veure la realitat. No ho vols. Et penses que tancant-los tot serà diferent. Et penses que a lo millor, tan sols has estat dormint durant tot aquest temps i tot ha estat un malson. I que quan els obris, et despertaràs, i tot serà diferent. Que el món haurà canviat i que res de tot això ha passat. Però quan els obres, només notes com les llàgrimes llisquen galta avall. Com res ha canviat, com segueixes estan tu aquí, amb la bola al coll, que et molesta i que t'impedeix respirar. I tornes a tancar els ulls, ho tornes a provar. Però no. El món no desapareix. I serres les dents per no cridar, perquè no et surti la veu, per impotència i per ràbia. Et fas mal a tu mateixa, però no t'importa. T'ofegues. Crides. Plores. Fins que has assumit que ningú et sentirà, que ningú et vindrà a buscar, que ningú tirarà de tu, que res serà com abans, que ella no tornarà... Llavors, al cap d'un rato, de mica en mica, tanques els ulls. Suaument. Intentant esborrar tot el que acaba de passar. Intentan oblidar tot el mal que t'has fet.

Però és horrible despertarte l'endemà, i veure't les marques que et recorden la puta nit que has passat. Que et recorden tot el dolor que has vessat. Tota la merda que portes dins...

Trobo a faltar passar-m'ho bé. Riure sense parar durant hores, fins que et faci la mal la mandibula i la boca. Estar amb la colla i possar-nos al dia de totes les coses que ens envolten. Sortir al carrer i anar amb bici, veient com tot passa al teu voltant, a poc a poc, al seu ritme, mentres tu vas pedalant. Trobo a faltar a la Núria, les nostres xerrades d'hores i la nostra confiança, assentar-me amb ella a classe i riure de qualsevol tonteria i de qualsevol personatge de la classe. Sense enterar-nos de la lliçó ni del que estem fent a classe. Sortir de festa amb ella, i passar-nos-ho bé, juntes. Trobo a falta les abraçades. Ha arribat l'hivern, i tinc fred. Normalment trobes a faltar alguna cosa que has tingut, aquest cas seria una exepció. Els meus pares, mai ho hauria dit, però els trobo a faltar, dues setmanes és molt de temps. La motivació a l'aigua, les ganes de tirar-me a la piscina i nedar amb ganes, amb ganes d'arrivar lluny i d'aconseguir-ho aquest any. En Jack i les seves tonteries, la seva manera de ser i els seus gestos, les seva veu i la seva mirada. Em fa oblidar de tot el que m'envolta. Alguna tarda amb la Joana, fent coses sense sentit, ja sigui al fang o on sigui, em fan desconectar una mica de la resta. I somric. Als meus avís. Vivint davant de casa meva i sense sortir-ne. Retinguts allà dins, sense res a fer, sense sortir a fora. Sense felicitar-me per el meu aniversari ni per el meu sant. Perdent el nord, perdent el cap. A l'innombrable. Tants d'anys... tants bàtecs incontrolats... Aquella neu s'ha desfet del tot. Però mai se sap... sempre pot tornar a nevar. A la Nàdia i les nostres tonteries, al shulish i al "para tueh?", als moments en què ens miravem i reiem sense saber perquè. Ens n'anavem a canpuig, ella plorant, i jo dient-li que la vida s'acaba en qualsevol moment. I finalment, rient. A en Raúl. Tot lo que hi havia i tot lo que hi ha. Tot lo que hem perdut. A les bogeries d'un dissabte a la nit, que han perdut tot el sentit. Al local i tot lo que vam viure allà dins, on vaig apendre a ser feliç de mica en mica. A les bones notes de fa uns anys, i al temps lliure sense fer res. A tocar la guitarra amb ganes, sense desafinar, sabent-me els acords de les cançons i cantant ben fort a dins de casa, sense por de que algú em pogués sentir. A l'amor. Als concerts a dintre l'aigua que feia a cada entreno, on ningú entenia com podia cantar a dins de l'aigua, com podia cridar allà dins sense afogar-me. I sí, ho feia. I m'encantava no, lo següent. Ara se m'ha oblidat cantar sota l'aigua... A l'estiu, tardes a la draga amb qui sap qui, qui sap que fent. A la tardor no viscuda. La tardor perduda. A l'Olga [...] un buit que no s'omplirà mai més. Que cada dia em mata una mica més, però que em fa avançar molt i molt a poc a poc.

A totes aquestes coses que ja no hi són, i que em feien feliç. A tots els petits detalls de cada persona que em treien un somriure i alhora, els feia somriure a ells. A totes aquelles tonteries que no tenien sentit, però que em feien riure com una boja, sense parar, fins que em feien mal els abdominals i em costava respirar. A tots els t'estimos que es deien sense por. A tots els moments que et feien oblidar de la resta del món. A tots aquells fets que et feien sentir important per algú. Que es demostraven. Que s'han perdut. Que no tornaràn.

I que els trobo a faltar. Igual que la meva felicitat.

Que difícil que és oblidar les coses boniques...

Aquesta història m'ha tornat a absorvir. Com tots els records que comporta, que et tornen a la ment un per un, fugaços. Intentes no recrear-t'hi, però és inevitable. Pollo. Va marxar. Igual que tu. Sense un perquè. Inesperadament. D'un dia per l'altre, sense avisar. Sol. Perdut. Sense on anar. Sense un lloc on amagar-te. Cridant al mig de la carretera. Sense res. I dos anys després, els records segueixen vius, bategant a cada instant, on encara desborden llàgrimes de tristesa, de dolor. 
A vegades, als llibres, és l'únic lloc on podem trobar algú que ens entengui. Fins i tot, quan no ens entenem ni nosaltres mateixos.
Step.

Avui no tinc ganes de fer feliç a ningú.

Tinc la sensació de que cada dia sóm diumenge. Que cada dia és un dia feixuc, sense ganes de sortir al carrer, sense ganes de fer res. Només de tancarte a la teva habitació i no sortir-ne fins l'andemà. Dies depriments, sense cap mena de sentit. Quina merda... 
Podria haver estat a tans de llocs, i al final sempre acabo en el mateix.

I'm an orange.
You're an apple.

No saps pas el que donaria per tornarte a veure. Per tornar a sentir la teva veu. Per abraçarte. Perquè els teus pulmons s'emplenesin d'oxigen. Perquè el teu cor tornes a bategar...

Et trobo tan a faltar... tan...

T'estimo.

Respires, no? Doncs oblidat de la resta i somriu. Que la vida s'acaba!

Una estrella: 2'50€ 
Una saxo: 3'80€ 
Una chimaia blava: 3'50€
Explicar la teva vida en forma d'ADV a 4 o 5 companys, no té preu. 
Per tot lo de més: la taverna.

Where were you when everything was falling apart?

The future is bulletproof, the aftermath is secondary. 
It's time to do it loud and do it now. 
Killjoys, make some noise!

Que grans. 
jdaskjfñadsfafadsadsf m'encanten

L'avantatge de no tenir res, és que no tens res a perdre.