Trenca'm a bocins i endevina quina peça em rovella els ossos. Posa'm al reves a veure si així vaig bé. Ara parla fort per tapar les veus que dintre meu em maltracten, o potser millor: calla i sent la meva por.

Com a un nen petit que li posen un caramel a la boca i li treuren.Quinaràbia!

Your fucking smell on your t-shirt... Shit, I love it.                                                       It kills me.

No me digas que no quedan sobras, 
ni cenizas de lo que hicimos arder...

¿Conoces a Joe Black?

"No me preocupa lo que digas, sino lo que no dices. No hay una gota de emoción, ni el mínimo entusiasmo y pasión. ¿Dónde está tu arrebato? Quiero verte flotar, cantar apasionadamente, bailar en éxtasis. Nada más, que seas delirantemente feliz o dispuesta a serlo. Y aunque suene cursi, el amor es pasión, obsesión, es no poder vivir si ese alguien falta. Te digo que pierdas la cabeza, enamórate locamente de alguien que te ame de igual manera. ¿Cómo hacerlo? Olvídate del intelecto y hazle caso al corazón. Y no lo oigo en ti. Lo cierto es que sin eso, la vida no tiene sentido. Llegar al final del largo viaje sin haber amado sería como no haber vivido. Por eso tienes que intentarlo, porque si no lo haces no habrás vivido. En resumen, estáte atenta, nunca se sabe, podría caer una estrella”.

Demasiada gente, pocas personas.

I per més anys que passin, per més espelmes que bufi... els meus desitjos no es compliran.

Levantate ya. Hoy es día de resolver problemas, de atarte los zapatos con cadenas.

Tinc por d'anar a dormir. De la nit. De la foscor. De fer-me mal a mi mateixa. De no poder dormir. De trobar a faltar. Del dolor. De l'enyor. De l'ansietat. D'ofegar-me. De no sentir dolor físic. De la ràbia. De la tristesa. De la depressió. De l'autodestrucció. De tot el que m'envolta. D'esgarrapar el coixí. De mossegar-me. De mirar-me al mirall. De sentir pena per mi. De cridar. De xisclar. De no saber qui sóc. De no saber què sóc. De no saber com he pogut acabar així. 
Ja no queda res.

Don't forget that I'm ONLY HUMAN.

Que demà em despertaré i tot haurà estat un malson. Que tot estarà normal. Tindré la teva mà i no tindré por de res. Que ja ha passat tot. Que res ha canviat...

Estimada Olga,

Avui t'he portat flors. Ma mare t'ha estat buscant tota la tarda, però no t'ha trobat. Joder. Merda. Perquè no ho sabia? Perquè no se m'havia acudit abans? Ho sento. Et vaig dir que vindria, i si, ho he fet. També he nedat. Feia més d'1 any que no nedava com ho he fet avui. Feia més d'un any que no em sentia bé a dins de l'aigua, tal i com m'he sentit avui, nedant a la teva piscina. Feia més d'1 any que no tenia les forces que tenia avui per poder acabar la piscina. 

Et prometo que cuidaré les flors. Les regaré i no els hi faltarà de res. Les tindré allà, a la finestra de l'habitació perquè els hi toqui el sol i no es penseixin. I quan arribin el seu moment, quan s'hagin cansat de viure i no puguin més, veuràs el missatge que et volia deixar però que no ho he pogut fer perquè no t'he trobat. Ho sento...

Tinc por. Tinc molta por. El novembre s'acaba. Els dies passen. Ha set un dels pitjors mesos d'aquest any. Els pitjors dies de tot l'any. Les pitjors nits. La pitjor setmana. L'ansietat. La tremolor. Les llàgrimes. Desitjar lo pitjor.  Ho sento. Sé que t'estic fallant, però jo no ho decideixo. 

Necessito dir-te tantes coses, necessito agafar-te de la mà i no deixar-te-la anar per res del món. Saber que continuarem juntes aquest llarg camí. Saber que res no ens separarà mai més.

T'estimo tan petita...

Et necessito. Ara més que mai...

Ansietat. No puc.

Putu novembre. No puc.

Y por la calle de la alegría no pasa nadie, nadie mira.
Oigo en la radio cien mil canciones y todas parecen la misma.

Pretèrit imperfet d'indicatiu del verb estar.
Jo estava, tu estaves, ell/a estava, nosaltres estavem, vosaltres estaveu, ells/es estaven.
Passat; fet que es realitzava anteriorment, en el passat. Fet que actualment, en el present, ja no es fa. Es deixa de fer i passa a formar part del passat. Passa a ser un record. 
Un putu record.

Un any i 10 dies. M'agradaria trucar-te, saber com estàs, amb qui estàs i què estàs fent. Si plores o somrius. Si odíes o estimes. Si retrocedeixes o avances. Si penses amb mi o m'has oblidat. Si has deixat de somiar o si els teus somnis segueixen en peu. 
Em moro de ganes d'agafar el telefón i sentir la teva veu. Sentir el teu somriure i les teves ganes de viure, els teus crits i els teus insults, la teva felicitat... saber que segueixes respirant.
Coses a qui no puc explicar a ningú, deixar-t'ho anar a tot. Sense embuts; tal i com ve. I tu, per més negre que fós, en treuries la llum; o si més no, em faries sentir millor. He perdut Olga. Per la por a estimar, per la por a esperar, per la por a confiar, per la por a la traïcío que he fet, per perdre el cap, per sortir de casa, per oblidar-me del món, per no pensar, per arriesgar, per passar-m'ho bé, per voler viure... Ho he perdut.
La persona que em va regirar el món d'un dia per l'altre sense avisar. La persona que va deixar de ser el que era per passar a ser algo més. Diuen que quan tens l'amor, perds l'amistat; i que quan tens l'amistat, l'amor s'ha esfumat; ja que les dues coses no són compatibles i no poden conviure juntes. Jo no. Jo ho he perdut tot.
Somnis. Somnis que tenia per complir s'han desfet del tot. Tot els plans de futur s'han destrossat. Només en perdura un. Tot es queda en records. Com totes les coses que passen a la vida. I jo, jo no puc viure de records.
Promeses. Promeses que es van fer al seu dia, al passat. I ara tot queda endarrere perquè formen part del passat. Perden el sentit, el motiu. Una paraula escrita a l'habitació feta en temps en què tot era diferent.
Paraules. Paraules que se les emporta el vent. Que perden tot el seu contingut. Veritats a mentides. Buides o plenes. Que ja no hi són. No hi ha res permanent.
T'estimo's. Sempre te'ls vas callar. Inseguretat. Por. Por a estimar, por a donar-ho tot. Por a patir, por a la distància. Por a les il·lusions. T'estimo's que queden endarrere, però no a l'oblit. T'estimo's que t'agradaria tornar a sentir, però que és massa tard.
Cançons. Cançons que vàrem fer nostres en una abraçada; en un peto. Cançons que repeteixes un cop darrere un altre, buscant un perquè.
Nits. Les millors de la meva vida. On no puc esborrar els records. On no puc oblidar aquells moments envoltats de màgia. On tot em retruny cada dia dins del cap. 
Dies. On potser m'amagava dins meu. On potser tenia vergonya. Però era tot més fàcil, algú m'esperava.
Felicitat. La millor setmana de la meva vida. Els meus dies de felicitat. Tot lo que volia ho tenia. Ell. Els meus pares. La meva millor amiga. No necessitava res més en aquells moments; era completament feliç. Per primer cop, em sentia afortunada. Felicitat que ja no hi és.
Celos. Cada cop que n'havies sentit per coses insignificants o no tan insignificants. Cada cop que t'havies menjat el cap pensan-t'hi. Cada cop que el trobaves a faltar com mai. Cada cop que volies abraçar-lo. I ara vols, però no pots. I ara el trobes a faltar, però ja és massa tard.
Somriures. quan menys ganes en tenies, quan menys volies, quan no tenies raons per fer-ho. Llavors venia fent tonteries, dient coses estúpides. I pensaves: "però que fas? Estàs perdent el temps. No veus que no podràs?"  Però llavors de cop i volta, inconscienment se't dibuixava un somriure a la cara. I et preguntaves: "però com cullons s'ho ha fet?! No pot ser! Quina ràbia!" Però era inevitable, sempre ho aconseguia.
Gràcies. Tants de cops que ho vas sentir. Tants de cops que ho vas dir. Tans de cops que sents que t'has quedat curta. Tants de cops que ho continuàries dient. Tantes coses que no es poden agraïr. Tantes coses que deus i que t'agradaria tornar. Tant que deus, i així ho pagues.
Caigudes. Quants de cop vàres caure? Quants de cops t'has aixecat? Quants de cops tenies la seva mà? Quants de cop t'ha ajudat... Perquè?! Perquè ho vas fer estúpida...
Cartes. Per reis. Per aniversari. Per tan sols alegrar ni que fos una mica el dia. Per demostrar qui sap què. 
Enyorança. Tots els cops que haguessis agafat un tren en aquell moment. Tots els cops que havies contat els dies. Totes les ganes de veure'l. Tots els cops que l'enyoraves. Que l'enyores.
Moments. Moments, moments i més moments que no canviaria per res. Que si pogués hi tornaria. Però tan sols es converteixen en records perquè passen a formar part del passat. I el passat ja no és pot tocar, no es pot retrocedir. 
I només sabem valorar les coses quan les perdem. 
Estúpids humans. Estúpides cagades. 
Només queden els records un altre cop. I jo no puc viure de records. 
I ara estic aquí, t'ho explicaria tot. Però no puc. No hi ets. No et trobo. I ho haig de deixar tot aquí, en un putu blog que no té cap mena de sentit. JODER!

Qui ets...?

Una cosa que set menja per dins. A poc a poc, va deborant tot el que troba produint nerviosisme, mal de panxa, mal estar general... 
ballar. 
MERDA

Ven, libérate, cuéntame tus fantasías, tus deseos, tus manías..

Más efímero que el beso que te causa impacto.
Más perfecto que el reloj en el segundo exacto.

Tot s’ha precipitat. Fa quatre dies la veiem riallera i optimista i un fatal desenllaç, un

accident inesperat, ara ens ha allunyat d’ella.

[...]

Mentrestant, però, ens consolem amb els records. Amb les paraules de condol, amb la

seguretat que tot té un sentit, encara que no ho entenem: ens consola saber que una

part del seu cos continua viu, que els seus òrgans continuen bategant, donant vida ara

ja a una altra persona. Ens consola saber que ha estat una gran persona, una bona

esportista, una bona alumna, una gran amiga.

[...]

Entre tots aprendrem a continuar caminant, entre la boira i l’esperança, entre els plors i

la confiança. Aprendrem a llegir els petits detalls de la seva presència. Aprendrem a

mirar amb els ulls del cor. Aprendrem la dura lliçó de l’esperança que es forja cada dia i

en cada record.

Avui el cor se’ns fa petit per encabir tots els sentiments que hi bateguen. Deixem que

els silencis omplin tot allò que no podem expressar ni entendre. Fem callar les pobres

paraules per deixar pas a la confiança, per deixar pas a l’esperança.

                                                                                                 

                                                                                Paraules de comiat 09/11/09

Quins dies més bipolars. 
De riure sense parar, a plorar sense parar.

Quan se t'acaba l'oxigen als pulmons; quan les llàgrimes cauen sense adonar-t'en; quan el teu cos no respon a cap estímul; quan no para de tremolar; quan et mossegues tan fort que ni sents dolor; quan t'arrapes als llençols com si fos l'únic que et quedés; quan llences patades i cops a l'aire d'impotència; quan crides sense veu; quan has de fugir corrents a amagarte... Llavors... llavors és quan estàs perduda.

Dia 4. El temps no s'atura.

Avui fa un any, em van informa de la gravetat de la teva situació. Plorant i corrents, vaig anar a preguntar-li a la meva mare que volia dir "sedada". Llavors se'm va regirar l'estòmag. Tot i això, no se'm va ni passar pel cap el fet de que poguessis marxar. 

NOBODY DIES A VIRGIN, LIFE FUCKS US ALL!

Avui fa un any, em van adverti de que havies caigut.
Jo, enlluernada per el sol, ho vaig ignorar i vaig donar per fet de que només era una simple caiguda. No vaig fugir. Simplement no sabia la gravetat de la situació.

I ara, és el moment en què et fas la pregunta clau: Què t'empeny a seguir?
I per primer cop, no obtens cap respota. Només el silenci entre sanglots.

I no puc evitar torturar-me. No puc evitar llegir aquell text un cop rere l'altre. No puc evitar repassar totes les fotos i totes les converses... tots els moments que s'han convertit en records... Que va fallar? No puc evitar tancar la porta als records i al que no tinc; s'em cauen a sobre i no els puc aguantar.

R E S P I R A
M'agradaria escriure tantes coses, deixar-ho anar tot... Però no sé ni per on començar. Tinc el cap saturat. M'he bloquejat. Masses coses alhora, masses sentiments contradictoris. Molta tristesa, nostàlgia, impotència, ràbia... El novembre ja ha arribat i ja se m'esta caiguent a sobre. Per altra banda, aquell petit bri d'esperança, aquella petita llum que hi ha al fons del túnel. Una estrella? No, no pot ser... 
Si pogués agafar el telefón i explicar-t'ho tot, seria tan fàcil... Nosé que estic fent, ni què estic fent. Només faig lo que em ve de gust fer, però nosé si això em porta  algun lloc o si segueixo aturada al mateix punt.
Tinc tanta por Olga... que passarà d'aquí 5 dies? Que hi faré jo allà? Envoltada de gent, alhora tots desconeguts, on ningú sap el que hi ha aquí dins. On podré cridar en silenci? On em podré amagar? On? Perquè? Perquè no hi ets? Qui m'acompanyarà aquest novembre? Qui em donarà la mà per no caure? Qui em farà aquelles abraçades que em feies tu per sorpresa, sense dir res, on et senties tan recomfortat? Qui m'insistirà per tirar-me fotos? Qui em trucarà a les nits o a les 8 del matí? Qui em cridarà tan fort? Qui m'animarà? Qui m'ajudarà quan tot es torni negre? Qui em mirarà a la cara i em dirà que m'estima i que sóc molt important? Qui?! QUI?!!? 

No t'envalis. No brilla amb prou força. S'ha de polir perquè destaqui entre les altres; perquè tingui llum pròpia i brilli al firmament. No et facis il·lusions... potser no serà capaç de brillar... potser ni ho intentarà. Però alguna cosa et diu que no et facis endarrere. 
Paciència; no tinguis pressa per res. De moment només tens una bufanda i un ja me l'ha tornaràs.

Hauré de fer neteja de l'habitació. Començant per promeses que ja no tenen sentit.
Visc entre records.

Un any és molt de temps, no creus? I doncs? Perquè sento que dins meu no ha passat el temps? Perquè els sentiments no s'han adormit? Perquè ho sento tot i em fa mal el pit? Perquè no sóc capaç de somriure quan et recordu? Perquè et segueixo buscant a per tot allà on vaig? Perquè no trobo sentit a res? Perquè no em tornen les ganes de somriure? Perquè tot és com el primer dia?
Et necessito joder...

Fou un fred i trist novembre... ja és aquí.

Sense paraules.

Resulta que jo també m'estic tornant autosuficient o com va la cosa?