Si puc dir algo del 2013, és que ha sigut l'any clau de la meva vida. Perquè crec que mai havia estat tan feliç com ho sóc ara. Perquè les decisions més difícils, són les que valen la pena, i a vegades t'has d'arriscar. I perquè després de caure, de torturar-te, d'estimar, de deprimir-te, sempre sempre sempre pots escalar, mirar endavant i caminar. Des del gener fins al setembre ha estat una progressió. I sempre havia odiat el Nadal, sempre havia odiat el novembre i el meu aniversari, sempre havia tingut por a estar sola, i, a vegades, acompanyada. Però quan et trobes a tu mateix, m'he adonat de que no haig de tenir por de res, perquè tot lo que necessito és la meva pau interior, i jo, sento que m'he trobat com a persona. Finalment sé com sóc, em començo a entendre i sé que sóc autosuficient. Estic orgullosa de mi per haver aconseguit això i crec que mai ho havia estat tan. Em despisto, no tinc el cap on l'haig de tenir, el continuo tenint ple de pardals, però m'és igual perquè passi el que passi seguiré siguen fidel a mi mateixa. Estimo als meus amics. Sé qui són els de veritat i a on són. He deixat de banda el rancor, penso que no cal que n'hi guardi més, és hora d'oblidar aquest tema, però no els moments viscuts. A ella en canvi, la veig diferent. La recordo i somric. No hi ha dia ni moment que no pensi amb ella. Se n'ha anat un altre aquest 2013, la vida li ha marcat un gol. A totes les fotos surt somrient. Hi penso, i no em puc queixar del meu germà, m'ha ensenyat a gaudir a les nits, a tornar a passar-m'ho bé i a no pensar. Cada dia me l'estimo més. Tinc una amiga al mig del Mar Mediterrani que és un tresor, i una altra que per més anys que passin, segueix estant al meu costat. Una iaia que, encara que no ho sembli, ho donaria tot per ella, i uns pares que no els puc comparar amb res.
Sóc feliç.
