Para siempre es mucho tiempo.
Una noche es poco rato.

I a tu qui et dirà adeu? Qui et desitjarà sort? Qui t'enviarà missatges? Qui pensarà amb tu cada dia quan no hi siguis? Qui et trucarà? Qui t'estimarà? Qui confiarà amb tu? Qui desitjarà que tot et vagi bé?
Te n'adones? N'ets conscient?
No hi haurà ningú.

La vida es menos puta si estas a mi lado.

En certa manera la vida consisteix en una successió de trobades i despedides.

Es el final que no quisimos pero que llegó, que llegó al decir adiós. Mil lunas llenas por delante, excusas para no aguardarte. Nos queda almenos lo vivido y el decir adiós, solo el decir adiós...

I et vols allunyar d'aquesta ciutat, de totes les persones que hi ha i les seves mascares, de totes les mentides que t'envolten... Però no pots. Les arrels et mantenen aquí.

I el món set cau a sobre. I no tens força per aguantar-lo.
Tocat i enfonsat.

I ara mateix, m'agradaria que se m'empasses la terra. Però no pot ser. És impossible. Em toca quedar-me aquí, sola, afrontant la meva pròpia merda. Endavant, tu sola t'has possat en el mulleder, ara et toca a tu sola sortirten.

Sabies que si ell fallava, el bucle fallava. Tot fallava. I així és. T'has quedat atrapada un altre cop. L'únic motiu per somriure que et quedava ja no hi és. Perquè t'aferres a les persones? No veus que sempre marxen? No te n'adones?
Idiota!

Que ens queda? No vull viure de records.

Beatiful life. Beautiful lie.

I ja no et pots amagar enlloc. Ningú et veurà mai més plorar. Ningú veurà la teva fleblesa. Els bucles no serveixen. Les frases són mentides. Tot és una mentida. Les ferides no les cura ni la companyia ni l'amor. Les ferides queden obertes, sagnant. I vull marxar. LLuny. No em puc amagar enlloc. Ja no tinc escapatoria. Un albúm, em toca escriure en un album. En un putu album de merda.

I el tren avança, avança sense parar, ràpid. Mires per la finestra i veus les cases, els pisos, les carreteres, els cotxes, les muntanyes i el mar... tot el paisatge que va canviant, que va passant. La ciutat es queda endarrere, les persones van passant. Ara les veus, de sobte, ja no hi són. Un cotxe que se'n va. Un adèu, un peto. Curt, ràpid, sense temps, sense sofriment. Un tren que avança, una llàgrima que cau. La impotència de perdre els dos extrems de la teva vida. La ruptura d'un bucle. Una història prohibida.
Els moments es queden endarrere, passen, volen, s'acaben. Els records es queden a dins, gravats, tatuats, impossibles d'esborrar, impossibles d'oblidar. Encara que volguessis.

Perquè les amistats de veritat, les de debo, aquelles per les que val la pena lluitar, són les primeres. Aquelles que quan ets petit, sents que ho donaries tot per aquella persona. Sents que el món és molt més divertit i graciós. Sents que si tens algú al teu costat, no tens por de res. Sents que pots ser tu, fer i dir el que vulguis, riure plorar, que algú ho farà amb tu. I que passi el que passi, encara que passin els anys, encara que hi hagin obstacles, ella estarà allà, amb tu.

Gràcies per tornar al meu costat, germana.

T'estimo molt.

i'll be your sun in the night
This is my life.

Diuen que els somnis són bònics. Que somiem amb coses que volem o que desitgem. Somiem amb coses que podrien passar o que mai passaran, i que simplement es quedaran en un somni. Somiem amb coses inesperades, coses que tenim a dins i que no sabiem que hi eren. I llavors, apareixen en el somni, i et fan dubtar de la realitat.
Per tan, la meva pregunta és: lo meu ha estat un somni? O simplement un putu malson?

Feel the rain on your skin
no one else can feel it for you
only you can let it in
no one else, no one else...

I en aquests moments, és quan saps amb qui pots comptar i amb qui no. En qui són els teus verdaders àmics, i els que simplement ho fingeixen. En els que venen amb tu per interés i els que simplement per ser com ets. En els que pots confiar i amb els que no.
Moltes gràcies per aquests 4 dies, sou lo millor que tinc.

Ja no corre tan.

Estossega. Estossega molt.

Li costa respirar.

El cor cada cop li va més ràpid.

Tinc por.

Massa tard.
S'ha acabat.

Seasons rise. Seasons fall.

Qui ets?
no et conec

Perquè correr?
Tens 16 anys i un cap ple de pardals.

Arrives. Que et manté aquí? A que et pots aferrar? Que et fa sentir bé? Per a què vols lluitar? Quins motius tens per continuar? On són totes les ganes de viure? De ser feliç? [...]

I ara, m'he quedat aquí, sola. Sense saber que fer ni que pensar. Sense ningú amb qui parlar.

Inspira, expira, inspira, expira.. Relaxa el cos, les tensions, la ràbia, l'impotència... deixa-ho anar tot. Ara aquí. Crida, un altre cop, i un altre, i un altre. Tranquila, no despertaràs a ningú, ningú et sentirà. Crida fort, treu-ho tot. Deixa anar tot lo sents per dintre. És igual si tremoles o si et fa mal el pit. Ningú et vindrà a socorrer. Crida. Les ganes que tens de tornar-la a veure, de tornar-la a abraçar, de tornar a sentir la seva veu... crida-ho! Tots els plans que teniu preparats, l'alberg de casa teva on l'aculliries uns quants dies, l'estada a Olot, els campionats de Sabadell... crida-ho!!! Les mil-i-una fotos pendents que li devies i que mai et volies fer... crida-hoo!!! Les seves expressions tan pròpies d'ella que et feien riure d'aquella manera tan especial... crida-ho! Granollers, on tothom et va deixar SOLA, les amigues que consideraves tan amigues et van deixar completament sola, i allà només hi era ella, ella i prou al meu costat, abraçant-me... crida-ho!!!!! Aquell somriure... aquell somriure que no veuré mai més... CRIDA-HO!!!! L'album, el putu album que no vols ni veure perquè no pots. Perque no el pots tocar ni obrir... crida-ho!!! Tot fora! La seva veu, la seva veu de pitu que cridava i tenies la sensació de que et perforava el timpà, i si li deies, encara cridava més i llavors reia, reia i reia... Aquells missatges estúpids, a les tantes de la nit, que no tenien cap mena de sentit però que et feien somriure... Aquella vegada que em vas trucar a les 8 del matí per felicitar a la meva mare, que ni jo m'enrecordava de que era el seu aniversari... Aquell dia que em va dir que no ho confies tot a la mateixa persona, perque t'acabaria fallant, tal i com em va passar i llavors tot se n'aniria en orris... Quan no sabia que fer i no tenia ningú, absolutament ningú a qui explicar-li les meves coses i els meus problemes, sense demanar-li, ella era allà... Aquell Raúl Ramos a Olot, on no ens vam separar més d'un metre en tot el rato, fent verticals i pallassades allà a l'herba... Aquell campionat de Catalunya a Reus, l'últim dia, a la font. El nostre primer somriure compartit, les nostres primeres paraules... La mateixa nit, parlant al msn, t'arrepenties de no haver-me conegut abans. No em va jutjar per res... Aquelles competicions, on estaves de mala llet perque no t'havia sortit bé la prova, on no volies parlar amb ningú, i ella ho sabia. Venia allà, i t'atabalava fins que tu explotaves. Llavors, ens miravem, i les dos ens posavem a riure com bojes... El full amb les fotos de totes que em vas regalar un dia perquè sí, on a sota de tot hi deia "per un sempre juntes"... El dia que vas venir a Banyoles d'improvist, a casa meva, a la piscina fent fotos imbèciles amb el matalàs. Allà vam fer tots els plans del futur alberg... El dia que em vas venir a campionats amb una ampolla de camamilla per aclarirte el cabell, tot rient, com sempre... El dia que em vas trobar plorant i no em vas preguntar que em passava, simplement em vas abraçar i em vas treure a fora de l'habitació a correr per els passadisos fent soroll, rient... Sempre rient... Crida-ho, crida-ho, crida-ho!!!! CRIDA-HO TOT!

I el meu cap no para de donar voltes. Tans de moments... tans de records... són com espases que sem claven a l'esquena i no em deixen dormir.
Crido però ningú em sent. Crido que no puc més, que no ho aguanto més. Que et trobo a falta més que res. Que et necessito... que has marxat, i encara no sé perquè. Et necessito Olga... no puc més!!!!

H E L P ! I'm all alone...!

I et quedes aquí, cridant. Crides, crides, i crides... però no hi ha ningú.

El bucle falla, Olga. Era mentida. Era tot mentida! No serveix per a res!!!

Hi ha tantes preguntes que m'agradaria fer-te. Hi ha tantes coses que necessito dir-te i explicar-te. Te'n riuries de la meva vida i de tots els canvis que hi ha hagut. Te'n riures de com m'he tornat, de com sóc. Te'n riuries de la vida. Amb mi. Ens en riuriem de tot, absolutament de tot. Sempre rient. Juntes.
No sé riure sense tu. Et necessito.

No vull mirar al cel si no hi han estrelles [...]

I el teu món trontolla un altre cop.
I el teu cor s'accelera un altre cop.
L'estabilitat a pendre pel cul...
Septembre.

Sóc capaç de manipular les ombres, però no de lluitar contra un eclipsi.

Y, aunque reciba mil y un golpes, no me veréis llorar. Cuídense, aun no me he caído, no lo han conseguido, solo estoy herido.

Ja n'hi ha prou d'embrutar als altres amb la teva merda. Ets feble? Doncs apren a ser forta.
Et penses que els importa la teva història? Et penses que t'entendran? Per tu, per tu i ningú més. Les llàgrimes són teves i prou, ningú es mereix veure-les. S'ha acabat.

No et va dir mai que sí, tampoc et va dir que no.
Saps que sempre et quedaràs amb el dubte de saber-ho...
i això, a poc a poc, se't menjarà per dintre.

I vols dir prou, que s'ha acabat. Que aquella amistat ja no hi és, que ja no sents res. Creas una barrera, una muralla, per ser més forta, més dura. Per aguantar-ho tot sense tenir-ho que explicar-li. Però la muralla sempre cau, i li acabes explicant la teva vida, com si fos una desconeguda a qui no t'importa el seu judici. Perquè és això en el que s'ha convertit, en una desconeguda. I després et dirà que està a aquí per tot, que si mai necessites res hi serà, que per ella ets molt important, bla bla bla.
Perquè dius mentides? A mi ja no em necessites per a res. S'ha acabat.

Els records no em deixen dormir.

I plou. I cau aigua del cel. I trona, un soroll fort i estrident. I tot seguit, un llàmpec, ràpid, fugaç. Com el flaix d'una fotogràfia. I cada cop plou més, i cada cop se senten més trons, i cada cop més llàmpecs, i cada cop cau més aigua del cel. I em trec les sabates i surto al carrer. La roba de seguida agafa tota l'aigua i comença a regalimar. Els cabells, molls, em cauen per la cara. Els peus, tocant amb el terra, en ple contacte amb l'aigua. Amb l'esperança de tornarte a veure.
Avui, només se'm passa una cosa pel cap.

I parlen i parlen i parlen, i no saben el que diuen.
Millor tapar-se les orelles, abans de sentir quans familiars els hi queden vius...

Com estàs? Estàs millor?
Ni que fos una malaltia que té cura...

I a qui se li acudeix regalal-s'hi un album als seus pares? Per fel-s'hi suport? Però que hos penseu? Que se n'han oblidat? Que no la recorden? Que no recorden tot lo que va passar? Hos penseu que el podran obrir aquest collons d'album? Hos penseu que el podran tocar? Teniu algo al cap? Hos heu parat mai a posarvos a la seva pell...?

leave

Les llums de la ciutat són dèbils. Quan no estàs de bon humor tot sembla diferent, agafa un altre aire. Colors, llums i ombres, un somriure que no arrela, que no s'encomana.