Una vez creíste tocar el cielo con las manos, y en un instante, descendiste al más profundo de los infiernos.

I need another story, something to get off my chest. My life gets kinda boring...

I passa el temps, i no noto el seu pas. No sento les hores, ni els minuts ni els segons. M'he quedat en els records, m'han atrapat i nosé com sortir-ne. Tot i que em fan mal, no puc evitar tornar endarrere i pensar en tots aquells moments i en el teu somriure. Un per un, com tots els capitols que teniem gravats. I el forat es fa gran un altre cop. I l'aire se t'acaba als pulmons. I els crits s'ofeguen un altre cop. I el records t'ataquen. I les llàgrimes cauen, una rere l'altre. I la vida se t'escapa...

Falling down... again.

Seria tot tan fàcil si fossis aquí. Seria tot tan fàcil agafar el mòbil, marcar el teu número, i passar-me hores parlant amb tu. Seria tot tan fàcil agafar la teisa un dia qualsevol per venir-te a veure. Seria tot tan fàcil si pogues explicar-t'ho tot sense embuts, com feiem sempre. Seria tot tan fàcil poder riure al teu costat. Els somriures ja no s'encomanen... Seria tot tan fàcil si no hagués passat res; si fossis aquí, al meu costat, donant-me la mà i menjant-nos el món. Juntes, sempre.
T'estimo tan...

Era difícil. Girar-te i no tornar mai més en aquell lloc. Donar l'esquena a tot lo que tenia a veure amb aquella persona. Caminar sola un altre cop, sense una mà per quan caus. I sí... era difícil, però ho vaig aconseguir. El cel estava ple d'estrelles. Només hi faltava la lluna. Però m'era indiferent, lo que no et mata et fa més fort.
I llavors, en el dia més inesperat, apareix. Allà, entre els nuvols, al mig de totes les estrelles. Brillant, amb força. Eclipsant el Sol, un eclipsi total.
Em vaig oblidar de que només era un eclipsi. Em vaig oblidar de que seria fugaç. Em vaig oblidar de que no m'hi podia aferrar; de que en aquesta vida, res és permanent.
Idiota.

Fugint del que no entens, fugint d'aquest present, pensar en aquells anhels, és l'única forma que tens de continuar.

A lonely september.

Vacío,
Como el corazón del rico;
Como el bolsillo del mendigo;
Como los besos de alquiler.

Qué busques a la vida? Què necessites per viure feliç? Què et fa sentir viva? Què t'omple el buit de dins teu? Què? Qui? Com?
Ja no sento res. Ja no m'omple res.
Ni fer bogeries un dissabte a la nit.
Què vols? Lo que no pots? L'única persona capaç d'omplir el buit que et va deixar ella? Perquè sempre vols lo que no es pot? Perquè sempre lo més difícil? Perquè tans perquès? Perquè tantes preguntes? Perquè cap resposta?
I ara... què?

El cielo ha caído, se muere, se parte.

Quien? Quien? Quien? Quien? Quien? Quien? Quien? Quien?

y ahora que por fin ya podria sonreir,
en el viejo tocadiscos suena un trsite blues

No puc dormir. Hauria d'estar estudiant però no puc. No puc en cap dels sentits. Després de mesos buscant-les, les he trovat. He trobat una part de les nostres converses, amagades en algun racó del disc dur del meu ex-ordinador. Demà tinc examen de biologia de tot primer de batxillerat i no puc obrir el llibre. Són les 00.17 i no puc. Demà em treuen un queixal i en aquests moments preferiria desangrar-me allà mateix. Em miro al mirall i em faig fàstic, prefereixo tancar els ulls. La poca autoestima que em quedava s'ha esvaït del tot.
Ara m'agradaria ser hostessa, com tu. I estar ben lluny d'aquí, volant en algun racó d'aquest món. Si no tens res que et retingui aquí, és el millor que pots fer. Volar amunt i avall, viatjar i veure món. Un dels teus somnis... somnis que no vas poder complir. O qui sap..? Potser allà a on siguis, estàs estudiant per arribar-hi, i segur que seràs l'hostessa més maca i simpàtica de totes.
Saturació.
Què estic fent? El meu cervell no processa res de res. M'he quedat aturada. Aturada en el passat, en els teus records i en tots els moments que vam passar juntes. Fragments d'un dia de campionats, altres del Raúl Ramos, altres de casa meva, Granollers, Reus... trucades, missatges, converses, abraçades, consells, ajudes, somriures, tonteries, crits, anims, llàgrimes, suport, foques, pallasos i ositus, gordes, jocs, t'estimos... Records i més records. Em perdo en aquells temps, em perdo 10 mesos i 18 dies endarrere, em perdo recordan-te, em perdo en el teu somriure i les teves ganes de viure... 
El que donaria perquè tornessis a estar aquí. El que donaria per trobar-te. El que donaria per tornar-te a veure somriure. Per sentir-te al meu costat, donant-me la mà i dient-me que no passa res, que no ha estat res, que tot ha estat un putu malson, el pitjor de la meva vida... I llavors, correr per els passadissos dels hotels, fer volteretes i perdre el cap, insultar a la gent i enriuro-se'n de tot i de tothom, perquè sí, perquè ens ve de gust. Sortir a la finestra i cridar a tothom, sense pors, cridar el que ens vingui de gust, sense cap perquè. Caure, fer-te mal i amb la seva mà, aixecar-te. I així successivament. Però sempre de peu, amb ella. Amb una persona que el vent se la va emportar. La vida se li va acabar. I perquè? No ho sé. Ningú ho sap. Intento evitar perguntar-m'ho, però és inevitable. I la resposta? Mai obtindré una resposta per a aquest perquè.
Són les 00.37, la meva ment segueix en blanc. Només amb el teu record. El llibre de biologia està a sobre la taula, obert sense dir res. La nostra pel·licula segueix rodant pel meu cervell.
On ets Olga? On ets? No te n'adones que et necessito? Que la teva ausència m'està matant? Que ho he intentat tot, però sense tu jo no puc. Torno a cridar, en silenci, crits ofegats per la teva ausència, per el teu dolor. Torna petita... Torna ja. No puc més.T'he buscat, t'he buscat per tot arreu, a per tot on he anat, t'he estat buscant. On t'amagues? Perquè m'ho posses tan dificil? Et necessito joder! Necessito abraçar-te i explicar-te la meva vida, veure el teu somriure i saber que tot està bé, saber que passi el que passi allà i seràs tu. Saber que passi el que passi no marxaràs mai més del meu costat. Saber que aquest cop no et deixaré anar de la mà per res del món i que seguirem juntes per sempre. Lluitarem per aquell sempre juntes que vam escriure en aquell paper de la meva habitació.
Nosé que més fer, nosé que més pensar. El meu cervell no processa absolutament res. Només tinc un forat al pit que es va eixemplant i es va fent més gros. Cada vegada més gros. Tot el que faig no serveix per res, tu no tornaràs. Per més que cridi, per més que et busqui, tu no tornaràs. Per més que tiri endavant, per més forta que vulgui aparentar, tu no tornaràs. Per més que visqui la vida passant-m'ho bé, tu no tornaràs. Per més que aconsegueixi assolir els meus objectius, tu no tornaràs. Per més coses que faci... tu no tornaràs. I doncs? De què serveix fer tot el que faig, si tu no tornaràs? Si no et veure mai més? Si aquell 6 de novembre, vas marxar sense dir res? Si ja res és com abans...
Tan demano? Només demano lo impossible... TORNA.

Les forces s'acaben...
Torna.

¿Quien canta para ti, desde que no estoy?

¿Con quien bebes tequila, cuando no te sientes bien?

¿Quien te dice al oído, quedate?

¿Con quien compartes ese calendario de la pared?

¿Quien te espera al salir, cuando dan las diez?

¿Quien se ríe contigo delante de un café?

¿Con quien escucharas esa canción?

¿Quien es el encargado de amueblarte el corazón?

¿Quien te enseña París, Venecia, Nueva York?

¿Quien te arranca la ropa dentro de ese ascensor?

¿Con quien subes la cuesta de cada fin de mes?

¿Quien hace lo que hice yo, pero al revés?

¿Quien tiembla cuando lloras?

¿Quien te recuerda que no estas sola?

¿Quien es tu nuevo vicio?

¿Quien te a salvado de mis precipicios?

Vaig aprendre tantes coses que no he tingut temps de recordar-les;
Seran els canuts? o seran les ganes d'oblidar-te?
Em vas ensenyar a colar-nos al metro, a comptar fins a deu abans de cagar-la.
Vas omplir el meu temps de jocs de paraules i diumenges sense ressaca.
Una vesprada de març, una cançó de Feliu, i tu i jo despullats, en aquell pis de la Plana...

No t'embrutis, no val la pena. Deixa't guiar per l'indiferència i somriu.

Por verte sonreir Gràcies Olga. Gràcies Raúl.

A la merda el sol! Jo vull viure de nit, mirant les estrelles.

La vida es un fluir de incorrecciones, un directo.
Un fallo es avanzar hacia adelante.
Una caída es un instante.
Errar es experimentar, provar en cada intento...
de dar dos pasos hacía delante y no rendirse al primer toque.
Porque los sueños sinceros hay que vivirlos, porque los malos senderos también hay que vivirlos.
Porque solo tu decides como mides cada palmo de tu vida.
En este juego hay que ponerle valor y encajar las puñaladas.

Es como cuando te escondes porque esperas que te encuentren, y no hay nadie buscándote.

Com una desconeguda. Totalment fora de lloc. Totalment perduda.

I don't tell anyone about the way you hold my hand
I don't tell anyone about the things that we have planned

Won't tell anybody how you turn my world around
I won't tell anyone how your voice is my favorite sound..

I don't need a parachute.

Si, potser si que el nostre destí està allà, a Salt. Amb tots aquells subnormals que en un dia de pluja es refreguen per el fang sense cap sentit. Només perquè els hi ve de gust, només per oblidar el món, encara que sigui un instant.

La ventaja o el inconveniente de no entenderme ni yo, es que tampoco espero que lo hagan los demás.

Què significaria per tu tornar a veure el sol? Recular 14 mesos endarrera i tornar a viure aquells moments. Tornar a estar tan a prop fins al punt de cremar-te. Tornar a sentir el bàtec del teu cor embogit per el sol fet de veure'l. El bàtec del teu cor desenfrenat al sentir-lo tan a prop teu.
Saps que per més temps que passi, darrere els núvols sempre hi haurà el sol. Saps que per més eclipsis que provoquis, sempre seràn temporals i l'únic que romandrà allà, a darrere de tot, al fons del cel, al fons del cor, serà el sol.

Tu no sabes lo que es mirarte en el espejo y darte asco. Tener que darte la vuelta para no verte más, para no sentir esa puta repugnancia hacía ti misma...

Puta.

Y todo recobra sentido. Pero... ¿que coño importa el sentido en esta vida? Mejor todo sin sentido, sin rumbo, sin caminos. Libre y egoista.

y si, es cierto: lo que no te mata, te hace más fuerte.

Obre els ulls! Tens un cor que batega i no te n'adones de que la vida passa! Ràpid! Viu-la! No et quedis endarrere, no esperis un tren que no pararà mai, no planifiquis les coses, deixa't emportar per els impulsos, no t'arrepenteixis de res, el passat, passat està i ningú el pot tocar, mira al present! Mira al futur! No esperis que el temps curi res, el temps només passa, se'ns escapa de les mans sense adonarno-se'n, per tan l'hem d'aprofitar. Som joves, som adolescents, tenim molt per davant, sí, però d'aquí uns anys ja no tindrem el que tenim ara. En sou conscients?! Demà us pot passar qualsevol cosa i ja no haureu fet res de res. Perquè esperar? Perquè no arriscar-te? Perquè no fer allò que tanta por et fa? Perquè no llençar-te? Que importa la caiguda? Que hi perdeu? No us adoneu de que el món no gira al voltant vostre? Voleu fer el favor de disfrutar de la vida?! O us quedareu de braços plegats miran com tothom se'n va?! No!!! No ho enteneu?! No us n'adoneu?! Obriu els ulls!!! El vostre cor batega, el seu ja no.

A todos nos gusta pensar que tenemos cierto control sobre nuestras vidas, y muchas veces nos engañamos a nosotros mismos pensando que estamos al mando. Pero entonces pasa algo que nos recuerda que el mundo funciona con sus propias reglas, y no con las nuestras.

Que sólo estamos de paso.

Sometimes the strongest and most wonderfull things are those we cannot see.

Gràcies, per tot.

Qui marxa sense que el facin fora, torna sense avisar. Covard.

Jo em sento molt sòlida. Gens menuda, sinó alta i ferma, viva i palpitant. És una línia molt palpable, existir o no existir. Ara sóc aquí. Aviat no hi seré.

y si se acaba el mundo ahí fuera...
me la pela, me la pela, me la pela, me la pela, me la pela...

Enloquece cuantas veces desees, pero nunca desfallezcas.

I em quedo amb el dubte de si simplement ho he somiat tot, o a estat la realitat, que aquest cop, benvinguda sigui.

Girl lose your blues and just laugh at life, and then, seize the day.
Cause you only live once.

El mateix lloc, el mateix moment, les mateixes barraques, el mateix escenari. Només faltaves tu i la teva veu, les teves abraçades i els teus crits, els teus riures i les teves òsties... No perdré mai l'esperança.
T'estimo molt petita. Molt.
Endavant. Sempre endavant.

En la vida no hacemos otra cosa, y nos tenemos que atrever a equivocarnos una y otra vez. Hemos de echarle valor a los tropiezos, o no avanzaremos nunca. Es mejor avanzar cojeando y dando traspiés, que manetener un equilibrio perfecto sin movernos de sitio.

He tornat. I amb més ganes que mai...

RESISITIRE! Y no podran doblegarme.
RESISITIRE! Me han echo immune al dolor.

Señoras y señores,

Usen protector solar. Si pudiera ofrecerles sólo un consejo para el futuro, sería este: usen protector solar. Los científicos han comprobado los beneficios a largo plazo del protector solar. Mientras que los consejos que les voy a dar no tienen ninguna base confiable y se basan únicamente en mi propia experciencia.

He aquí mis consejos:
Disfruta de la fuerza y belleza de tu juventud. No me hagas caso. Nunca entenderàs la fuerza y belleza de tu juventud, hasta que se te haya marchitado. Pero, créeme, dentro de 20 años cuando en fotos te veas a ti mismo, comprenderás, de una forma que no puedes comprender ahora, cuantas posibilidades tenías ante ti y lo guapo que eras en realidad.
No estás tan gordo como te imaginas.
No te preocupes por el futuro. O perocúpate, sabiendo que preocuparse es tan efectivo como tratar de resolver una ecuación de álgebra masticando chicle. Lo que si es cierto es que los problemas que realmente tienen importancia en la vida, son aquellos que nunca pasaron por tu mente, de esos que te sorprenden a las cuatro de la tarde de un martes cualquiera.
Todos los días haz algo a lo que le temas.
Canta.
No juegues con los sentimientos de los demás.
No toleres que la gente juegue con los tuyos.
Relájate.
No pierdas el tiempo sintiendo celos. A veces se gana y a veces se pierde. La competencia es larga y al final solo compites contra ti mismo.
Recuerda los elogios que recibas. Olvida los insultos (pero si consigues hacerlo, dime como).
Guarda tus cartas de amor.
Bota los viejos extractos bancarios.
Estirate.
No te sientas culpable si no sabes muy bien qué quieres de la vida. Las personas más interesantes que he conocido no sabian que hacer con su vida cuando tenían 22 años. Es más, algunas de las personas más interesantes que conozco tampoco lo sabían a los 40.
Toma mucho calcio. Cuida tus rodillas, sentirás la falta que te hacen cuando te fallen. Quizás te cases, quizás no. Quizás tengas hijos, quizás no. Quizás te divorcies a los cuarenta. Quizás bailes el vals en tu 75º aniversario de bodas. Hagas lo que hagas, no te enorgullezcas ni te critiques demasiado. Siempre optarás por una cosa u otra como todos los demás.
Disfruta tu cuerpo. Aprovéchalo de todas las formas que puedas. No le tengas miedo ni te preocupes de lo que piensen los demás, porque es el mejor instrumento que tendrás jamás.
Baila. Aunque tengas que hacerlo en la sala de tu casa.
Lee las instrucciones aunque no las sigas. No leas revistas de belleza, para lo único que sirven es para hacerte sentir feo.
Aprende a entender a tus padres. Será tarde cuando ellos ya no estén.
Llévate bien con tus hermanos. Son el mejor vínculo con tu pasado, y probablemente serán ellos los que te acompañaran en el futuro.
Entiende que los amigos vienen y se van, pero hay un puñado de ellos que debes conservar con mucho cariño. Esfuérzate en no desvincularte de algunos lugares y costumbres, porque cuanto más pase el tiempo, más necesitarás a las personas que conociste cuando eras joven.
Vive en una ciudad alguna vez, pero múdate antes de que te endurezcas. Vive en el campo alguna vez, pero múdate antes de que te ablandes.
Viaja.
Acepta algunas verdades ineludibles: los precios siempre subirán, los politicos siempre mentirán y tú también te envejecerás, y cuando seas viejo, añorarás los tiempos cuando eras jóven, los precios eran razonables, los politicos eran honestos y los niños respetaban a los mayores. Respeta a los mayores.
No esperes que nadie te mantenga, pues tal vez recibas una herencia, tal vez te cases con alguien rico, pero nunca sabrás cuanto durará.
No te hagas demasiadas cosas en el pelo, porque cuando tengas 40 años parecerá el de alguien de 85.
Sé cauto con los consejos que recibes y ten paciencia con quienes te los dan. Los consejos son una forma de nostalgia. Dar consejos es una forma de sacar el pasado de la caneca de la basura, limpiarlo, oculatar las partes feas y reciclarlo, dándole más valor del que tiene.

Pero hazme caso... en lo del protector solar.

Tell me where am I supposed to go.

And who amb I supposed to belive.

If only you knew what I knew.

Then you could see just what I see.

So I grab my bags and go, as far away as I can go.

Cause evertything ain't what I used to know.

And I try to hide, but I just can't hide no more,

there's nothing worse than feeling like a ghost.

Changes.
Muros, murallas, paredes, corazas, capas, barreras... nadie. Jamás.

JAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJA NO.
Que ironía de vida...

Fuck the world.

I'M GONNA BURN IT DOWN.

3era fase: ganes d'ostiar a algú. Ràbia. Malsons.

Torne-m'hi? Recordes aquells temps? Aquells dies? Aquelles bestièses? Aquella felicitat?
Si? Doncs torne-m'hi.
Vive la vida.

Em sento com un error, com una molèstia, com un drap brut. Com un putu Kleneex que s'utilitza i es tira al terra. Com la colilla d'un putu cigarro després de fumar-se'l. Com una puta merda.

Pam. Un ànec a l'alba i un tret de fusell. Un vidre esmerilat i una pedrada inesperada. Un nen amb bicicleta que cau amb les mans per davant i se les pela. Dolor.

I de sobte ho entens tot. Com una galleda d'aigua freda, glaçada, congelada... Pam! Una punyalada a l'esquena. Profunda, dolorosa... Una llàgrima, una altre, una altre, una altre, una altre...
No confiaré amb ningú mai més.

10 mesos, i encara estic aquí, aguantant-ho tot, intentant no venir-me avall encara que és inevitable. Però avui estic aquí, t'he escrit a l'album, i em sento orgullosa d'aver-ho fet i de formar part d'aquest record. I estic aquí, sola sí, però segueixo aquí. Endavant.
I ningú m'aturarà.

Els dos pilars de la meva vida estan caient. I jo no tinc la força suficient com per aguantar-ho tot [...]

I sents com la vida se t'escapa, igual que la sorra entre les mans...

Ella "es va morir". Ell està marxant.
T'estàs quedan completament SOLA...

Bé, no?
A LA MERDA...

Endavant, que la vida s'acaba.

And if you want me to be real deep, i'll hook you up with som poetry...

Sé que estàs orgullosa de mi petita. Ho has vist? Ho he pogut fer. I somrient.
T'estimo molt.

Recapacita!
No vayamos a perder la cabeza...!

Què em queda? On se n'ha anat tot? On ets? Qui ets? Perquè? Marxes? Així com així? Sense dir-me adéu? Sense justificar-te? Que ha passat? [...]
No em deixis.
.
.
.




















Massa tard.