Encara que el teu nom estigui borrat. Encara que no surti ni al msn, ni al facebook, ni a cap pàgina d'internet. Encara que no em contestis els missatges ni m'agafis el telefon. Encara que aquell dia et vaig veure marxar a dins d'aquella puta caixa i encara que tothom digui que ja no ets aquí, jo sempre et seguiré esperant.
Recorda-ho Olga, no ho oblidis per res del món, sempre estaré aquí.
SEMPRE.

Suposu que la vida és així. Un dia t'ensenya tots els seus colors, tots els avantatges, totes les oportunitats, totes les ilusions, tots els somnis, totes les coses que pots fer.... En un dia t'ensenya tot el costat bó de viure. Però en el dia que menys tu esperes, t'ensenyarà tota la part dolenta, la part fosca, i lo pitjor de tot, és que en aquell moment, no sabràs d'on et baixa.

Em superes...
NO PUC.

Tens un problema. Desde petita que tens el mateix problema.
A la miníma que veus una mica de llum, se t'encen el cor.

Y no volveré a quererte tanto y no voy a dejarte de querer..

A la mierda las flores. A la mierda los girasoles. A la mierda la primavera. A la mierda tu manera de ser. A la mierda tu manera de actuar. A la mierda tu puto juego. A la mierda todo. A la mierda te vas, y de allí no saldrás.

Que n'és de tu, perduda?
Que n'és de la teva persona?
On és? Fa temps que no la trobo...
Fa temps que no ets tu...

I va ser el sol fet d'arribar a casa, obrir l'armari, i veure que tota la roba que hi ha, la vaig comprar pensant amb ell. Que tota la que hi havia abans, està guardada amb caixes de cartró a sota el llit. Tan sols aquest fet, va fer adonar-me'n de que he perdut 6 anys de la meva vida, amb els meus ideals i les meves opinions.

M'has decepcionat.
M'estic decepcionant.

M'has fallat. Només saps parlar, res més. Sempre parles, sempre promets, sempre dius, sempre jures... però mai fas. Sempre m'enteixes.

"No hay nada como la música, nada que nos llegue con tanta intensidad. La música puede descubrirnos un montón de emociones que no sabíamos que teníamos. Ahí está la magia de los musicales, tanto en el teatro como en el cine. Las canciones de amor funcionan bien porque la música nos llega emocionalmente allí donde las palabras no pueden hacerlo."
Johnny Depp

Suposu que en el fons, em va agradar una mica i tot.
Suposu que en un dia com aquest, t'esperes un dia totalment diferent amb moltes emocions, suposu que esperes que tothom et faci cas per una vegada a l'any, suposu que t'imagines que és un dia en que tindràs tot el que vols...
Suposes tan... T'imagines tan... T'esperes tan... Que t'enfonses a la primera cosa que falla i et decepciones amb el món i amb tothom.

I avui, com a regal d'aniversari, demanaré lo impossible. Torna.

I en aquests moments, ella és l'única que m'enten, l'única que em consola. Llàstima que mai més tornarà, llàstima... perquè era una de les meves millors amigues.
LA FUGA

Estimada Olga,
Sisi, demà em faig gran, 16... deunidó com passa el temps. Te'n recordes de quan ens vam coneixer? Jaja, com oblidar-ho, no? Ara farà... un 3 o 4 anys, en aquells campionats a Reus. Era l'últim dia a la tarda i tu, l'Ester i l'Elena vau començar una guerra d'aigua, despres vaig venir jo que estava a la parra i mi vaig apuntar. Aquell mateix dia vam marxar cap a casa, i quan em vaig conectar al vespres vaig veure que m'havies agregat. Vam començar a parlar, a parlar i a parlar. Reiem, erem felices. M'enrecordo i me n'enrecordaré sempre que em vas dir que t'arrpenties de no haver-me conegut abans. Això només m'ho podria aver dit una persona com tu, qualsevol altre persona m'hauria jutjat abans, en canvi tu no, tu em vas arribar, i em vas venir amb ganes de conèixem, amb ganes de fer una nova amistat, una amistat important. Qui ho hauria de dir que amb 35 quilometres de distància, algú podria mantenir una amistat tan forta. Qui ho hauria de dir que de s'obte aquest 35 quilometres hagin desaperagut. Qui ho hauria de dir... demà serà el meu aniversari i no rebre un sms teu, i això s'em menjarà. M'enrecordu de l'any passat, vas ser la primera en felicitar-me...
Només demano una altre senyal Olga, només una altre per aquest dia. No demano res de res, a part de lo impossible, a part de que tornis. I com que sé que això és impossible, només demano una senyal. Una puta senyal per saber que aquest dia estaràs al meus costat més que mai. Una senyal per evitar que cada cop que hagi de riure em vinguin ganes de plorar. Una senyal Olga, només una senyal...
T'estimo molt, no ho oblidis.
Gràcies per escoltar-me.


Judit

Nose com em sento. Representa que demà és un dia molt important per mi, però en realitat és un dia com un altre. Només ella sabrà perfectament com em sentiré, només ella sabrà que demà serà un dia normal i corrent, només ella sabrà tot el que penso d'aquest putu dia. Només ella va saber que l'any passat, el 26 de novembre del 2008, va ser un infern. Només ella em va arribar a entendre, l'altre gent passava per el meu costat com si res, amb un putu somriure dibuixat a la cara, un somriure que em feia plorar. Que trist... va ser el pitjor dia de l'any passat.
I tinc por, por a que demà s'hi pugui assemblar, por a que cada cop que em diguin felicitats em vinguin ganes de plorar, por a que em vinguin ganes de desapareixer en qualsevol moment...
Només ella m'entenia. Ella, ella, ella i només ella.
SEMPRE.

Com expressar-me?
No en tinc ni ideea. No m'atreveixo a publicar les meves entrades. No m'atreveixo a publicar les seves cartes, em tancaràn en un psiquiatre. No m'atreveixo a escriure el que em passa en aquest moment pel cap, perquè simplement, no se com expressar-ho amb paraules. Amor, tristesa, buidor? No ho sé pas. Tota una barreja de sentiments es remou dins meu, i només se'm passen dos noms per el cap, vulguis o no, són les dues persones que m'estan canviant la vida.

Empieza la cuenta atràs para mi puto infierno personal.
OLÈ!

No puc conviure amb aquests dos sentiments alhora. Un amor infinit, contra una tristesa que em supera. No puc, em sento buida.

Coincidències. Només són casualitats de la vida que ens han portat a aquesta situació. Només són pel.licules que em faig a dins del meu cap. Només són les putes il.lusions que em faig cada cop que obres la boca per dir-me alguna cosa, encara que sigui insignificant. Només es la forma en que em canvia la cara cada cop que et veig. Només són paranoies. Paranoies i res més.

Quan estàs tan a prop del Sol, et pots cremar molt facilment.
Com et pot arribar a canviar la vida en dues putes setmanes...

I seguiré amb un somriure. Un d'aquells com els que feia abans, com els que m'ensenyaves tu. Un somriure sincer, de veritat, que s'encomani a l'altre gent. Un somriure que transmeti alegria i felicitat. Un somriure, un putu somriure.

Judit, si que hi és, hi és en el teu record, sempre hi serà amb tu, sens? Vull que t'animis, agafis aire profundament, el deixis anar i pensis en ella i en el que ella voldria. Aixeca el cap i viu per ella Judit, s'ho mereix més que ningú i tu no li pots fallar.

Va ser entrar a la piscina i sentir aquesta cançó. Va ser com si et clavessin una punyalada, o més aviat el contrari, com si fos una senyal de que continues en aquest món i amb tots nosaltres, una senyal de que continues al meu costat. Un cop la vaig escoltar una vegada, volia que la tornessin a posar una vegada i una altre, i una altre i una altre. Només volia aquesta canço. Em sentia més propera a tu, i a més a més, la cantava. Feia tant de temps que no cantava... i és una de les coses que més m'agrada fer.

Sé que vas estar allà. Sé que hi eres, hi eres per tots nosaltres. Encara que en aquell moment no ho vaig saber veure i em vaig enfonsar, sé que hi eres. En el més petit racó d'aquella piscina, hi eres. Encara que ningú et podia veure, estaves allà. Gràcies Olga. Gràcies per no deixar-nos a tots així com així, i d'una altre manera, continuar amb tots nosaltres. La senyal que volia que arribés, ja ha arribat. Gràcies per ser-hi sempre.

T'estimo!

Sento que te decepcionat. Vaig nedar per tu, però em va sortir tot tan malament que sento que te decepcionat i no estàs satisfeta de mi. Era el sol fet de pensar que tu no eres a aquella piscina, la teva piscina, i em desfeia. Era el fet de no sentir els teus anims, o un simple "ale judit!" abans de nedar, que feia que totes les forces que tenia, disminuissin.

Tan sols, potser, simplement estàs així perquè tot just avui, després de dos setmanes i un dia, t'has adonat de que no tornarà mai més i de que aquell 6 de novembre, es va morir.

Ni ell ha pogut fer res. M'imaginava el que passava a cada situació, m'imaginava com aniria tot si tu haguessis estat allà amb mi, al meu costat. M'imaginava cada cop que em venies a parlar; m'imaginava que quan sortia de nedar tu em deies algo cridant; m'imaginava la cambra de sortida parlant amb tu de tonteries i riguent; m'imaginava l'hora de dinar, estirada al teu costat; m'imaginava tantes coses al teu costat Olga. Que amb el sol fet d'imaginar-me-les, m'enfonsava en veure que només et podia imaginar.

I sé que ara estaries aquí amb mi. Però no és així, ara estic sola.
No puc més, Olga. No ho aguanto més. No puc anar a les competicions sense tu. No suportu conectar-me i veure que tu no ho estàs. No puc estar sense sentir la teva veu. No puc estar sense veure't tant de temps. Et trobu a faltar Olga, i això em mata joder.

I demà... demà nedaré per tu. Només per tu i per ningú més.
SEMPRE OLGA, SEMPRE.

Fa dos putes setmanes que el teu cor va deixar de bategar.

I'M GONNA BURN IT DOWN DOWN DOWN

Arribes, te'n vas. La vida es desfà...

Que el temps ho cura tot? A qui cullons se li va acudir aquesta bestiesa? El temps no cura res. El temps mai arriba a cicatritzar una ferida, mai. Sempre te la deixarà oberta, fins que s'emplena de bruticia i tu l'has de tapar amb una gasa o amb una tirita. Però per més temps que passi, si aquella ferida cada dia segueix rossant amb algun obstacle o altre, acabarà oberta de bat a bat, i llavors, ningú la podrà tapar ni netejar. Ni tan sols ell.
Torna.

Tinc un altre problema...
Resulta que quan era petita em vaig passar un dia sencer mirant el Sol fins que em vaig quedar enlluernada.

Em sap greu, t'he fallat.
Quan et vaig veure marxar per últim cop a dins d'aquell baúl, em vaig prometre que aquella seria l'última llàgrima. Em vaig prometre que l'endemà seria un dia completament diferent i que miraria endavant. Em vaig prometre que et recordaria amb un somriure com els que tu em vas ensenyar. Em vaig prometre que no t'oblidaria mai. Em vaig prometre escriure't 365 cartes. Em vaig prometre que estaries orgullosa de mi perquè sortiria d'aquest pou. Em vaig prometre que seria forta, pases el que pases. Em vaig prometre que no tornaria a caure, i a tu també tu vaig prometre. Vaig prometre tantes coses... I només n'estic complint dos.
Et necessito.

Estàs bé Judit?
Quina pregunta més estúpida...

Olga ho he intentat. Però sense tu no puc...
DESPERTA! TORNA SISPLAU!

No puc. No puc. No puc. No puc.
No puc. No puc. No puc. NO PUC!

Aquella cançó... Aquella cançó que un dia et vaig passar, te'n recordes? Si, oi? Com oblidar una cançó tan meravellosa. Aquella cançó que fa que tota la tristesa, el dolor... i tots els sentiments obscurs que tens a dins teu, sortin a la superfície com un volcà en erupció. Aquella canço que et fa sentir pitjor de com estàs realment, et fa sentir que no ets persona digna per viure aquesta vida...
Però alhora, en el fons de tot, l'esperança va avançant, va esquivant les pedres que li barren el camí, va esquivant tots els obstacles que els altres sentiments els hi interposen perquè és faci endarrere.
Lo més facinant, es que mai se sap si l'esperança arriba a la superfície, o es queda per el camí...

Impresionant.
No tinc paraules...

Qui sap. Potser algun dia tornaràs en forma d'un animal o d'una planta, o d'alguna altre persona. Potser qualsevol dia caminant per el carrer em creuaré amb tu, i em vindrà una esgarrifança al cos. Qui sap... Tu no ho sabràs, però jo si.

Que la vida se nos va como el humo de ese tren, como un beso en un portal, antes de que cuente 10.

M'has maleït? Perquè no te pogut escriure aquests ultims dos dies? Per això ara li toca al meu avi? No. Tu no ho faries mai això.

odio que em preguntin com estic

He intentat riure però no m'ha sortit...

I sé que dissabte que bé serà pitjor que avui i que divendres, i que dissabte i diumenge...

Ha set el pitjor entreno de la meva vida...

I avui, precisament avui, despres de passar aquest matí tan dur, m'he adonat de que al Raúl Ramos no et veure, que quan vagi a Olot no hi seràs, que quan em conecti tu no ho estaràs, que quan engegui el mobil no hi haurà cap trucada ni cap missatge teu, que miraré la bústia i no hi haurà cap carta teva, que quan sigui el meu aniversari no seràs la primera en felicitar-me com feies sempre, que a campionats no hi seràs, que no tornaré a veure mai més un somriure com aquell, que no tornaré a sentir mai més la teva veu de pitu, que no tornaré a rebre mai més aquelles abraçades que em feies, que no sentiré mai més un "retras..!" o un "seràs FOCA! jajaja" d'aquells teus... Que no et veure mai més... i això s'em menja.

Olga tinc un problema: la gent diu que t'has mort i que ens has abandonat a tots. El problema es que jo no m'ho crec.

Repaso missatges, converses, fotos, e-mails, moments, records... i em quedo aturada, el meu cap no reacciona. No ho entenc. Segueixo pensant que només ens separen 35 quilometres.

A temperatura ambient, ni fred ni calor, de tan en tan algun escalfred, sentada a la carida, amb les cames adormides, mirant la pantalla de l'ordinador. Se m'ha parat el cap, m'estic saturant.

... i si mires a les estrelles, veuràs a aquella estrella tan brillant que despren tanta llum, si, aquella, no la veus? La que brilla més de totes. Aquella, aquella és ella. La més brillant, la que té la llum més forta, la que et transmet escalfor. Sí, aquella... la més bonica.

I em quedo aturada al msn mirant aquell "Looking for paradise". Despres de mirar-lo durant deu minuts, m'emporto una decepció en veure que no canvia d'estat.

Jo sé que al Raúl Ramos estarà allà, esperant-me. Quan em vegi vindrà corrents, em dirà retras i em farà una abraçada de les seves i dos petons, em preguntarà que tal tot, jo li diré que na fent, que m'ha passat això i que m'ha passat alló, ella m'escoltarà i em dirà: parlem després que l'Antonio m'està cridant i s'empiparà, jo riure i li diré: va ves! jaja, i marxarà rient.
Abans de que em toqui nedar, estarà allà amb mi parlant, m'explicarà els seus amors i els seus desamors, els seus problemes i les seves alegries, jo l'escoltaré i l'intentaré ajudar amb lo que pugui, i a l'inreves. Després sentiré la veu de'n Jordi que em crida perquè haig de nedar. Ella em dirà: va nena, que estàs molt forta! i em tocarà el braç vacilant. Riuré, i ella també ho farà.
Quan acabi de nedar i vagi cap allà, ella em dirà: moltbé nena! estàs feta un crac! i em mirarà amb aquella cara de pilla, aquella cara tan seva. Jo faré mala cara, perquè m'anirà molt malament, però tot i així, em serà indiferent i li dedicaré un somriure.
A l'hora de dinar, vindrà saltant i s'estirarà al meu costat amb totes les del club, parlarem un bon rato, riurem de les tonteries que diem, i ens ho passarem bé. Jo intentaré durmir, perquè estaré cansada, i ella em dirà que sóc una marmota i una manta, que només dormo i que sóc una vaga. Sem tirarà a sobre i maixafarà, jo començaré a riure inconcientment i no podré parar. Després s'apartarà de sobre meu i em dirà rient que estic boja. Jo li diré: i tu que! jaja
A la tarda tornarem a competir i ella de tan en tan nirà vinguent. S'assentarà amb totes les del club i dirà tonteries de les seves, empiparà a tothom i riurà. Sempre riu.
A l'hora de marxar, vindrà em farà dos petons i una gran abraçada, em dirà: va nena, ja parlarem per el msn, ok? Cuida't molt, t'estimo :)
Marxarà camí enllà, i a mi se'm quedarà un somriure marcat a la cara. Només se'm passarà una cosa pel cap: és única.

No puc.

Una persona es mor si t'oblides d'ella. Però si la recordes diariàment i no l'oblides, aquella persona seguirà en vida, encara que només sigui a dins del teu cor... però viurà.

Estúpida. Perquè et vols enganyar?

SHINE SHINE SHINE!
Because you're a STAR!
Cada cop m'adonu de que no tinc motiu per continuar així. Perquè ets aquí! No has marxat! Estàs amb mi! I ho sé! Ho sé! Ho sé segur, Olga! Sé que ets aquí! Et puc sentir! I vull cridar ben fort que ets l'Olga, la única i irrepetible Olga!

Sé que ets aquí, ho sé. Et sento.
Si ets aquí, tot serà més fàcil.
Si no m'oblides ni em deixes d'estimar, jo puc tirar endavant. I sé que ho podré fer, perquè et tinc aquí al meu costat, apoiant-me i ajudant-me, com has fet sempre. Desde el dia que ens vam conèixer, fins a l'actualitat i els dies que em quedin de vida, i després, fins a l'infinit. I ho saps :)
Saps que ens tornarem a veure molt aviat, per això no et diré mai adéu. Simplement, et dic a reveure. Però nose exactament perquè tu dic, si sé que ets aquí.
Gràcies.

Volia penjar la foto en blanc i negre, però d'una manera o altre, em sentia malament si ho feia. Perquè, tu, presisament tu, eres la persona que donava color a tot lo que no en tenia.

Per mi vas arribar a ser com una germana. Quan tothom em girava l'esquena, tu sempre eres alla, SEMPRE. Una persona com tu és insubstituïble, i ho saps. I sé que ara mateix m'estàs veient, i estàs veient com estic escrivint aquest text, sé que estàs veient que estic feta una merda per culpa teva, i sé que et sens impotent perquè no hi pots fer res, impotent de la mateixa manera que mi sento jo i tothom per no poder fer res perquè tornis.

I de la mateixa manera que sé que has marxat, també se que no ho has fet. Perquè sé que estàs aquí! Sé que estàs al meu costat i que jo estic al teu! Sé que no has marxat i que sempre seguiràs aquí, sempre! Perquè una dia em vas dir que lluitariem per un sempre juntes, i així ho farem, oi que sí? Perquè no em penso separar de tu mai, Olga, mai! Em sens? MAI! Jo sé que aquell cullons d'accident no ha passat mai, i sé que tu no has estat mai ingressada, jo sé que a la pròxima competició et tornaré a veure allà, mirant-me amb un dels teus somriures. Sé que hi seràs. T'estimo Olga.

No puc expressar amb paraules aquesta perdua tan gran.
SEMPRE aquí, Olga. Sempre et portaré a dins, no ho dubtis. Sempre seràs aquella amiga que va sortir quan tot estava fosc. Que va fer que la meva vida donés 180º graus, sempre seràs aquella nena que quan tot era fosc, sortia de nose on, i amb un somriure, podia fer que tot es tornés de color. Sempre seràs aquella amiga que em va ensenyar que la vida són dos dies, i que si no la disfrutes, quin sentit té viure-la? Sempre seràs aquella amiga que li podia explicar tot el que em passava pel cap en qualsevol moment, i tu sempre m'ajudaves i m'aconsellaves, i quan no, sempre, sempre m'escoltaves. Olga, has deixat molta tristesa anan-te'n, però en el fons de tots els cors que has abandonat, ens has deixat un gran somriure i una gran lliçó, i ara tot són plors, llàgrimes, impotència.. però a la llarga, sé que seré capaç de recordar-te amb un gran somriure, un d'aquells que tu em vas ensenyar, d'aquells de veritat com els que em feies tu sempre, d'aquells sincers que ja no se'n troben...
Gràcies per compartir part de la teva curta vida amb mi. Gràcies per deixar-mi entrar tan fàcilment i gràcies per fer-te estimar d'aquesta manera tan especial. Gràcies per tot el que has arribat a fer per mi, i gràcies per tot el que has deixat.

Jo sé que no has marxat. Jo sé que tot això no ha passat i sé que tu segueixes estàn al meu costat. Jo sé que no has abandonat aquest món, simplement, perquè no me'n puc fer a l'ideea de que ja no hi siguis. Sé que segueixes rondant per algun lloc en aquest planeta fasigós, i sé que ens tornarem a trobar algun dia.

No puc escriure més.

SEMPRE AQUÍ, OLGA.
SEMPRE A DINS.
Gràcies i a reveure.

Recorda-ho sempre, sisplau. Encara que sigui en el més petit racó del teu cor, però recorda-ho. Aquell dia vas canviar-li la vida a una persona...

Camino per sota els arbres de la tardor, i quan aixeco el cap, veig a les fulles de colors càlids de tot el paisatge que m'envolta. De tan en tan, sento aquells cruixits que fan quan es desenganxen de la branca i cauen lentament i amb delicadesa al terra, i quan faig una passa, sento com si tingues un paper d'envoltori a les mans, d'aquells de bombolles, i és com si explotes a 20 bombolles de cop. No sé perquè, però em transmet calma i tranquilitat.

La Tardor és una època de l'any en que les coses no van ràpides ni lentes, és una època en que tothom va fent al seu ritme, pas a pas. Uns van més ràpid, els altres una miqueta més lents, però d'alguna manera o altre, les persones avancen. Encara que potser et dona la sensació de que estàs encallat, en el fons saps que estàs avançant.

No se com dir-ho... T'aixeques al matí, i no sens que et toca afrontar un nou dia, sino que has de viure un nou dia, has de disfrutar d'un nou dia que la vida et regala. Perquè d'un dia per l'altre, la vida ja no et regalarà més dies, i quan arribi aquell dia, en voldràs viure molts més.
Simplement és la vida, i no et toca viure-la, sino que l'has de viure.

Suposu que mai seré capaç de despreciar-te per els teus defectes, simplement perquè no m'importen.

Perquè he vist aquella xispa en aquells ulls tan preciosos?
Aquella mirada...

No em fallis ara, ara no Olga. No pots marxar així com així, no m'ho pots fer.
DESPERTA!

Com si no hagués passat res?! Però com se t'acudeix dir-me això? Com vols que faci com si no hagués passat res?
Aquell cullons de moment em quedarà marcat tota la meva puta vida...! Idiota!

Mientes tan bien que ya no te creo...

L'estrella ha deixat de brillar.

Només perdura la llum del Sol, com sempre...

Y de pronto, me he dado cuenta del miedo que me dan las batas blancas, los medicos, las infermeras, los quirofanos, las xeringuillas, la anestesía, los cuchillos, las sabanas blancas, el olor a hospital...