La fuga - por verte sonreír

Tan solo una frase:
ya no aguanto, esto no puede ser.

Has marxat. I que?
A qui et penses que li importa?
Algú t'ha dit adéu..?
Algú t'ha desitjat que et vagi molt bé?
Es que, la veritat, realment tens a algú?
Perquè ni la teva millor amiga t'ha desitjat que et vagi bé..

RES RES RES RES RES RES RES RES RES RES
NO TENS ABSOLUTAMENT RES!
DIE.

-----
Has marxat,
algú se n'ha adonat?
algú t'ha dit adéu?
No. Ningú.
Estàs sola...

Y ahora cansada de mirar tu foto en la pared, cansada de creer que todavía estás. He vuelto a recordar las tardes del café, las noches locas que siempre acaban bien y me he puesto a gritar estrellando el whisky en la pared. Por verte sonreír he vuelto yo a perder.

L'avantatge de no tenir res,

és que no tens res a perdre.

Has trobat una nova manera de veure les coses. No et quedis endarrere lluitant per un somni impossible. Busca altres il·lusions i altres objectius, no et conformis amb lo senzill i lo fàcil, ves a per lo difícil. Busca les forces d'algun altre lloc, busca-les, i quan les trobis serà quan començarà la teva lluita.

"Després de tot,
tot a estat res,
tot i que un dia
va ser tot"

"Després de res,
després de tot,
vaig saber que
tot només era res"

Res.

I ara què?
Què has de fer quan sens que ja no pots més?
Que has de fer quan tot et sembla una puta merda?
Que has de fer quan t'adones que no tens a ningú?
Que has de fer quan només tens ganes de plorar?
Que has de fer quan veus que estàs sol?
Que has de fer quan tothom et gira a l'esquena?
Que has de fer quan caus en un pou sense sortida?
Que has de fer quan t'adones que la vida no té sentit?
Que has de fer quan saps que ningú et pot entendre?
Que has de fer quan et sens inferior a tothom?
Que has de fer quan caus i no et pots aixecar?
Que has de fer per continuar?

[...]
Res. No s'hi pot fer res, està tot perdut. La teva lluita s'ha acabat aquí, això es tot, això és allo que la gent en diu vida, o realitat. És quan s'acaba el valor per tirar endavant, és quan no hi ha suficient valentia per continuar... És quan t'adones que tot el que fas, està malament. (...) quan no serveixes per res, et sens inutil, et sens utilitzat/da, et sens perdut/da en un món que no és el teu, en un món on tot va al revers i no s'hi pot fer res. En un món on el temps passa, a vegades ràpid, i a vegades lent, massa lent...
I ara que ja no et queda res i no tens cap raó per sobreviure t'has d'aguantar i empassar-to tot per tu. Potser algun dia canviaràn les coses, o potser no. Potser això vol dir que s'ha acabat la teva existència i no s'hi pot fer res. Aquí has arribat, aquí et quedes.
Pudreix-te en la teva soledat.

I'M STICK OF THIS LIFE.
I JUST WANA DIE.

[!]

DÓNA'M UN MOMENT PERQUÈ EL COR EM TORNI A BATEGAR.

-I què he dit?
Els seus ulls daurats es varen tornar molt dolços.
-Que m'estimes.
-Això ja ho sabies - li vaig recordar, acotant el cap.
-És igual, és agradable sentir-ho.
Vaig amagar el rostre en la seva espatlla.
-T'estimo - vaig xiuxiuejar.
-Ara ets la meva vida - va respondre simplement.

Voy esquivando las trampas que me pusiste, y tropezando cada vez que me sonries.

Els plaers violents provoquen violents finals i moren en el seu triomf, com el foc i la pólvora, que, en besar-se, es consumeixen.

Romeu i Julieta, acte segon, escena VI

Volava.
Ara notava una brisa que no bufava fins ara, que em tibava la pell de la cara i em feia voleiar els cabells endarrere amb prou força perquè semblés que algú me'ls estirava. Havia deixat l'estómac al punt de partida; l'adrenalina em recorria el cos i en sentia el formigueig a les venes. Veia com els arbres passaven rabent pel meu costat, convertint-se en un borrós mur verd.

[...]

Era trist adonar-se que ja no era l'heroïna i que la meva història ja s'havia acabat.

FOC I GEL

Uns diuen que el món finarà amb foc; d’altres diuen amb gel. Jo, que conec de l’amor el joc, estic amb els que aposten pel foc. Però si el món perís dos cops, crec que conec l’odi de soca a rel per saber que amb gel, l’arrasament és també fort i suficient.

Malgrat tot, m'era indiferent. Perdre la noció del temps era el que més desitjava a la vida.

-Encara que no en siguis conscient, cada dia és molt diferent i és un pas més cap a la teva meta i per aconseguir el que et proposes. Sense l'ahir no estaríem al avui i no existiria el demà. I ves a saber, si no haguessis fet el que vas fer l'altre dia potser no arribaria a passar una cosa. Potser sense aquella mirada ell no t'hagues dedicat un somriure, tot i que no te n'adonesis.

-Com n'estàs tan segura?

-Perquè jo també passo per el que passes tu.
I sense aquella mirada de despreci o qualsevol altre cosa, que creus: joder perquè ho vaig fer? No estaríem on estem ara. El destí és qui escolleix i no podem canviar-lo. De fet, jo rectificaria tantes coses...

- Com tothom...

-Però penso que si poques tornar al passat i rectificar aquelles coses, potser si ho fes, ara no estaria com estic. Vull dir; potser estaria pitjor... Potser ell no em veuria com sóc. Me n'arrapenteixo del passat, però penso en un futur millor.

-L'amor dóna als altres el poder per destruir-te.

[...]




PD: Gràcies un altre cop.

L'amor dóna als altres el poder per destruir-te.
I a mi m'havien destruit sense reparació possible.

Yo solo me distancio de les personas porque cambian, porque su actitud no me parece lógica o correcta, porque son veneno puro que en cualquier momento te puede envenenar y morir sin más, porque fingen ser lo que no son, cambian su personalidad, su forma de ser, sus acciones, cambian radicalmente, no son ellas. Fingen ser quienes no son, y el papel les queda grande, se ve que han robado el papel a algún actor en una obra restringida para personas falsas, no tengo nada más que añadir.

-Hola, bon dia!
-Hola...
-Què desitja?
-Felicitat
-Aquí té, merci. :)
-M'ho pot envolicar? És un regal...

(...)

Coincidència o destí?

Podriamos brillar más que el sol si creieramos que dos estrellas brillan más que una.

Maron kusakabe ara és el moment de parar bé les orelles i escoltar la veu del teu cor i repetirte tot allo en que creus. Sisplau, ara aixecat maron, i vui que et posis a caminar pel teu propi peu. Els suspirs del senyor s'han convertit en un vent que passa a traves dels cors de totes les coses i és un vent suau i fort, i de vegades és torna boig però no desapareix mai del tot. Mira al mar i mira al cel i et trobaras en els boscos i les muntanyes, i evolucionaras quan agafis aire tan si la teva esperança és recuperarte o acceptar un repte. CONVERTEIX-TE EN VENT DIVI!

Hay cosas que deseas antes de los grandes momentos:
Que estuvieran mis amigos. Dios...
Que mis padres fueran diferentes.
Que hubiera alguién que entendiese lo que esta pasando y pudiera mirame i decirme: que no estamos locas, que no hacemos el tonto. Alguién que me dijera: estoy orgulloso de ti y tienes mi apoyo pase lo que pase.
...

-No se te ocurra frenar ahora,
pisale a fondo!

[STICK IT*]

Atravesé el mar en tu busca,
corrientes frías como tu mirada,
corrientes amargas como tus lágrimas.
Atravesé los montes en tu busca,
a veces el sol abrasaba como tu frente,
a veces la luna me retenía como tu boca.

Atravesé los abismo de tus silencios,
en tu busca para encontrarme,
en tu busca para encontrarnos.
A veces te hablaba y te perdía,
espejos del pasado,
espejos de aquel tiempo de amor.

Atravesé el tiempo en tu busca,
el cuchillo de los segundos
se clavó en mi pensamiento,
y tu herida tiñó de sangre el mar,
los montes, tu frente,
la esperanza y la distancia.
Miro tu fotografía y caen las lágrimas
por los abismos lejanos del silencio.
Aquel tiempo de amor,
aquel tiempo de espejos.

Ahí te dejé mi último beso, mi última rosa, no me pidas más, para mi ya no existes. No te odio ni te guardo rencor, simplemente te fuiste i solo eres recuerdo.

...

Mamá te tengo que decir que me perdones por todos las cosas que te hecho sufrir, pues de todos modos de mis errores me he logrado arrepentir. Empecé sin darme cuenta con el tabaco nada más, sin enviciarme al cigarrillo, sigue el alcohol, yo bebía sin parar y una noche un porro llegue a fumar. Después de una rayita, siguió la heroína, al compartir jeringuilla me contagiado el sida. ¿Comprendes madre mía? ¿Comprendes como me debo sentir? Pues dentro de una semana mi vida llegara a su fin, una vida que tu creaste, que yo destruí y todo te lo dedico a ti. Lo primero es tu eterno perdón por todas las cosas que he hecho, no me guardes rencor. Lo segundo madre mía, es que nadie como yo cometa el mismo error, por eso hazlo publico y que griten: drogas no! Me despido de este mundo infernal y de ti, el único ser que he querido de verdad, te digo que voy al cielo. Hasta siempre mamá..!

¿Hay alguién?
¿..importo a alguién?

Te haré artista de verdad. Tu solo has de cantar y aprende a sonreír, aunque quieras llorar...

Robert Pattinson i Kristen Stewart

Només queda un dia... :)

Han passat mesos. No t'ha trucat, no t'ha escrit, ni t'ha dit res. No pots continuar esperant-lo.
...

Serà com si no hagués existit mai, m'havia promès.
Vaig notar el terra de fusta llis sota els meus genolls, després sota els palmells i al final contra la pell de la galta. Esperava que m'estigués a punt de desmaiar però, per desgràcia, no vaig perdre el coneixement. Les onades de dolor que finas ara només m'havien acariciat, s'havien embravit i em passaven per sobre, engolint-me.
I ja no vaig sortir a la superfície.

-(...) no vull que vinguis amb mi.
Va dir aquestes paraules a poc a poc i amb cura, amb aquells ulls fred clavats al meu rostre, observant-me mentre assimilava el que de dobò m'estava dient.
Es va fer el silenci mentre em repetia mentalment aqeulles paraules diverses vegades, analitzant-les bé per extreure'n l'autèntic significat.
-No... em... vols? - vaig provar d'expressar-ho amb aquestes paraules, confosa per com sonaven si es deien en aquest ordre.
-No.
Vaig clavar-li la mirada, sense entendre res. Em va tornar a mirar sense cap mena de remordiment. Els seus ulls eren com de topazi: durs, clars i molt profunds. Em donava la sensació que podia veure el seu interior, de llargada infinita, però en la seva profunditat sense f

ons no podia veure cap mena de contradicció amb les paraules que havia pronunciat.

[...]

Vaig mirar de controlar-me, de raonar. Què és el pitjor que pot passar? Em vaig estremir. No era la pregunta adequada i m'estava costant repirar amb normalitat. D'acord, vaig tornar a pensar, què és el pitjor que puc suportar?








...

NO PUC MÉS.

I representa que havui havia de ser el meu dia? Però si cada cop que haig de riure em venen ganes de plurar...


NO PUC. NO PUC. NO PUC.

he de riure perquè som amics o plorar perqe mai serem res més...?

A diferència d'ella, tu mai tindràs el que et mereixes.
[...]

Pas a pas, cada dia aquest sentiment creix més i més. L'intento frenar, però és inutil. El que sento per tu començar a sobrepassar els limits de l'amor. És bo estimar tant a algú? Algú que mai t'estimaria com tu a ell?
Algun dia, cauré. El dia que passi això, no sabré com afrontar a la realitat, no sabré com tirar endavant, no sabré fer basicament, res. Que en quedarà de mi? Que en quedarà de la meva persona?
Quedarà esmicolada a bocins, com si mai agues existit. Perquè li hauran trencat tots els seus somnis i totes les seves ilusions, ja no quedarà res d'aquell personatge tan estrany i solitari. S'esfumarà? Com si mai hagués existit?
Possiblement. Ha arribat a caure molts de cops a la seva vida, i la gran majoria s'ha pugut aixecar, encara que li costes. Però si mai li arribes a passar això, no s'aixecaria mai més.

(guarda-t'ho tot per a tu, tal i com has fet sempre. No oblidis mai que tothom t'acabarà fallan sempre..)

Bella's lullaby

Perquè sí..
Perquè et necessito. Ets esencial per mi i no puc estar molt de temps lluny del teu costat perquè t'anyoru massa. Sé que tu no saps el que sento per tu, hi dubtu que mai t'ho arribi a dir, dubtu que hi hagi aglu que t'estimi tan com jo a tu. Encara que tu no sentis res x mi, jo em conformo amb una amistat on hi hagi confiansa. Em conformo en tant sols veuret 5 minuts cada dia, és lo minim que et puc demanar. Em conformo amb que em dediquis un dels teus somriures, que en el fons, tota la vida m'han encantat. Em conformo amb tot el que facis... Si alguna cosa d'aquestes sobrepases els seus limits, jo seria la persona més feliç del món.
Ningú ta estimat mai tan, mai. I sé que mai et podré tenir, perquè ets plàtonic.. i un amor plàtonic és un d'aquells que mai el podràs aconseguir, per més que el desitgis i que creguis que el pots tenir, en realitat mai podràs. Perquè havies de ser tu? Perquè?
Entre una multitud, només podries ser tu..? Durant un temps, em vaig proposar oblidar-te, vaig estar molt de temps sense veure't i vaig aprofitar per aferrar-me a algu altre, a algu que era un exemple a seguir i que tenia un cor que no li cap al pit. Però, evidenment, em vaig fer masses ilusions i la vaig acabar cagant.. i quan el vaig tornar a veure ja estava ocupat. Vaig fer salat.
Despres, em vaig aferrar a la idea de que m'agradava i que ell era el meu món i el meu tot. Però vaig obrir els ulls i em vaig preguntar si de veritat era així. Perquè passaven els dies, i sempre un pensament x dia erà per tu. No volia, però en realitat era així. No volia pensar que a ell l'havia fet servir per una tapadera, per aconseguir oblidar-te a tu, no volia creure-m'ho. Vaig decidir crear una muralla que ningú la pogues traspassar, on alla dins, m'ho guardaria tot x mi. Una muralla que estigues preparada per quan et tornes a veure, per no derrumbarse a la primera i aguantar firmament, per sempre. Em creia forta i capaç de fer-la aguantar dreta sense que caiguessin les pedres i el ciment.
Però quan et vaig tornar a veure, de mica en mica, les pedres de la muralla van anar caiguen i el ciment es va anar esmicolan en trossets petits fins que ja no en va quedar ni una engruna. Una allau de sentiments la van tirar a terra. Uns sentiments que els vaig intentar enterrar però que com pots veure, va ser totalment inútil, perquè van esclatar per sorpresa. Em vaig aferrar a la ideea d'un simple: hola, que tal? Adeu. Però de mica en mica va anar apareixent la confianza i m'anaves explicant les teves coses, les teves preocupacions, els teus problemes.. Malgradament, jo no figuarava en cap d'elles. Per això, ara, em conformo en seguir la amistat que m'uneix a tu. No vull res més, perquè sé que no hi pot haver res més, però per mi, tu sempre seràs en numero ú. Passi el que passi, sempre seràs el centre dels meus pensaments i el meu cor serà tot teu.
Algun dia, m'agradaria que t'adonesis del que sóc i de com sóc, i em diguesis que en penses. Perquè sé que mai m'arribaràs a estimar tant com jo a tu, encara que t'ho proposis, no podries. El meu amor per tu serà una cosa que sempre em guardaré per mi, i, no ho compartiré amb ningú més que no suguis tu.
Sempre seràs lo més gran i més màgic de la meva vida. Sempre seràs aquella estrella que brilla i brilla i mai s'apaga, encara que hi fiqui tapaderes per el mig, encara que t'intenti amagar, la teva llum és massa intensa i sempre se n'escapa un raig per alguna esquerda de la meva muralla. No sóc capaç d'enterrar tots els meus sentiments i fer com si no passes res i intentar seguir endavant. No sóc capaç de tirar endavant si no és amb tu.
Ho ets tot! Tot! Ja són 8 anys, i tota una vida que et conec. T'estimo com mai ho ha fet ningú en aquest món. T'estimo, t'estimo, t'estimo i t'estimo cada dia més. Cada dia ets més imprecindible per la meva supervivència. Cada dia et necessitu al meu custat, amb mi. Necessitu que m'expliquis les teves coses i que confiis amb mi. Necessitu que em prestis atenció de tant en tant i que m'ofereixis comprensió. Necessitu que entenguis com em sento. Perquè jo sense tu no sóc res.

No trobava les paraules per dir-te lo important que ets per mi...
T'estimo.

Taking Chances

Don't know much about your life.
Don't know much about your world, but
don't want to be alone tonight,
On this planet they call earth.

You don't know much about my past, and
I don't have a future figured out.
And maybe this is going too fast.
And maybe it's not meant to last.

But what do you say to taking chances?
What do you say to jumping off the edge?
Never knowing if there's solid ground below,
or hand to hold, or hell to pay.
What do you say?
What do you say?

I just want to start again,
and maybe you could show me how to try.
And maybe you could take me in.
Somewhere underneath your skin?

What do you say to taking chances?
What do you say to jumping off the edge?
Never knowing if there's solid ground below,
or hand to hold, or hell to pay.
What do you say?
What do you say?

And I had my heart beating down,
but I always come back for more, yeah.
There’s nothing like love to pull you up,
when you’re laying down on the floor there.
So talk to me, talk to me.
Like lovers do.
Yeah walk with me, walk with me.
Like lovers do.
Like lovers do.

What do you say to taking chances?
What do you say to jumping off the edge?
Never knowing if there's solid ground below,
or hand to hold, or hell to pay.
What do you say?
What do you say?

Don’t know much about your life,
and I don’t know much about your world.

S-O-L-A

En un dia qualsevol, et despertes i ho veus tot gris. Vas fent i continues avançant però t'adones que tot el que has fet no serveix per res i que t'has quedat aturat en el temps. T'enfonses i caus, i ningú s'adona de que ja no pots més. Tothom continua avançant i tu et quedes enrere, dius que t'esperin però no et senten o no et volen sentir. Esperes que el teu amic et doni la mà i t'ajudi a sortir d'aquell pou, però el teu amic ja fa temps que va marxar.

Et trobes completament sol i perdut. Et tanques en un racó, aïllat de l'exterior, on ningú et pugui trobar, tens ganes d'estar sol i de plorar, en el fons del cor hi tens un dolor que ja no és pot amagar i ha de sortir a la superfície i manifestar-se d'alguna manera.

Primer: crides [no et volen sentir].
Segon: ho tornes a provar [ja no hi ha ningú].
ESTÀS SOLA!
Tercer: t'enfonses en les teves pròpies llàgrimes...

T'agradaria explicar-ho i que algú t'escoltés però aquest algú no existeix. T'ho guardes tot per tu, tal i com has fet sempre, tot i que no entens com és que pots aguantar tant.

Saps que algun dia s'acabarà tot això, però sempre has estat esperant aquest dia i mai arriba. Saps que tu no volies aquest camí, que tu no volies ser el tipus de persona que t'ha tocat ser, t'agradaria ser algú important per alguna persona; significar alguna cosa per algú... T'agradaria creure-t'ho però no pots. Ningú ha depengut mai de tu, i mai ho farà. Ningú s'ha parat a pensar si et passava algo, ningú s'ha preguntat mai com eres. A ningú li ha interessat.

Per un moment, t'havies arribat a pensar que a algú li interessaves i que s'havia preocupat per tu... un amic? No et facis il·lusions, no estàs fet per ser estimat.

(L) 17*
-condenado a mirarte desde fuera
y dejar que te tocara el sol.
PUTADASDEAMOR
t'estimo...

Respira hondo y contén la respiración. Trata de quedarte quieta durante períodos cada vez más largos. Hazte pequeña como una piedra. Dobla los bordes de tu persona de manera que nadie te vea.
...

My happy ending

Jeanne no morirà mai.

BEYOND

This is not your home, not your world,
not the place where you should be.
And you understand, deep in your heart,
though you didn't want to belive.
Now you fell so lost in the crowd
wondering if this is all,
if there's something beyond.

Beyond these people, beyond this noise,
beyond night and day, beyond heaven and hell.
Beyond you and me.
Just let it be,
just take my hand and come with me,
come with me...

And run, fly away, don't look back,
they don't understand you at all,
they left you alone in the dark
where nobody could see your light.
Do you dare to cross the door?
Do you dare to come with me
to the place where we belong?

Beyond this smoke, beyond this planet,
beyond lies and truths, beyond life and death.
Beyond you and me.
Just let it be,
just take my hand and come with me,
come with me.








____________
Més enllà
Aixo no és casa teva, ni és el teu món,
no és el lloc on hauries de ser.
I ho saps molt bé, dins del teu cor,
tot i que et vas negar a creure-ho.
ara et sents perduda entre la gent
i et preguntes si això és tot,
si més enllà no hi ha res.

Més enllà d'aquesta gent, més enllà del cel i de l'infern.
més enllà de tu i de mi.
Deixa't fer, simplement,
dóna'm la mà i vine amb mi,
vine amb mi...

Fuig, corre, no miris enrere,
ells no t'entenen,
t'han deixat sola enmig de la foscor
on ningú no pot veure la teva llum.
T'arrisques a creuar la porta?
T'arrisques a venir amb mi
al lloc on pertanyem?

Més enllà d'aquest fum, més enllà d'aquest planeta,
més enllà de mentides i veritats, més enllà de la vida i de la mort.
Més enllà de tu i de mi.
Deixa't fer, simplement,
dóna'm la mà i vine amb mi,
vine amb mi...

Es va deixar caure a terra; no tenia forces ni per aixecar-se, i es va quedar allí, assegut a terra, arraulit i capcot, tremolant de por, de dolor, d'aingoixa, de ràbia, d'impotència... Hi havia tants sentiments confusos, dins la seva ànima, que va tenir la sensació de ser en ple cor d'un huracà.

[...]

-No tinguis por, -vaig mormolar.
-Estem fets l'un per l'altre.

De sobte, em vaig queda aclaparada per com n’eren de certes les meves paraules. Aquell moment era tan perfecte, tan ideal. No quedava cap mena de dubte. M’embolcallava amb els seus braços i m’estrenyia contra el seu pit. Sentia com l’electricitat recorria cada terminació nerviosa del meu cos.

-Per sempre -va assentir.

[...]
no trobava les paraules per dir-te lo important que ets per mi,
t'estimo.

Dentro de la bola de nieve del escritorio de mi padre había un pingüino con una bufanda a rayas rojas y blancas. Cuando yo era pequeña, mi padre me sentaba en sus rodillas y cogía la bola de nieve. La ponía al revés, dejaba que la nieve se amontonara en la parte superior y le daba rápidamente la vuelta. Los dos contemplábamos cómo caía la nieve poco a poco alrededor del pingüino. El pingüino estaba solo allí dentro, pensaba yo, y eso me preocupaba. Cuando se lo comenté a mi padre, dijo: No te preocupes, Susie; tiene una vida agradable. Está atrapado en un mundo perfecto.

Y si fuera mi vida una escalera, me la he pasado entera buscando el siguiente escalón...

[...]

Va sentir un xoc a la consciència, un cop fort de maça. Va ser com si el temps s'aturés un moment, i també el seu cor; però al seu costat, al cap de no res, el món va trontollar i va començar a giravoltar a una velocitat aclaparadora. Es va llançar sobre el seu pare i el va sacsejar uns quants cops, per fer-lo reaccionar. En el fons ja sabia que era inútil, però, simplement, no s'ho volia creure.

-Papà! Papà, sisplau, papà, desperta't...

Un sanglot aterrit va trencar-li la veu. De sobte va pensar que potser no era massa tard, que havia de trucar a una ambulància, i potser... Va córrer cap al telèfon i va despenjar-lo.
Però no hi havia línia. En Jack va penjar el telèfon amb violència, ràbia i desesperació; es va eixugar les llàgrimes amb la màniga del jersei, va fer mitja volta i va enfilar-se escales amunt.

-Mamà! -va cridar-. Mamà, baixa corrents, porta el mòbil!

Va ensopegar en un graó i va caure de genolls, però no es va aturar. Es va tornar a aixecar i va seguir corrent:

-Mamà...!!!

Va emmudir de cop, perquè hi havia algú al fons del passadís. Algú que no era la seva mare. Va frenar en sec, desconcertat. Tots dos es van mirar un moment.
Era un home d'ulls de color d'avellana i trets delicats, però amb una expressió dura i un pèl burleta. Duia posada una mena de túnica que li arribava fins als peus, i tenia els cabells foscos i arrissats.

-Qui..., qui és, vostè? -va murmurar en Jack, confós, i amb les ulls encara plens de llàgrimes.

Una altra cosa, però, li va cridar l'atenció. Damunt el parquet, als peus de l'individu de la túnica, s'hi endevinava una ombra, alguna cosa immòbil. En Jack va veure clar què era, i va sentir com les cames li feien figa; va haver de recolzar-se a la paret per no caure.
Era la seva mare, estirada a terra, pàl.lida, amb el cap girat cap a ell i els ulls oberts.
En Jack va sentir que la sang se li glaçava a les venes. No podia ser, tot plegat...
Però no hi havia dubte possible. La mirada de la seva mare era buida, inexpressiva.
Tenia els ulls morts.

-Mamààà!!! -va cridar, fora se si.

[...]

...y al irme no hacer ruido con la puerta. Esa puerta, que ya no esta abierta...

Era com si estigués atrapada en un d’aquells malsons terrorífics en els quals has de correr fins que t’esclaten els pulmons, però no pots moure’t prou de pressa. Mentre em debatia per obrir-me camí entre la multitud indiferent, semblava que les cames m’anaven més i més a poc a poc, tot i que les broques del rellotge de l’enorme campanar no s’alentien. Amb una força implacable i espietada, avançaven cap al final... El final de tot plegat.

Malgrat tot, no era un somni i, a diferència dels malsons, no corria per salvar la meva vida, sinó per una cosa infinitament més valuosa. Aquell dia la meva vida em semblava ben poca cosa.

Lluna nova

Serà com si no hagués existit mai. Aquestes paraules em ballaven pel cap, sense la nítida claredat de l’al.lucinació de la nit anterior. Només eren paraules, sense so, com les lletres d’una pàgina. Només paraules, però em varen esquinçar el forat del pit fins a obrir-me’l de bat a bat. Vaig frenar de cop, ja que sabia que no havia de conduir en aquelles condicions.
Em vaig arraulir i vaig prémer la cara contra el volant, tot mirant de respirar sense pulmons.
Em vaig preguntar quant duraria tot això. Potser algun dia, d’aquí molts anys, si el dolor disminuís fins al punt de resistir-lo, seria capaç de recordar aquells pocs mesos que sempre serien els millors de la meva vida. I, si mai el dolor s’afeblia prou per permetre-m’ho, estava convençuda que estaria agraïda de tot el temps que ell m’havia donat. Més del que havia demanat i més del que em mereixia. Potser algun dia seria capaç de veure-ho així.
Em vaig abraçar amb força. Com si no hagués existit mai, vaig pensar, desesperada.

Jason Mraz - I'm yours

Jaleo

Te invito a pisar los charcos desde mi hotel hasta tu barrio. Te invito a cantar canciones toda la nochehasta desgastarnos los labios. ¿Disculpas? No van a servirte de nada, me quema la sangre, me pueden las ganas. Te invito a estrenar la luz que entre mañanapor la mañana por la ventana.

Te invito a que cambiemos de planeta, y a dormir en las aceras. Te llevaré donde la luna siempre está llenade cosas buenas.

Jaleo.
No te vallas por las ramas que al final te caes al suelo. Hoy traigo todo el arte, toda la noche y toda la magia entre mis dedos. No creas a falsos profetas que dicen que después hay otra vida y apura estos latidos como si fuese nuestro último día, con alegría.

Te invito a que cambiemos de planeta, y a dormir en las aceras. Te llevaré donde la luna siempre está llena de cosas buenas.

Te llevaré a paraísos artificiales donde nada es verdad. La realidad es demasiado aburrida, y ya comienza a marchitar tus días.

Te invito a que cambiemos de planeta, y a dormir en las aceras. Te llevaré donde la luna siempre está llena de cosas buenas.

Eres fuerte.

- No puedo...

- Te entiendo, de verdad, no tienes suficiente valor para decir lo que sientes por él, tienes miedo a que te rechazen. Aunque nunca lo han echo, tienes miedo y verguenza, mucha verguenza... ¿Y que puedes hacer? ¿Echar a correr y no contarselo nunca? ¿O dejar que pase el tiempo y que se de cuenta él, si quiere? ¡No! Ya va siendo hora de poner las cartas sobre la mesa y ha decir la puta verdad. Es la hora de plantar cara a la realidad y a expresar todos tus sentimientos. Y da igual lo que piensen los demás, ¿que coño importa? Tu haz lo que tengas que hacer y ya se vera lo que pasara, si sale bién mejor, mucho mejor, y si sale mal ami siempre me han dicho que te puedes caer las veces que quieras pero que levantarse es obligatorio. A si que... ¿que vas a perder por intentarlo? Tienes mucho a ganar y ...poco a perder. A si que te pones la pilas, te levantas del suelo y te plantas delante de sus narices, te lo llevas a un rincon y se lo cuentas todo lo que sientes por él, y le das dos opciones: si es que no que se vaya sin decir nada, que tu lo vas a entender, si es que si, que no se vaya.
¿A que coño estas esperando? Vete a buscar tu futuro, vete a por él!

- ¿Y si sale mal? Va a salir mal, a mi todo me sale mal, he nacido para destruirlo todo... no sirvo para nada, ni para decir todo eso. Soy diferente a los demás, soy inferior a ellos...

- Eh chiquilla, si todo el mundo fuera igual... ¿que crees que pasaria? Todas las personas se distinguen por ser diferentes los unos de los otros, si todos fueramos iguales no avanzariamos. Y aunque tu te puedes sentir inferior a los demás, siempre hay alguien que se siente inferior a ti, y siempre hay alguien que le gustaria ser como tu, aunque te suene muy extraño lo que te estoy contando, es asi. Si consigues avanzar y dar un paso más, hacer lo que debes de hacer, vas a sentir que algo a canviado en tu interior, que auque seas rechazada ya no te vas a quedar con la duda de si le pertañes o no, de si le gustas o no y no te vas a arrepentir de haverlo echo, porque ya no viviras más con la duda y seguramente podras salir adelante sin problemas porque ya no vas a tener este miedo que has estado arrastrando durante tantos años. Te vas a sentir grande. Y si es que si, ya lo vas a ver tu.

- ¿Y la gente? ...se van a burlar de mi!

- ¿Y? ¿Que importa lo que digan esos cabrones? Que digan lo que quieran, que ellos tendras problemas mucho más graves que eso que te pasa a ti. Adelante, ¡se que puedes! Se que lo haras bién. ¡Eres fuerte!

- ¿Soy fuerte? Es verdad, yo puedo. Lo voy a dar todo por no quedarme atras, voy a luchar para sobrevivir en este puto mundo, voy a luchar por ti. Y aunque me rechaces y me caiga, no me vas a aturar porque lo voy a intentar de nuevo hasta que lo consiga, porque de las caídas, me hare fuerte y nada me va a derrumbar jamás.



I don't care what you say about me!

Dejadme que os cuente mi cuento de herida y caricias, mi historia de nadie, mi nana del hambre, todas mis mentiras... Tal vez embelese y te bese cortándome a tiras, si buscas deslumbre y encuentras alambre será que descuidas.

Dejadme que invente que un tren es la libertad mía, que va donde quiero, sin más traqueteo, sin más tontería... Tal vez no reviente de ganas de andar por la vía, con penas a miles, borrando raíles, borrando los días.

Te invito a que cambiemos de planeta y a dormir en las aceras. Te llevaré donde la luna siempre está llena de cosas buenas.

Echarlo todo por la ventana y echarte a correr asta que nadie te pueda alcanzar jamás. Escapar del dolor que te ha echo este mundo infernal y vivir, vivir ahora que puedes. Sin preocupaciones, sin problemas, sin falsos amigos que siempre te acaban jodiendo, sin rencores, sin traiciones, sin nada que te pueda hundir. Solo yo y mi mundo.No necesito a nadie, puedo hacerlo sola. Soy fuerte.

En una inmensidad de tinieblas llenas de silencio, una niebla blanca y helada de saca de la ensoñación que tan vivida había visto, miro a mi alrededor...estoy sola otra vez, pero algo ha cambiado...esta vez estoy lista para combatir.

La vida

Nos empeñamos en buscar la felicidad cada día y no nos damos cuenta de que es ella quien tiene que encontrarnos, y eso sera donde menos te lo esperas: en el instituto, en el supermercado, en mitad de una huida. Y cuando llega descubres que alli no acaba todo, que el final de un camino, solo es un principio de otro y lo unico importante es la persona que escojas para que camine a tu lado. Aunque sea para esconderte, y esconderte es lo que menos te importa. Lo que importa es que estas tocando con la yema de los dedos eso que has estado soñando toda tu vida y ya solo importa el hoy, el presente, lo que queda por venir. Porque no se puede borrar lo que ya has escrito y porque la vida es aquello que sucede mientras tu tratas de hacer otra cosa.

Taylor Lautner - Apologize

Eclipsi

-Ell és com una droga per tu –en Jake va parlar amb la veu pausada i amable, sense un besllum de crítica-. Ara veig que no ets capaç de viure sense ell. És massa tard, però jo hauria sigut més saludable per tu, res de drogues, hauria sigut l’aire, el sol.
Les comisures dels meus llavis es van alçar, vaig esbossar un mig somriure.
-Acostumava a pensar en tu d’aquesta manera, ja ho saps, com el sol, el meu sol particular. La teva llum compensava de sobres les meves ombres.
Ell va sospirar.
-Sóc capaç de manipular les ombres, però no de lluitar contra un eclipsi.

I LOVE TAYLOR LAUTNER = JACOB BLACK

El trist record

Eren les 6 de la matinada i de s'obte va sonar el despertador.
-Riiing, riiing, riiing...
Ella cansada de sentir aquell so tant molest, va aixecar la mà i el aturar. No suportava la ideea de tenir que passar un altre dia enmig de la multitud. Va decidi quedar-se 5 minuts més romancejant en aquells llençols, els mateixos de fa quatre setmanes que encara desprenien la seva olor, la olor d'aquells petons que li feia i el record d'aquelles nits els dos junts. Un dels millors records que li quedava.

Finalment es va aixecar, se'n va anar a la cuina i es va preparar un cafe amb llet amb tres terroses de sucre. No podia entendre perque s'aixecava, no l'esperava ningú... Es va acabar el cafe i se'n va anar a l'armari per decidir-se que es posaria. Encara quedava la seva roba... Els records la van envair i ella s'entendri i de camí a l'insitut se li escaparen unes llagrimes plenes de tristor. Mai es podria alliberar d'aquell passat, ella voldria fer marxa enrere al temps i canviar tots els fets, però sap perfectament que això no pot esser, no si pot fer res per canviar el passat, per més que ho desitgem no ho podem fer.

No va tenir el suficient valor de creuar la porta , no tenia prou força per enfrontar-se al que l'esperava alla dins, era el trenté dia que no la va poder creuar. Tot era massa recent i les ferides no estaven cicatritzades...
Sense saber on anar sempre acabava anant al mateix lloc, allà on el sentia més aprop, allà on li venien al cap totes les estones junts i tots els moments, a l'abre màgic del bosc.

Feia un mes estaven els dos junts allà, disfrutant del moment i desconectant de la realitat, en el seu propi món on tot era de colors, tot era com ells desitjaven. Era la millor etapa de la seva vida. Però la felicitat es va rompre, i va passa a tristesa i dolor, i més dolor.

Ella no podia, no se'n podia fer l'ideea, no podia, era massa per ella, se li va caure el mòn a sobre. Ell era el seu tot, la seva vida, la seva felicitat, el seu univers, tot. Va decidir tornar a casa seva i no sortir fins al cap d'una setmana. No podia enfrentar-se amb la realitat, no podia creuar la porta del pis, no tenia prou valor, no tenia gens de força. Era dèbil... Les forces que li quedaven se les havien emportat les llagrimes. Des d'aquell moment no ha pogut sortir d'aquell pou i cada dia es repeteix la mateixa història. Es planta 5 minuts d'aban de la porta de l'institut, pero sempre acaba marxant i en direcció a l'arbre màgic i es quedava alla assentada, tan si plovia, pedregava o hi havia tormenta. Cada dia s'estava allà. Potsè es pensava que en qualsevol moment tornaria? S'havia tornat loca?

Eren les 6 de la matinada i de s'obte va sonar el despertador.
-Riiing, riiing, riiing...
Ella cansada de sentir aquell so tant molest, va aixecar la mà i el aturar. No suportava la ideea de tenir que passar un altre dia enmig de la multitud. Va decidir quedar-se 5 minuts més romancejant en aquells llençols, els mateixos de fa quatre setmanes que encara desprenien la seva olor, la olor d'aquells petons que li feia i el record d'aquelles nits els dos junts. Un dels millors records que li quedava.
Finalment es va aixecar, se'n va anar a la cuina i es va preparar un cafe amb llet amb tres terroses de sucre. No podia entendre perque s'aixecava, no l'esperava ningú...

[...]

¿Quién me acompañará a otros mundos?
¿Cuánto tiempo ha pasado desde los primeros errores, del interrogante en tu mirada?
¿Quién hará cicatriz mis heridas?
¿Quién descubrirá mis mentiras?
¿Quién faciltará mi huida?


Estoy tan perdida...
Soy la asesina de tantas primaveras...
Todo son promesas que se dicen en la cama, luces que se clavan en tu espalda...

Preguntas,
respuestas vacías en un aire cargado de llamas
que queman la retina de quien
mira con los ojos abiertos de par en par
para no perderse ni un segundo.

Interrogantes,
que se perfilan en los cristales;
que clavan sus afiladas uñas
en mi blando cuerpo de hojalata.

Besos en el aire,
fugaces y sordos,
esperando otros labios húmedos
en los que descansar para siempre.

Miedos que combaten cuerpo a cuerpo.
Temores que acechan en cada esquina
sedientos de una roja y fría sangre.


Todo queda en nada.
Ya nada es lo que era.


¿Sabes?

Cambiemos el mundo que tu ya has cambiado el mío.