I si hem arrivat fins aquí, podem arrivar fins al final. Soles, sí. Però endavant, sempre endavant. No ho oblidis.

T'estimo.

Nostàlgia. Sense un perquè. Sense un somriure. Sense un motiu. Sense un sentit. No entenc res. S'acaba un any. I que? Hos penseu que l'any que ve serà diferent? Hos penseu que serà millor que aquest? Que tindreu més sort? Que sereu més feliços? Que tot serà de colors? (...) Imbècils. Any rere any arrosegareu la mateixa merda de sempre. Perquè hagiu de canviar de calendari no vol dir que les coses també canviin.

Persones.

Moments.

Que conflueixen tots en aquest.

I són aquells instants, quan no ens sentim capaços de sentir, d’estimar, de viure i únicament volem retrobar-nos amb els somnis de fa uns anys...

For those days we felt like a mistake,
those times when love's what you hate.

I tot acaba al mateix lloc... i tot em recorda a tu i al fet de que no hi siguis. Al fet de que no estiguis aquí trucan-me, sentint la teva veu, sentint el teu riure desde l'altre banda del telefón.

Falta un dia per acabar l'any. Som 30/12/10. Estic plorant. I aquest cop, no sé perquè. No sé si és per tot lo que tinc i que no em mereixo, o per tot lo que no tinc. No sé si són detalls com una simple carta d'aniversari, o d'àmic invisible que et fan plorar d'emoció i et fan adonar de que no saps valorar les coses, o de la carta que esperes, esperes, i no arriva. No sé si aquestes llàgrimes són d'emoció, o simplement de tot lo guardat a dins que necessitava sortir. No sé si sóc feliç, o si només ho vull creure. M'estic saturant. No sé res. Falta un dia per acabar l'any, i la meva ment està en blanc i no entenc perquè.

- ¿No los odias?
- ¿El qué?
- Estos incómodos silencios. ¿Por qué creemos que es necesario decir pelotudeces para estar cómodos?
- No lo sé, es una buena pregunta.
- Entonces sabes que has dado con una persona especial. Puedes estar callado durante un puto minuto y compartir el silencio.

Si pogués fer que un instant s'adormís entre els meus braços, i robar l'eternitat...

Si pogués fer que les ombres descobrissin la mentida, tu series la veritat...

Però l'esfera gira recondant-nos que tot és fugaç. Que la vida se'ns escapa com la sorra entre les mans...

He buscat entre les brases i dins del gel en les mirades. T'he descrit en rius de tinta i ara em sobre les paraules per dir-li al sol que s'amagui rere el mar, i no torni a brillar si no ets amb mi... 

Res té sentit, si tu ja no ets aquí.


Transportant imatges d'aquell temps sense paraules, retornant com una onada. Si tu ja no ets aquí...

No tengo miedo a eso que llaman eterno, 
mis pecados son lo bueno que he pasado.  
Ni al que quiera condenar mi manera de vivir.

No tengo miedo a ningún comentario 
de quien dice que esta libre de pecado,  
ni al que quiera censurar mi manera de vivir.

No tengo miedo al paso del tiempo, 
mientras sepa que vivir no es lo que cuenta. 
Y que nadie va a cambiar mi manera de vivir.

No tengo miedo a estar enamorado, 
mis pecados entre dos son más pecados.  
Y es que eso de pecar es mi manera de vivir.

Fins i tot la nit més negra es torna vermella. Se t’aglomera una quantitat tan gran de coses al cap que voldries pensar-les totes alhora i el cor no es pot asserenar. I a més, és estrany, perquè tot et sembla bonic. Tu fas la mateixa vida tots els dies, amb les mateixes coses i el mateix avorriment. Després t’enamores i aquella mateixa vida es fa gran i diferent. 

y así aguantamos este infierno,
y así aguantamos...

Aprendí de mis errores que nunca aprenderé. 

For all of the times we fought
For all of the things I'm not

You change my philosophy.

Hi ha tantes coses que et diria i no m'atreveixo. 
Hi ha tantes coses que sento i no sé perquè.
Hi ha tantes coses que vull fer i no sé ni per on començar.
No em deixis.

Look at the stars. Look how they shine for you...

M'agradaria tornar a el 6 de gener d'anys anteriors. Com quan tenia 5 anys. M'aixecava a les 9 del matí per els nervis, anava corrents a despertar a l'Eloi, i després ens tiravem a sobre dels meus pares mentres dormien. I els molestavem fins que es despertaven. Llavors baixavem corrents cap al menjador, i miravem per els vidres de la porta, i jugavem a endevinar per a qui era el paquet més gros. Entravem a la sala, i començavem a cridar ben il·lusionats. I llavors, tots junts, anavem desembolicant els regals. Amb una il·lusió indescriptible. Amb uns somriures màgics.


M'agradaria despertar-me el 6 de gener com feia fa anys. Baixar les escales corrents, obrir la porta del menjador, i trobar-me un paquet gegant. Molt i molt gros. I que poses escrit a l'envoltori el meu nom. I al obrir-lo ben esverada, en sortis una caixa de cartró. I en obrir la caixa, apareixesis tu, dient-me "Sorpresa! Sé que m'estaves esperant! Ja he tornat! No cal que et preocupis més, no cal que ploris més, tot ha estat un malson! Només vaig marxar un temps, però ara he tornat. He tornat i estarem sempre juntes. T'estimo molt foca! Bon Nadal!".
[...]

If you can wait 'till I get home,
then I swear we can make this last

Si creus que pots: podràs. Si creus que no... Estàs acabat.

I per primer cop, no tinc por.

Després de tot, encara em sorpren la meva capacitat per aguantar-ho tot.

"Es va morir."
Fa mal dir-ho. Fa mal explicar-ho. Sobretot quan encara no ho has asumit; quan encara no t'ho creus; quan no ho pots assimilar... 
Quan fa mal com el primer dia.

La gente cambia.
Si. ¿Pero sabes donde?
En el mundo de las golosinas, calle piruleta, numero cinco.

One more try.

Hola chicos y chicas, o lo que seáis. Mi nombre es capitán Jack Sparrow. Ah! Algunos ya habréis oído hablar de mi... Como tal vez sabréis, hay momentos... casi siempre, de echo, en los que prefiero ver el mundo a través del fondo de una botella de ron. Este es uno de ellos.
Puede que también hayas oído rumores de que Jack Sparrow va a reunir una tripulación para emprender un viaje a la fuente de la juventud. No es cierto, por supuesto. Pero incluso si no estuviera tan claro, no os interesaría acompañarme, ¿verdad? ¿O si?

Si un "no ho sé" pogués dir-ho tot...

La Ley Innata és la meva desconexió amb la realitat.

Come back soon. I miss you, Jack.

Her feelings she hides.

Her dreams she can't find.

She's losing her mind.

She's fallen behind.

She can't find her place.

She's losing her faith.

She's fallen from grace.

She's all over the place.

She's lost inside.

Keith.

I aguantes. I penses, no ara no joder! No... I tenses els musculs de la cara per aguantar-ho tot. Els braços inconscienment, també. I de sobte veus que no pots més, de que deixes caure els musculs, els destensens... I només aguanten tibats els del coll. Intentant aguantar la respiració. Fense aquella bola tan molesta que costa d'empassar. I notes com comences a veure-ho borrós. I penses, merda... merda tot. I els tanques. I no vols veure la realitat. No ho vols. Et penses que tancant-los tot serà diferent. Et penses que a lo millor, tan sols has estat dormint durant tot aquest temps i tot ha estat un malson. I que quan els obris, et despertaràs, i tot serà diferent. Que el món haurà canviat i que res de tot això ha passat. Però quan els obres, només notes com les llàgrimes llisquen galta avall. Com res ha canviat, com segueixes estan tu aquí, amb la bola al coll, que et molesta i que t'impedeix respirar. I tornes a tancar els ulls, ho tornes a provar. Però no. El món no desapareix. I serres les dents per no cridar, perquè no et surti la veu, per impotència i per ràbia. Et fas mal a tu mateixa, però no t'importa. T'ofegues. Crides. Plores. Fins que has assumit que ningú et sentirà, que ningú et vindrà a buscar, que ningú tirarà de tu, que res serà com abans, que ella no tornarà... Llavors, al cap d'un rato, de mica en mica, tanques els ulls. Suaument. Intentant esborrar tot el que acaba de passar. Intentan oblidar tot el mal que t'has fet.

Però és horrible despertarte l'endemà, i veure't les marques que et recorden la puta nit que has passat. Que et recorden tot el dolor que has vessat. Tota la merda que portes dins...

Trobo a faltar passar-m'ho bé. Riure sense parar durant hores, fins que et faci la mal la mandibula i la boca. Estar amb la colla i possar-nos al dia de totes les coses que ens envolten. Sortir al carrer i anar amb bici, veient com tot passa al teu voltant, a poc a poc, al seu ritme, mentres tu vas pedalant. Trobo a faltar a la Núria, les nostres xerrades d'hores i la nostra confiança, assentar-me amb ella a classe i riure de qualsevol tonteria i de qualsevol personatge de la classe. Sense enterar-nos de la lliçó ni del que estem fent a classe. Sortir de festa amb ella, i passar-nos-ho bé, juntes. Trobo a falta les abraçades. Ha arribat l'hivern, i tinc fred. Normalment trobes a faltar alguna cosa que has tingut, aquest cas seria una exepció. Els meus pares, mai ho hauria dit, però els trobo a faltar, dues setmanes és molt de temps. La motivació a l'aigua, les ganes de tirar-me a la piscina i nedar amb ganes, amb ganes d'arrivar lluny i d'aconseguir-ho aquest any. En Jack i les seves tonteries, la seva manera de ser i els seus gestos, les seva veu i la seva mirada. Em fa oblidar de tot el que m'envolta. Alguna tarda amb la Joana, fent coses sense sentit, ja sigui al fang o on sigui, em fan desconectar una mica de la resta. I somric. Als meus avís. Vivint davant de casa meva i sense sortir-ne. Retinguts allà dins, sense res a fer, sense sortir a fora. Sense felicitar-me per el meu aniversari ni per el meu sant. Perdent el nord, perdent el cap. A l'innombrable. Tants d'anys... tants bàtecs incontrolats... Aquella neu s'ha desfet del tot. Però mai se sap... sempre pot tornar a nevar. A la Nàdia i les nostres tonteries, al shulish i al "para tueh?", als moments en què ens miravem i reiem sense saber perquè. Ens n'anavem a canpuig, ella plorant, i jo dient-li que la vida s'acaba en qualsevol moment. I finalment, rient. A en Raúl. Tot lo que hi havia i tot lo que hi ha. Tot lo que hem perdut. A les bogeries d'un dissabte a la nit, que han perdut tot el sentit. Al local i tot lo que vam viure allà dins, on vaig apendre a ser feliç de mica en mica. A les bones notes de fa uns anys, i al temps lliure sense fer res. A tocar la guitarra amb ganes, sense desafinar, sabent-me els acords de les cançons i cantant ben fort a dins de casa, sense por de que algú em pogués sentir. A l'amor. Als concerts a dintre l'aigua que feia a cada entreno, on ningú entenia com podia cantar a dins de l'aigua, com podia cridar allà dins sense afogar-me. I sí, ho feia. I m'encantava no, lo següent. Ara se m'ha oblidat cantar sota l'aigua... A l'estiu, tardes a la draga amb qui sap qui, qui sap que fent. A la tardor no viscuda. La tardor perduda. A l'Olga [...] un buit que no s'omplirà mai més. Que cada dia em mata una mica més, però que em fa avançar molt i molt a poc a poc.

A totes aquestes coses que ja no hi són, i que em feien feliç. A tots els petits detalls de cada persona que em treien un somriure i alhora, els feia somriure a ells. A totes aquelles tonteries que no tenien sentit, però que em feien riure com una boja, sense parar, fins que em feien mal els abdominals i em costava respirar. A tots els t'estimos que es deien sense por. A tots els moments que et feien oblidar de la resta del món. A tots aquells fets que et feien sentir important per algú. Que es demostraven. Que s'han perdut. Que no tornaràn.

I que els trobo a faltar. Igual que la meva felicitat.

Que difícil que és oblidar les coses boniques...

Aquesta història m'ha tornat a absorvir. Com tots els records que comporta, que et tornen a la ment un per un, fugaços. Intentes no recrear-t'hi, però és inevitable. Pollo. Va marxar. Igual que tu. Sense un perquè. Inesperadament. D'un dia per l'altre, sense avisar. Sol. Perdut. Sense on anar. Sense un lloc on amagar-te. Cridant al mig de la carretera. Sense res. I dos anys després, els records segueixen vius, bategant a cada instant, on encara desborden llàgrimes de tristesa, de dolor. 
A vegades, als llibres, és l'únic lloc on podem trobar algú que ens entengui. Fins i tot, quan no ens entenem ni nosaltres mateixos.
Step.

Avui no tinc ganes de fer feliç a ningú.

Tinc la sensació de que cada dia sóm diumenge. Que cada dia és un dia feixuc, sense ganes de sortir al carrer, sense ganes de fer res. Només de tancarte a la teva habitació i no sortir-ne fins l'andemà. Dies depriments, sense cap mena de sentit. Quina merda... 
Podria haver estat a tans de llocs, i al final sempre acabo en el mateix.

I'm an orange.
You're an apple.

No saps pas el que donaria per tornarte a veure. Per tornar a sentir la teva veu. Per abraçarte. Perquè els teus pulmons s'emplenesin d'oxigen. Perquè el teu cor tornes a bategar...

Et trobo tan a faltar... tan...

T'estimo.

Respires, no? Doncs oblidat de la resta i somriu. Que la vida s'acaba!

Una estrella: 2'50€ 
Una saxo: 3'80€ 
Una chimaia blava: 3'50€
Explicar la teva vida en forma d'ADV a 4 o 5 companys, no té preu. 
Per tot lo de més: la taverna.

Where were you when everything was falling apart?

The future is bulletproof, the aftermath is secondary. 
It's time to do it loud and do it now. 
Killjoys, make some noise!

Que grans. 
jdaskjfñadsfafadsadsf m'encanten

L'avantatge de no tenir res, és que no tens res a perdre.

Trenca'm a bocins i endevina quina peça em rovella els ossos. Posa'm al reves a veure si així vaig bé. Ara parla fort per tapar les veus que dintre meu em maltracten, o potser millor: calla i sent la meva por.

Com a un nen petit que li posen un caramel a la boca i li treuren.Quinaràbia!

Your fucking smell on your t-shirt... Shit, I love it.                                                       It kills me.

No me digas que no quedan sobras, 
ni cenizas de lo que hicimos arder...

¿Conoces a Joe Black?

"No me preocupa lo que digas, sino lo que no dices. No hay una gota de emoción, ni el mínimo entusiasmo y pasión. ¿Dónde está tu arrebato? Quiero verte flotar, cantar apasionadamente, bailar en éxtasis. Nada más, que seas delirantemente feliz o dispuesta a serlo. Y aunque suene cursi, el amor es pasión, obsesión, es no poder vivir si ese alguien falta. Te digo que pierdas la cabeza, enamórate locamente de alguien que te ame de igual manera. ¿Cómo hacerlo? Olvídate del intelecto y hazle caso al corazón. Y no lo oigo en ti. Lo cierto es que sin eso, la vida no tiene sentido. Llegar al final del largo viaje sin haber amado sería como no haber vivido. Por eso tienes que intentarlo, porque si no lo haces no habrás vivido. En resumen, estáte atenta, nunca se sabe, podría caer una estrella”.

Demasiada gente, pocas personas.

I per més anys que passin, per més espelmes que bufi... els meus desitjos no es compliran.

Levantate ya. Hoy es día de resolver problemas, de atarte los zapatos con cadenas.

Tinc por d'anar a dormir. De la nit. De la foscor. De fer-me mal a mi mateixa. De no poder dormir. De trobar a faltar. Del dolor. De l'enyor. De l'ansietat. D'ofegar-me. De no sentir dolor físic. De la ràbia. De la tristesa. De la depressió. De l'autodestrucció. De tot el que m'envolta. D'esgarrapar el coixí. De mossegar-me. De mirar-me al mirall. De sentir pena per mi. De cridar. De xisclar. De no saber qui sóc. De no saber què sóc. De no saber com he pogut acabar així. 
Ja no queda res.

Don't forget that I'm ONLY HUMAN.

Que demà em despertaré i tot haurà estat un malson. Que tot estarà normal. Tindré la teva mà i no tindré por de res. Que ja ha passat tot. Que res ha canviat...

Estimada Olga,

Avui t'he portat flors. Ma mare t'ha estat buscant tota la tarda, però no t'ha trobat. Joder. Merda. Perquè no ho sabia? Perquè no se m'havia acudit abans? Ho sento. Et vaig dir que vindria, i si, ho he fet. També he nedat. Feia més d'1 any que no nedava com ho he fet avui. Feia més d'un any que no em sentia bé a dins de l'aigua, tal i com m'he sentit avui, nedant a la teva piscina. Feia més d'1 any que no tenia les forces que tenia avui per poder acabar la piscina. 

Et prometo que cuidaré les flors. Les regaré i no els hi faltarà de res. Les tindré allà, a la finestra de l'habitació perquè els hi toqui el sol i no es penseixin. I quan arribin el seu moment, quan s'hagin cansat de viure i no puguin més, veuràs el missatge que et volia deixar però que no ho he pogut fer perquè no t'he trobat. Ho sento...

Tinc por. Tinc molta por. El novembre s'acaba. Els dies passen. Ha set un dels pitjors mesos d'aquest any. Els pitjors dies de tot l'any. Les pitjors nits. La pitjor setmana. L'ansietat. La tremolor. Les llàgrimes. Desitjar lo pitjor.  Ho sento. Sé que t'estic fallant, però jo no ho decideixo. 

Necessito dir-te tantes coses, necessito agafar-te de la mà i no deixar-te-la anar per res del món. Saber que continuarem juntes aquest llarg camí. Saber que res no ens separarà mai més.

T'estimo tan petita...

Et necessito. Ara més que mai...

Ansietat. No puc.

Putu novembre. No puc.

Y por la calle de la alegría no pasa nadie, nadie mira.
Oigo en la radio cien mil canciones y todas parecen la misma.

Pretèrit imperfet d'indicatiu del verb estar.
Jo estava, tu estaves, ell/a estava, nosaltres estavem, vosaltres estaveu, ells/es estaven.
Passat; fet que es realitzava anteriorment, en el passat. Fet que actualment, en el present, ja no es fa. Es deixa de fer i passa a formar part del passat. Passa a ser un record. 
Un putu record.

Un any i 10 dies. M'agradaria trucar-te, saber com estàs, amb qui estàs i què estàs fent. Si plores o somrius. Si odíes o estimes. Si retrocedeixes o avances. Si penses amb mi o m'has oblidat. Si has deixat de somiar o si els teus somnis segueixen en peu. 
Em moro de ganes d'agafar el telefón i sentir la teva veu. Sentir el teu somriure i les teves ganes de viure, els teus crits i els teus insults, la teva felicitat... saber que segueixes respirant.
Coses a qui no puc explicar a ningú, deixar-t'ho anar a tot. Sense embuts; tal i com ve. I tu, per més negre que fós, en treuries la llum; o si més no, em faries sentir millor. He perdut Olga. Per la por a estimar, per la por a esperar, per la por a confiar, per la por a la traïcío que he fet, per perdre el cap, per sortir de casa, per oblidar-me del món, per no pensar, per arriesgar, per passar-m'ho bé, per voler viure... Ho he perdut.
La persona que em va regirar el món d'un dia per l'altre sense avisar. La persona que va deixar de ser el que era per passar a ser algo més. Diuen que quan tens l'amor, perds l'amistat; i que quan tens l'amistat, l'amor s'ha esfumat; ja que les dues coses no són compatibles i no poden conviure juntes. Jo no. Jo ho he perdut tot.
Somnis. Somnis que tenia per complir s'han desfet del tot. Tot els plans de futur s'han destrossat. Només en perdura un. Tot es queda en records. Com totes les coses que passen a la vida. I jo, jo no puc viure de records.
Promeses. Promeses que es van fer al seu dia, al passat. I ara tot queda endarrere perquè formen part del passat. Perden el sentit, el motiu. Una paraula escrita a l'habitació feta en temps en què tot era diferent.
Paraules. Paraules que se les emporta el vent. Que perden tot el seu contingut. Veritats a mentides. Buides o plenes. Que ja no hi són. No hi ha res permanent.
T'estimo's. Sempre te'ls vas callar. Inseguretat. Por. Por a estimar, por a donar-ho tot. Por a patir, por a la distància. Por a les il·lusions. T'estimo's que queden endarrere, però no a l'oblit. T'estimo's que t'agradaria tornar a sentir, però que és massa tard.
Cançons. Cançons que vàrem fer nostres en una abraçada; en un peto. Cançons que repeteixes un cop darrere un altre, buscant un perquè.
Nits. Les millors de la meva vida. On no puc esborrar els records. On no puc oblidar aquells moments envoltats de màgia. On tot em retruny cada dia dins del cap. 
Dies. On potser m'amagava dins meu. On potser tenia vergonya. Però era tot més fàcil, algú m'esperava.
Felicitat. La millor setmana de la meva vida. Els meus dies de felicitat. Tot lo que volia ho tenia. Ell. Els meus pares. La meva millor amiga. No necessitava res més en aquells moments; era completament feliç. Per primer cop, em sentia afortunada. Felicitat que ja no hi és.
Celos. Cada cop que n'havies sentit per coses insignificants o no tan insignificants. Cada cop que t'havies menjat el cap pensan-t'hi. Cada cop que el trobaves a faltar com mai. Cada cop que volies abraçar-lo. I ara vols, però no pots. I ara el trobes a faltar, però ja és massa tard.
Somriures. quan menys ganes en tenies, quan menys volies, quan no tenies raons per fer-ho. Llavors venia fent tonteries, dient coses estúpides. I pensaves: "però que fas? Estàs perdent el temps. No veus que no podràs?"  Però llavors de cop i volta, inconscienment se't dibuixava un somriure a la cara. I et preguntaves: "però com cullons s'ho ha fet?! No pot ser! Quina ràbia!" Però era inevitable, sempre ho aconseguia.
Gràcies. Tants de cops que ho vas sentir. Tants de cops que ho vas dir. Tans de cops que sents que t'has quedat curta. Tants de cops que ho continuàries dient. Tantes coses que no es poden agraïr. Tantes coses que deus i que t'agradaria tornar. Tant que deus, i així ho pagues.
Caigudes. Quants de cop vàres caure? Quants de cops t'has aixecat? Quants de cops tenies la seva mà? Quants de cop t'ha ajudat... Perquè?! Perquè ho vas fer estúpida...
Cartes. Per reis. Per aniversari. Per tan sols alegrar ni que fos una mica el dia. Per demostrar qui sap què. 
Enyorança. Tots els cops que haguessis agafat un tren en aquell moment. Tots els cops que havies contat els dies. Totes les ganes de veure'l. Tots els cops que l'enyoraves. Que l'enyores.
Moments. Moments, moments i més moments que no canviaria per res. Que si pogués hi tornaria. Però tan sols es converteixen en records perquè passen a formar part del passat. I el passat ja no és pot tocar, no es pot retrocedir. 
I només sabem valorar les coses quan les perdem. 
Estúpids humans. Estúpides cagades. 
Només queden els records un altre cop. I jo no puc viure de records. 
I ara estic aquí, t'ho explicaria tot. Però no puc. No hi ets. No et trobo. I ho haig de deixar tot aquí, en un putu blog que no té cap mena de sentit. JODER!

Qui ets...?

Una cosa que set menja per dins. A poc a poc, va deborant tot el que troba produint nerviosisme, mal de panxa, mal estar general... 
ballar. 
MERDA

Ven, libérate, cuéntame tus fantasías, tus deseos, tus manías..

Más efímero que el beso que te causa impacto.
Más perfecto que el reloj en el segundo exacto.

Tot s’ha precipitat. Fa quatre dies la veiem riallera i optimista i un fatal desenllaç, un

accident inesperat, ara ens ha allunyat d’ella.

[...]

Mentrestant, però, ens consolem amb els records. Amb les paraules de condol, amb la

seguretat que tot té un sentit, encara que no ho entenem: ens consola saber que una

part del seu cos continua viu, que els seus òrgans continuen bategant, donant vida ara

ja a una altra persona. Ens consola saber que ha estat una gran persona, una bona

esportista, una bona alumna, una gran amiga.

[...]

Entre tots aprendrem a continuar caminant, entre la boira i l’esperança, entre els plors i

la confiança. Aprendrem a llegir els petits detalls de la seva presència. Aprendrem a

mirar amb els ulls del cor. Aprendrem la dura lliçó de l’esperança que es forja cada dia i

en cada record.

Avui el cor se’ns fa petit per encabir tots els sentiments que hi bateguen. Deixem que

els silencis omplin tot allò que no podem expressar ni entendre. Fem callar les pobres

paraules per deixar pas a la confiança, per deixar pas a l’esperança.

                                                                                                 

                                                                                Paraules de comiat 09/11/09

Quins dies més bipolars. 
De riure sense parar, a plorar sense parar.

Quan se t'acaba l'oxigen als pulmons; quan les llàgrimes cauen sense adonar-t'en; quan el teu cos no respon a cap estímul; quan no para de tremolar; quan et mossegues tan fort que ni sents dolor; quan t'arrapes als llençols com si fos l'únic que et quedés; quan llences patades i cops a l'aire d'impotència; quan crides sense veu; quan has de fugir corrents a amagarte... Llavors... llavors és quan estàs perduda.

Dia 4. El temps no s'atura.

Avui fa un any, em van informa de la gravetat de la teva situació. Plorant i corrents, vaig anar a preguntar-li a la meva mare que volia dir "sedada". Llavors se'm va regirar l'estòmag. Tot i això, no se'm va ni passar pel cap el fet de que poguessis marxar. 

NOBODY DIES A VIRGIN, LIFE FUCKS US ALL!

Avui fa un any, em van adverti de que havies caigut.
Jo, enlluernada per el sol, ho vaig ignorar i vaig donar per fet de que només era una simple caiguda. No vaig fugir. Simplement no sabia la gravetat de la situació.

I ara, és el moment en què et fas la pregunta clau: Què t'empeny a seguir?
I per primer cop, no obtens cap respota. Només el silenci entre sanglots.

I no puc evitar torturar-me. No puc evitar llegir aquell text un cop rere l'altre. No puc evitar repassar totes les fotos i totes les converses... tots els moments que s'han convertit en records... Que va fallar? No puc evitar tancar la porta als records i al que no tinc; s'em cauen a sobre i no els puc aguantar.

R E S P I R A
M'agradaria escriure tantes coses, deixar-ho anar tot... Però no sé ni per on començar. Tinc el cap saturat. M'he bloquejat. Masses coses alhora, masses sentiments contradictoris. Molta tristesa, nostàlgia, impotència, ràbia... El novembre ja ha arribat i ja se m'esta caiguent a sobre. Per altra banda, aquell petit bri d'esperança, aquella petita llum que hi ha al fons del túnel. Una estrella? No, no pot ser... 
Si pogués agafar el telefón i explicar-t'ho tot, seria tan fàcil... Nosé que estic fent, ni què estic fent. Només faig lo que em ve de gust fer, però nosé si això em porta  algun lloc o si segueixo aturada al mateix punt.
Tinc tanta por Olga... que passarà d'aquí 5 dies? Que hi faré jo allà? Envoltada de gent, alhora tots desconeguts, on ningú sap el que hi ha aquí dins. On podré cridar en silenci? On em podré amagar? On? Perquè? Perquè no hi ets? Qui m'acompanyarà aquest novembre? Qui em donarà la mà per no caure? Qui em farà aquelles abraçades que em feies tu per sorpresa, sense dir res, on et senties tan recomfortat? Qui m'insistirà per tirar-me fotos? Qui em trucarà a les nits o a les 8 del matí? Qui em cridarà tan fort? Qui m'animarà? Qui m'ajudarà quan tot es torni negre? Qui em mirarà a la cara i em dirà que m'estima i que sóc molt important? Qui?! QUI?!!? 

No t'envalis. No brilla amb prou força. S'ha de polir perquè destaqui entre les altres; perquè tingui llum pròpia i brilli al firmament. No et facis il·lusions... potser no serà capaç de brillar... potser ni ho intentarà. Però alguna cosa et diu que no et facis endarrere. 
Paciència; no tinguis pressa per res. De moment només tens una bufanda i un ja me l'ha tornaràs.

Hauré de fer neteja de l'habitació. Començant per promeses que ja no tenen sentit.
Visc entre records.

Un any és molt de temps, no creus? I doncs? Perquè sento que dins meu no ha passat el temps? Perquè els sentiments no s'han adormit? Perquè ho sento tot i em fa mal el pit? Perquè no sóc capaç de somriure quan et recordu? Perquè et segueixo buscant a per tot allà on vaig? Perquè no trobo sentit a res? Perquè no em tornen les ganes de somriure? Perquè tot és com el primer dia?
Et necessito joder...

Fou un fred i trist novembre... ja és aquí.

Sense paraules.

Resulta que jo també m'estic tornant autosuficient o com va la cosa?

NO... I WON'T BACK DOWN.
I'M GONNA BURN IT DOWN.

Help! I need a hug...

It’s like one of those bad dreams when you can’t wake up.

Quan era petita i em preguntaven per quin era el meu mes de l'any preferit, jo sense pensar-m'ho dues vegades, deia que era el novembre. Només per el sol fet de que era el meu aniversari i de que em farien regals i tothom estaria pendent de mi i m'ho passaria molt bé.
Al cap d'uns anys em vaig adonar de que el novembre ja no m'agradava tan; de que fer anys no era tan divertit, sino que al contrari, era horrible; de que els regals només son bens materials que no serveixen per res, només per demostrar coses que a vegades ni es sentent; de que a la gent li importa una merda si aquell dia et fas gran o sigui el que sigui que facis, perquè és un dia normal i corrent, un dia com un altre, i finalment, em vaig adonar de que el 26 de novembre era el pitjor dia de l'any.
Actualment, odio el novembre. Odio el 26 i el fet de fer anys. Odio que em felicitin, però odio més no rebre la teva trucada ni el teu sms ni sentir la teva veu. Odio que em facin regals; que me'ls facin els dies que vulguin, però al novembre no. Odio que no m'abracis, que no em facis pessigolles, i que no m'insultis dient-me foca o gorda. Odio no trepitjar les fulles al teu costat, que no t'amaguis a darrere de cap roca i que no em facis cap espant sobtat. Odio imaginar-te a per tot arreu allà a on vaig i adonar-me'n de que només et puc imaginar. Odio no sentir la teva veu de pitu i només poder sentir el seu eco dins del meu cap, en els meus records. Odio que només et pugui imaginar i recordar, abussar i alimentar-me dels records. Odio les competicions sense els teus anims i sense veure't; la natació no ha recobrat sentit desde que vas marxar. Odio parlar sola a les nits, esgarrapant el coixí, cridant en silenci, rebutint els llençols i esperant a que tornis. Odio que agafessis la puta moto i que caiguessis, que deixissis de respirar i que el teu cor es pares. Odio anar a Olot i no veure't enlloc. Odio aquell putu album; encara no li trobo el sentit (com a moltes altres coses). Odio veure a algú vestit amb el xandall de l'Olot, el cor em fa un salt i de seguida batega més lent al adonar-me de que no pots ser tu. Odio perdre'm en els records, però no ho puc evitar, et trobo a faltar. Odio no poder trucar-te, explicar-te tantes i tantes coses, veure el teu somriure. Odio que ningú m'insisteixi tan en tirar-me una foto com tu, odio no tenir-ne més; odio la meva cara a totes, adoro la teva. Odio el meu aniversari; l'únic desitg que demano i que no em cansaré de damanar, no es pot complir. Odio el dia 6; els meus somnis es van acabar allà; el sentit de la vida i de totes les coses es va perdre allà; el meu somriure se'n va anar juntament amb el teu. Odio el novembre; l'ostia més gran de la meva puta vida es concentra en aquest putu mes, encara que l'arrossegui durant tot l'any.
Torna.

Y no me has dejado nada, 
y de nada nunca hay restos.

-Esto es una locura o una genialidad.
-Es sorprendente lo a menudo que coinciden esos dos conceptos.

I de sobte, vaig començar a tremolar. Recordar la bogeria que vaig fer, recordar el mal que podia haver fet, recordar tot el que em vaig tenir que callar per una tonteria; la persona que podia haver perdut... I tot per perdre el cap; per no saber dir que no, que no podia ser, que no ho podia fer, però que volia... I em trobo davant seu, sense saber on mirar, sense saber que dir, tremolant de nosé què, amb els seus ulls blaus clavats a l'esquena. Lo pitjor de tot és que hi tornaria...

Per una història que no va tenir final.

Per què m'odies?

Encara que tu no em diguis adeu, jo sempre t'ho diré.

colecciono sonrisas y tragedias,
lo primero a medias por las prisas..

There's always cracks; a crack of sunlight, a crack in the mirror, or on your lips...
You're my crack of sunlight.

Ella sabe que, por respeto a los demás, debería quedarse más días en casa en vez de salir tanto a estropear el paisaje. Sabe que los que la llaman bonita son mentirosos compulsivos, enfermos o miopes. Tiene una exagerada obsesión con los espejos. Algunos creen que siempre se mira porque se gusta, creen que es una creída. Pero yo sé que se mira para decidir si durante el recreo debe quedarse encerrada en los baños del instituto o no. Dice que no le gusta odiar a alguien, que por mucho daño que le hagan siempre acaba perdonando, pero sin querer se contradice, porque ella misma se odia exageradamente. No le gusta que le toquen la barriga, ni que le miren de muy cerca la cara, las piernas o cualquier otra parte de su cuerpo. Le encanta comprar ropa y seguir la moda, pero también le entristece, dice que no puede ponerse según que cosas porque se le nota la barriga, así que suele comprar ropa dos tallas más de la que le toca. Muchas veces ha decidido ayunar durante una semana para ver si funciona, nunca ha durado más de dos días; se siente satisfecha al controlarse pero le da miedo ponerse enferma, y escoge estar gorda, pero sana. A veces le entra el pánico al mirarse en el espejo, se da cuenta de que por muchas dietas que haga, por mucho deporte que practique o por mucho que deje de comer, su rostro nunca cambiará. Y no encuentra otra salida que intentar convencerse a ella misma de que tampoco está tan mal. A veces lo consigue, pero dura poco. Cree que le da asco a todo el mundo, incluso a sus mejores amigos o a su pareja, esa es la razón por la que tanto le cuesta sostenerle la mirada a la gente. Mil veces ha estado al borde de la locura, esa locura que te hace pensar cosas absurdas e irreales, como cuando la riñe un profesor y cree que lo hace porque es fea. O como cuando camina por la calle y piensa que es el centro de atención por ser un monstruo. Todos sus amigos saben que su autoestima es casi inexistente, pero nadie la escucha, ni nadie la entiende. Intenta hablarlo pero lo único que hacen es responderle que no diga tonterías, que es muy guapa. Pero a ella oír eso le hace aún mas daño, odia que la mientan. A veces su vida se convierte en su obsesión con el físico [...]


A vegades, qui menys t'ho esperes, pot descriure perfectament com et sents quan et mires al mirall. Llavors és quan t'adones de que hi ha més gent imbècil com tu. Gent que per falta d'autoestima, deixa de fer moltes coses que li agradaria fer. Començant per estimar-se a un mateix.

Pursuit of happiness.

A vegades una cançó pot expressar molt millor tot el que sentim que no pas amb simples paraules que se les emporta el vent.

Tinc ganes de destrossar coses, trencar-ho tot, tirar-ho pel terra i trepitjar-ho, cridar fins a quedar-me sense veu, i tornar-hi.

Els records em persegueixen a l'escola. Ostia puta. Quina merda. No em puc amagar enlloc. No em puc posar la caputxa, no em puc tapar les orelles, no em puc tapar la cara amb els cabells, no puc tancar els ulls, no puc mirar la pissarra, no puc cridar, no puc parlar, no puc marxar corrents [...]

I si ara tingués una competició o un campionat, juro que el guanyaria.

Where is the magic? We lose it...

Los domingos me suelo jurar que cambiaré de vida...

I keep on running, keep on running
And nothing works
I can't get away from you, no

I keep on ducking, keep on ducking
And nothing helps
I can't stop missing you, yeah

Perquè et vas girar? Anaves recte, endavant, ràpid, tenies pressa...i et vas girar...
G U I L I P O L L E S !

Tinc por. NOVEMBRE

Fred fred fred fred fred. Vull sentir el fred. Vull que l'aire em passi per dins del jersei i s'em posi la pell de gallina, vull anar amb moto i que se'm glacin les mans, vull posar-me el casc i que s'enteli la visera, vull que les galtes i el nas s'em quedin vermelles, vull ficar-me al llit i tenir els peus glaçats, vull tenir que abrigar-me amb moltes mantes abans d'anar a dormir, vull posar-me molts jerseis i molt grossos, vull que plogui més sovint, vull anar amb bici escoltant la cançó "better days" mentre l'aire glaçat em passa per tot el cos, vull vull vull... vull que una abraçada em tregui tot el fred que tan desitjo.

I'm sittin' here all by myself
just tryin' to think of something to do.
Tryin' to think of something, anything
just to keep me from thinking of you.
But you know it's not working out
'cause you're all that's on my mind...
One thought of you is all it takes
to leave the rest of the world behind.

Well, I didn't mean for this to go as far as it did
And I didn't mean to get so close and share what we did
And I didn't mean to fall in love, but I did
And you didn't mean to love me back, but I know you did...

I'm sittin' here tryin' to convince myself
that you're not the one for me.

But the more I think, the less I believe it
and the more I want you here with me...

Les ganes de perdre el control un altre cop em devoren. Necessito fer bogeries un altre cop. Necessito oblidar-me de tot i de tothom; perdre el cap de nou i no trobar-lo fins d'aquí un temps; deixar de banda tot lo superficial i deixar-me endur per l'indiferència... Viure. Sense por de caure. Un altre cop...

I ara què? Quieta estàs més maca, ho sabies? Idiota... no perdis temps pensant, no val la pena. No hi guanyes absolutament res, només intentar posar 4 coses al seu lloc, que tot així, continuen mal posades. I només hi perds temps, i el temps passa, s'escapa. El temps és or.

Hauries d'agraïr que segueixes respirant. 

Un concert. Euforia i adrenalina. Crits i soroll. Un mòbil que sóna, una veu que contesta. 
Un t'estimo. Un silenci. Un somni.

Perquè de vegades el que poden semblar rareses, impureses, només són belleses diferents, que no sabem acceptar.

BETTER DAYS

No quiero tu amor temporero, tu flujo de hiel, tus ganas de perder... Aunque se que si te vas me quedo en ná, no pienso caer, no me voy a joder, hoy no.

Aquesta veu em posa la pell de gallina.
[Pete Murray]

La meva vida es resumeix en 11 mesos. Els 11 mesos on et vaig perdre i alhora, on em vas ensenyar a viure.
T'estimo molt.

Fa un any, anelava la tardor. Volia trepitjar les fulles quan caminava pel carrer, fer fotos als arbres de colors càlids, anar amb bicicleta respirant la tardor, sentint aquella brisa ni freda ni calenta al cos, estirar-me en un coixí de fulles al mig del bosc sense pensar, posar-me a sota de la pluja en un dia qualsevol, senint el fred per tot el cos... Volia fer tantes coses... però tu vas marxar i la tardor i tot va perdre la màgia. Va perdre el sentit. I desde llavors, ja no he trobat sentit a res. I per més forta que em faci, i per més vegades que digui que sí que puc, en realitat, he perdut el sentit de tot, fins i tot, el sentit de la vida. I en aquests moments, és quan et preguntes: que em manté aquí? I només se't passa pel cap una promesa.

Ella també tenia 2 pilars. I els 2 també van caure.

No es tracta d'amagar-te del món. Simplement es tracta de no esperar res de ningú.
Si fos tan fàcil aplicar-nos els nostres propis consells...

Sortilegis per foragitar la mort:

Demana a la teva millor amiga que et llegeixi els articles més sucosos de la revista: moda i safareig. Anima-la a seure ben a prop teu per poder-li tocar la panxa grossa i meravellosa. I quan hagi d’anar a casa, respira fons i digue-li que l’estimes. Perquè és la veritat. I quan ella s’inclini i xiuxiuejant et digui que també t’estima, agafa-la fort, perquè normalment no es diuen aquestes coses.

Demana al teu germà que segui al teu costat quan torni de l’escola i fes-li explicar com li ha anat el dia, cada classe, cada conversa, fins i tot què ha menjat per dinar, fins que se’n cansi i et demani que el deixis anar a jugar a futbol amb els seus amics al parc.

Observa la teva mare quan es treu les sabates amb una puntada de peu en una llibreria, s’ha d’estar dreta tot el dia i ha de tractar amb amabilitat els desconeguts. Riu quan, en una mostra de generositat, la teva mare regali al teu pare un llibre que ha pogut comprar amb un descompte.

Mira al teu pare quan li fa un petó a la galta. Fixa’t com somriuen. Recorda que, passi el que passi, són els teus pares.

Escolta la teva veïna quan esporgui les roses mentre les ombres s’allarguen a la gespa. La veïna taral·leja alguna cançó d’abans i tu estàs sota la manta amb el teu nòvio.

Digue-li que estàs orgullosa d’ell, perquè ha tirat endavant el jardí i ha aconseguit que la seva mare se’n cuidi.

Observa la lluna. És a prop i està envoltada d’una lluentor rosada. El teu nòvio et diu que és una il·lusió òptica, que es veu grossa a causa de l’angle que forma respecte a la Terra.

Planta-hi cara.

I a la nit, quan et tornin a l’habitació i s’acabi un altre dia, no deixis que el teu nòvio dormi al llit plegable. Digue-li que vols que t’agafi i no tinguis por que a ell li faci cosa, perquè si diu que vol fer-ho vol dir que t’estima i això és l’únic que importa. Enllaça les cames amb les seves. Escolta com dorm, la seva respiració suau.

I quan sentis un soroll com el del moviment d’un estel que s’acosta, o les aspes d’un molí de vent que giren a poc a poc, digues: “Encara no, encara no”.

Continua respirant. Continua fent-ho. És fàcil. Inspiració. Expiració.

Espero que la teva amiga hagues tingut bons recursos. Però morir-se jove nena és una putada...
Una àmiga meva tenia una colla, i un dels nois que tenia 17 anys es va morir amb un accident de moto. Desde llavors, han passat 40 anys, i cada any es segueixen trobant al mateix dia per recordar-lo i per estar junts. Perquè passaràn 15 o 20 anys, els que siguin, i aquesta persona cada dia ens anirà portan el fruit i la maduresa. I el record que ens deixa, no es pot esborrar.

Hoy me perdí en mil recuerdos,

que no dejan dormir...

¡Cuánto veneno!

Para sonreir son malos tiempos,

Otoño ya esta aquí...

¡Cuantos tormentos!

¿Dónde coño te escondes, felicidad?

Los lunes de octubre dónde estarás.

¿Dónde coño te escondes, felicidad?

Me condenas a muerte de soledad.