No diguis mai sempre.
Només diga-ho quan ho creus i ho sents de veritat, sino, sàpigues que no val la pena dir mentides.

Vale por el sueño de una noche de verano. Vale por la primera lágrima de una carcajada desternillante. Vale por un: eres todo y más. Vale por una lámpara de luz taciturna. Vale por un te quiero susurrado al oído. Vale por una de esas tardes en las que no quieres hace...r nada. Vale por una compañía perfecta. Vale por una dosis severa de azúcar. Vale por un trocito de Sol ardiente. Vale por sabor del primer beso. Vale por la emoción al escuchar tu canción favorita. Vale por un solo día siendo tú.
Solo canjeable en tiendas especializadas, no se admiten devoluciones ni cambios imprevistos. De regalo una sonrisa, tres globos y un siempre jamás.

MIERDAS NOCHES.

i no m'atreveixo a parlar de tu amb ningú. No puc... no me'n veig amb cor. Parlar d'una cosa que per mi no ha passat, que m'intento creure que no ha passat. No vull parlar-ne amb l'altre gent perquè no els vull fer sentir malament i perquè es pensaran que estic boja, però necessito parlar-ne amb algu. Per això estic aquí, escrivint en una puta pàgina d'internet.
Et trobu a faltar, Olga. No et pots pas imaginar quant..
T'estimo.

No puc amb els divendres.
Els odio.


6 setmanes

TORNA

Per un sempre juntes Olga. Sempre.
M'ho vas prometre. Ens ho vam prometre.

No puc parar. No em puc aturar ara, haig de continuar per tu, per tu i per mi i per aquell sempre juntes que un dia ens vam prometre. Penso que no té sentit que ho faci, però algu em diu que ho haig de fer encara que em senti idiota o encara que no avanci dins de l'aigua.

Tothom em diu que continui i que el temps ho cura tot. No ho suportu. No sé com dirl-s'hi ja de més maneres que el temps no cura res, que només deixa passar les coses, però mai les cura. Mai.

Sento que em quedo aturada al mig de la piscina i que d'allà no em moc. Sento que quan faig una voltereta, no m'empenyo a la paret. Sento que quan em tiro del trampoli, caic. Sento que quan toco la paret, no es para el temps.
[...]
No tinc força per nedar.
No té sentit si tu no hi ets.

Estimada Olga,

El temps passa, i a vegades, com més en passa, més mal em fa. No ho entenc. On ets? Cada cop que vaig a Olot et busco, però mai et trobu. Quan veig a alguna nena primeta, cabells foscos i vestida amb la roba de l'Olot el cor em fa un salt. Quan m'adonu de que no ets tu és quan em sento encara més malament.

M'estic plantejant deixar de nedar, però sé que no ho faré perquè t'ho vaig prometre. Olga cada cop que em tiro a l'aigua penso amb tu, però quan estic nedant no tinc força. Sento que quan estic a dalt del podi em falta sentir el teu "ale judit!", però mai el sento. Nedo per tu, però no tinc força per nedar ni per mi. Sento que em quedo aturada al mig de la piscina i que d'allà no em moc. Sento que quan faig una voltereta, no m'empenyo a la paret. Sento que quan em tiro del trampoli, caic. Sento que quan toco la paret, no es para el temps.

Em sento [...] nedant si tu no hi ets.
Et trobo a faltar Olga, no tu pots ni imaginar.

T'estimo.
Gràcies per escoltar-me.





Judit

Oscar ponme una copa más, le quiero olvidar.

I quan més la necessites, més està per tu.

Som inseperables.

No nos dejeis huerfanos.

Rulo,

TORNA!

La amistad es una cajita de cristal. Pequeña, transparente, donde guardas allí dentro todos tus pensamientos, ideas, cariño y amor. Un cristal fino donde te reflejas. Material en el que están hechos tus sueños. Son porciones de tu corazón que intentas que no se rayen nunca.
Un amigo es más que una persona. Algo que no es físico, algo que siempre llevas. Es eso que recoges por el camino y guardas en tu cajita de cristal, cuidadosamente acomodado en su interior de terciopelo. Todo eso en lo que crees, en lo que confías, en lo que sientes. Eso que más allá del mundo encuentras. Eso que te abraza cuando piensas que no puedes más. Algo que lamentas no ver. Porque el amigo no se ve, no se toca, no se huele. Simplemente lo sientes. Y, aunque se encuentre sentado a tu lado, tú nunca lo ves como la materia física que es. Su esencia oculta entre los pliegues del terciopelo de tu cajita de cristal.
A veces lo miras a los ojos. A veces sientes su presencia.
Sin embargo, el amigo no es la persona que ves. Es la persona que sientes. Es aquello por lo que darías todo.

Menos tu cajita de cristal…

5 setmanes
5 putes setmanes

La meva vida se'n va. Com la cendra d'un cadaver després de cremar-lo, com l'aire mentres vas amb moto per la carretera, com la sorra entre les mans, com una caiguda lliure, com si tot el que està passant no estigues passant... és una sensació tan desagradable. Sents que amb tot el que fas, no vas enlloc, que no serveix de res, i et sens impotent perquè saps que d'un dia per l'altre marxaràs i no hauràs fet tot el que voldries fer. Però alhora sents que no hi pots fer res. Sents que caus per un precipici i que no hi ha cap branca ni cap pedra per aferrar-t'hi, i vas caiguent, a vegades ràpid i a vegades més lent, però vas caiguent, a poc a poc et vas allunyant i ningú se n'adona. Fa temps que ja no hi ets. Fa temps que vas caure per aquell precipici. Fa temps que se t'ha esborrat el somriure que duies a la cara. Fa temps que no vius, ni per ella ni per tu.
Tu també t'has mort.

ODIO EL NADAL. L'ODIO A MORT.

Després de 6 mesos i 11 dies he tornat a veure aquella xispa, aquella espurna, aquella màgia a la seva mirada. Després de 6 mesos i 11 dies els seus ulls han torant a brillar.

Jo volia disfrutar de la tardor. Volia veure cada fulla, una per una com queia lentament, les volia trepitjar i sentir aquells cruixits tan relaxants, volia estirar-me al mig d'un prat i tancar els ulls, volia fer fotos a cada paisatge i enganxar-les a la paret de l'habitació, volia agafar la bicicleta i anar a fer un tomb amb els guants, el gorro i la bufanda, escoltant música mentres pedalo, volia anar a caçar bolets i cantar al mig de la muntanya, volia posar-me sota la pluja freda en un dia de tramuntana i quedar empapada, volia veure la posta de sol cada tarda a dalt d'un arbre, volia... volia fer tantes coses. Però desde que no hi ets, la tardor ha perdut tota la màgia i s'ha mort.

Lo hecho está hecho, volvi a tropezar con la misma piedra que hubo siempre...

BUIDA BUIDA BUIDA BUIDA,
odio sentir-me així, ho odio.
Impotència per no poder-hi fer res...
Et necessito.

Marioneta, que sola estás...

Pujar al podi. Pujar aquelles escales, i arribar a la petita plataforma de dalt de tot, el punt més alt de tota la discoteca. Des d'allà observar a tota la gent que coneixes i sentir-te superior a ells. Començar a ballar, a sentir el ritme de la música, sentir cada batec del cor com si fos l'últim, asaborir cada moment com si s'hagués d'acabar en el mateix instant, ballar, ballar, ballar descontroladament. Tan li fa si tens calor o fred, tan li fa si vas ben pentinada o ben esperrucada, tan li fa si la gent pensa que ets una guarra o a una puta. Tan li fa tot, m'és indiferent. Només sento l'adrenalina que em recorre per les venes, només sento els batecs desenfrenats del meu cor que sembla que m'hagi de sortir disparat. Me la suda tot, només vull ballar. Només assaborir aquest moment i ja està, perquè potser demà cauré amb moto, se'm descordarà al casc i picaré molt fort amb el cap a terra. M'ingressaràn a l'UVI, i al cap de 4 dies una vena del crani s'em taponarà i el meu cor, aquell cor que la nit passada va bategar com mai ho havia fet abans, deixarà de bategar per sempre més. Deixarà de fer tot el que he fet fins ara. Deixaré de viure.

Que n'és de tu, perduda?
Que n'és de la teva persona?
On és? Fa temps que no la trobo...
Fa temps que no ets tu...

i seguiré amb el treball Olga. El tiraré endavant encara que m'enfonsi a mig camí, encara que em faci mal, encara que em costi, però el tiraré endavant i treuré un 10. Per tu. Només per tu.
Endavant, sempre endavant. No m'aturarà ningú, ara ja no.

Si em diguessin que em queden tres mesos de vida, com la Tessa, lo primer que faria seria trucar el timbre de casa teva, esperar-te encara que es fes fosc, i dir-te cridant i sense embuts que t'estimo.

Suposu que era una de les meves poques i petites motivacions per aixecar-me cada dia a les 7 del matí. Suposu que era cosa de la meva imaginació, però malgrat tot, feia que cada dia a classe només estigues pendent de la mateixa persona.
Malgrat tot, passat Nadal tot s'haurà acabat. Tu marxaràs d'aquella classe que fa pudor, jo em quedaré allà, a l'altre punta de la teva taula, sense saber a qui mirar, em quedaré sense veure passar aquella camiseta blava de Rams 23 per davant meu, em quedaré sense sentir el soroll de la teva Vespa blanca quan passa per davant del cole, em quedaré sense sentir aquella veu que fa que les galtes s'em posin vermelles sense adonar-me'n, em quedaré sense estrella, sense aquella petita llum que m'iluminava de tan en tan, em quedaré buida... Buida un altre cop...
Estúpid, no tiris la tovallola, no abandonis ara.

Suposu que mai entendré perquè ja no ets aquí amb mi. Suposu que mai m'ho creuré perquè no m'ho puc ni vull creure. I suposu que això, el fet de no creure-mo, i pensar que estàs al meu costat, és l'únic que em serveix per tirar endavant. Potser m'estic tornant boja, però ja més igual. Jo sé que estàs amb mi, i sé que vols que tiri endavant, amb un somriure com els teus, un somriure innoblidable.

Un mes.

Si ara si que ho puc fer. Ara si que puc fer el que em vas dir, ara puc fer com si no hagues passat res entre tu i jo. Com si aquella nit, aquella bogeria, no hagues exisitit.
Tan sols avui, despres de 5 mesos i 21 dies, ho veig tot desde una altre perspectiva. Ho veig tot desde la teva perspectiva.

Un mes sense tu.
Han canviat tantes coses Olga...
Et trobu a faltar i et necessito, ara més que mai.
T'estimo.

Un dia vaig posar un peu a fora del camí que tothom seguia i allà vaig començar a fer el meu propi camí. Em feia por començar a caminar jo tota sola per un lloc que no coneixia i que no hi havia estat mai abans, però ho vaig fer, i tot i que no ha canviat res, em sento molt millor.

Saps tan bé com jo, encara que no ho volguem acceptar, encara que ens faci vergonya, encara que hagi passat el temps i encara que siguem diferents, que estem fets l'un per l'altre.

No hi ha res que es vegi més que una mirada que no vol ser vista.

Les notes baixen. Els àmics se'n van. Els amors fracassen. El temps vola. Els somriures són falços. Les persones són horribles. La felicitat m'odía. La vida se m'escapa.

Encara que el teu nom estigui borrat. Encara que no surti ni al msn, ni al facebook, ni a cap pàgina d'internet. Encara que no em contestis els missatges ni m'agafis el telefon. Encara que aquell dia et vaig veure marxar a dins d'aquella puta caixa i encara que tothom digui que ja no ets aquí, jo sempre et seguiré esperant.
Recorda-ho Olga, no ho oblidis per res del món, sempre estaré aquí.
SEMPRE.

Suposu que la vida és així. Un dia t'ensenya tots els seus colors, tots els avantatges, totes les oportunitats, totes les ilusions, tots els somnis, totes les coses que pots fer.... En un dia t'ensenya tot el costat bó de viure. Però en el dia que menys tu esperes, t'ensenyarà tota la part dolenta, la part fosca, i lo pitjor de tot, és que en aquell moment, no sabràs d'on et baixa.

Em superes...
NO PUC.

Tens un problema. Desde petita que tens el mateix problema.
A la miníma que veus una mica de llum, se t'encen el cor.

Y no volveré a quererte tanto y no voy a dejarte de querer..

A la mierda las flores. A la mierda los girasoles. A la mierda la primavera. A la mierda tu manera de ser. A la mierda tu manera de actuar. A la mierda tu puto juego. A la mierda todo. A la mierda te vas, y de allí no saldrás.

Que n'és de tu, perduda?
Que n'és de la teva persona?
On és? Fa temps que no la trobo...
Fa temps que no ets tu...

I va ser el sol fet d'arribar a casa, obrir l'armari, i veure que tota la roba que hi ha, la vaig comprar pensant amb ell. Que tota la que hi havia abans, està guardada amb caixes de cartró a sota el llit. Tan sols aquest fet, va fer adonar-me'n de que he perdut 6 anys de la meva vida, amb els meus ideals i les meves opinions.

M'has decepcionat.
M'estic decepcionant.

M'has fallat. Només saps parlar, res més. Sempre parles, sempre promets, sempre dius, sempre jures... però mai fas. Sempre m'enteixes.

"No hay nada como la música, nada que nos llegue con tanta intensidad. La música puede descubrirnos un montón de emociones que no sabíamos que teníamos. Ahí está la magia de los musicales, tanto en el teatro como en el cine. Las canciones de amor funcionan bien porque la música nos llega emocionalmente allí donde las palabras no pueden hacerlo."
Johnny Depp

Suposu que en el fons, em va agradar una mica i tot.
Suposu que en un dia com aquest, t'esperes un dia totalment diferent amb moltes emocions, suposu que esperes que tothom et faci cas per una vegada a l'any, suposu que t'imagines que és un dia en que tindràs tot el que vols...
Suposes tan... T'imagines tan... T'esperes tan... Que t'enfonses a la primera cosa que falla i et decepciones amb el món i amb tothom.

I avui, com a regal d'aniversari, demanaré lo impossible. Torna.

I en aquests moments, ella és l'única que m'enten, l'única que em consola. Llàstima que mai més tornarà, llàstima... perquè era una de les meves millors amigues.
LA FUGA

Estimada Olga,
Sisi, demà em faig gran, 16... deunidó com passa el temps. Te'n recordes de quan ens vam coneixer? Jaja, com oblidar-ho, no? Ara farà... un 3 o 4 anys, en aquells campionats a Reus. Era l'últim dia a la tarda i tu, l'Ester i l'Elena vau començar una guerra d'aigua, despres vaig venir jo que estava a la parra i mi vaig apuntar. Aquell mateix dia vam marxar cap a casa, i quan em vaig conectar al vespres vaig veure que m'havies agregat. Vam començar a parlar, a parlar i a parlar. Reiem, erem felices. M'enrecordo i me n'enrecordaré sempre que em vas dir que t'arrpenties de no haver-me conegut abans. Això només m'ho podria aver dit una persona com tu, qualsevol altre persona m'hauria jutjat abans, en canvi tu no, tu em vas arribar, i em vas venir amb ganes de conèixem, amb ganes de fer una nova amistat, una amistat important. Qui ho hauria de dir que amb 35 quilometres de distància, algú podria mantenir una amistat tan forta. Qui ho hauria de dir que de s'obte aquest 35 quilometres hagin desaperagut. Qui ho hauria de dir... demà serà el meu aniversari i no rebre un sms teu, i això s'em menjarà. M'enrecordu de l'any passat, vas ser la primera en felicitar-me...
Només demano una altre senyal Olga, només una altre per aquest dia. No demano res de res, a part de lo impossible, a part de que tornis. I com que sé que això és impossible, només demano una senyal. Una puta senyal per saber que aquest dia estaràs al meus costat més que mai. Una senyal per evitar que cada cop que hagi de riure em vinguin ganes de plorar. Una senyal Olga, només una senyal...
T'estimo molt, no ho oblidis.
Gràcies per escoltar-me.


Judit

Nose com em sento. Representa que demà és un dia molt important per mi, però en realitat és un dia com un altre. Només ella sabrà perfectament com em sentiré, només ella sabrà que demà serà un dia normal i corrent, només ella sabrà tot el que penso d'aquest putu dia. Només ella va saber que l'any passat, el 26 de novembre del 2008, va ser un infern. Només ella em va arribar a entendre, l'altre gent passava per el meu costat com si res, amb un putu somriure dibuixat a la cara, un somriure que em feia plorar. Que trist... va ser el pitjor dia de l'any passat.
I tinc por, por a que demà s'hi pugui assemblar, por a que cada cop que em diguin felicitats em vinguin ganes de plorar, por a que em vinguin ganes de desapareixer en qualsevol moment...
Només ella m'entenia. Ella, ella, ella i només ella.
SEMPRE.

Com expressar-me?
No en tinc ni ideea. No m'atreveixo a publicar les meves entrades. No m'atreveixo a publicar les seves cartes, em tancaràn en un psiquiatre. No m'atreveixo a escriure el que em passa en aquest moment pel cap, perquè simplement, no se com expressar-ho amb paraules. Amor, tristesa, buidor? No ho sé pas. Tota una barreja de sentiments es remou dins meu, i només se'm passen dos noms per el cap, vulguis o no, són les dues persones que m'estan canviant la vida.

Empieza la cuenta atràs para mi puto infierno personal.
OLÈ!

No puc conviure amb aquests dos sentiments alhora. Un amor infinit, contra una tristesa que em supera. No puc, em sento buida.

Coincidències. Només són casualitats de la vida que ens han portat a aquesta situació. Només són pel.licules que em faig a dins del meu cap. Només són les putes il.lusions que em faig cada cop que obres la boca per dir-me alguna cosa, encara que sigui insignificant. Només es la forma en que em canvia la cara cada cop que et veig. Només són paranoies. Paranoies i res més.

Quan estàs tan a prop del Sol, et pots cremar molt facilment.
Com et pot arribar a canviar la vida en dues putes setmanes...

I seguiré amb un somriure. Un d'aquells com els que feia abans, com els que m'ensenyaves tu. Un somriure sincer, de veritat, que s'encomani a l'altre gent. Un somriure que transmeti alegria i felicitat. Un somriure, un putu somriure.

Judit, si que hi és, hi és en el teu record, sempre hi serà amb tu, sens? Vull que t'animis, agafis aire profundament, el deixis anar i pensis en ella i en el que ella voldria. Aixeca el cap i viu per ella Judit, s'ho mereix més que ningú i tu no li pots fallar.

Va ser entrar a la piscina i sentir aquesta cançó. Va ser com si et clavessin una punyalada, o més aviat el contrari, com si fos una senyal de que continues en aquest món i amb tots nosaltres, una senyal de que continues al meu costat. Un cop la vaig escoltar una vegada, volia que la tornessin a posar una vegada i una altre, i una altre i una altre. Només volia aquesta canço. Em sentia més propera a tu, i a més a més, la cantava. Feia tant de temps que no cantava... i és una de les coses que més m'agrada fer.

Sé que vas estar allà. Sé que hi eres, hi eres per tots nosaltres. Encara que en aquell moment no ho vaig saber veure i em vaig enfonsar, sé que hi eres. En el més petit racó d'aquella piscina, hi eres. Encara que ningú et podia veure, estaves allà. Gràcies Olga. Gràcies per no deixar-nos a tots així com així, i d'una altre manera, continuar amb tots nosaltres. La senyal que volia que arribés, ja ha arribat. Gràcies per ser-hi sempre.

T'estimo!

Sento que te decepcionat. Vaig nedar per tu, però em va sortir tot tan malament que sento que te decepcionat i no estàs satisfeta de mi. Era el sol fet de pensar que tu no eres a aquella piscina, la teva piscina, i em desfeia. Era el fet de no sentir els teus anims, o un simple "ale judit!" abans de nedar, que feia que totes les forces que tenia, disminuissin.

Tan sols, potser, simplement estàs així perquè tot just avui, després de dos setmanes i un dia, t'has adonat de que no tornarà mai més i de que aquell 6 de novembre, es va morir.

Ni ell ha pogut fer res. M'imaginava el que passava a cada situació, m'imaginava com aniria tot si tu haguessis estat allà amb mi, al meu costat. M'imaginava cada cop que em venies a parlar; m'imaginava que quan sortia de nedar tu em deies algo cridant; m'imaginava la cambra de sortida parlant amb tu de tonteries i riguent; m'imaginava l'hora de dinar, estirada al teu costat; m'imaginava tantes coses al teu costat Olga. Que amb el sol fet d'imaginar-me-les, m'enfonsava en veure que només et podia imaginar.

I sé que ara estaries aquí amb mi. Però no és així, ara estic sola.
No puc més, Olga. No ho aguanto més. No puc anar a les competicions sense tu. No suportu conectar-me i veure que tu no ho estàs. No puc estar sense sentir la teva veu. No puc estar sense veure't tant de temps. Et trobu a faltar Olga, i això em mata joder.

I demà... demà nedaré per tu. Només per tu i per ningú més.
SEMPRE OLGA, SEMPRE.

Fa dos putes setmanes que el teu cor va deixar de bategar.

I'M GONNA BURN IT DOWN DOWN DOWN

Arribes, te'n vas. La vida es desfà...

Que el temps ho cura tot? A qui cullons se li va acudir aquesta bestiesa? El temps no cura res. El temps mai arriba a cicatritzar una ferida, mai. Sempre te la deixarà oberta, fins que s'emplena de bruticia i tu l'has de tapar amb una gasa o amb una tirita. Però per més temps que passi, si aquella ferida cada dia segueix rossant amb algun obstacle o altre, acabarà oberta de bat a bat, i llavors, ningú la podrà tapar ni netejar. Ni tan sols ell.
Torna.

Tinc un altre problema...
Resulta que quan era petita em vaig passar un dia sencer mirant el Sol fins que em vaig quedar enlluernada.

Em sap greu, t'he fallat.
Quan et vaig veure marxar per últim cop a dins d'aquell baúl, em vaig prometre que aquella seria l'última llàgrima. Em vaig prometre que l'endemà seria un dia completament diferent i que miraria endavant. Em vaig prometre que et recordaria amb un somriure com els que tu em vas ensenyar. Em vaig prometre que no t'oblidaria mai. Em vaig prometre escriure't 365 cartes. Em vaig prometre que estaries orgullosa de mi perquè sortiria d'aquest pou. Em vaig prometre que seria forta, pases el que pases. Em vaig prometre que no tornaria a caure, i a tu també tu vaig prometre. Vaig prometre tantes coses... I només n'estic complint dos.
Et necessito.

Estàs bé Judit?
Quina pregunta més estúpida...

Olga ho he intentat. Però sense tu no puc...
DESPERTA! TORNA SISPLAU!

No puc. No puc. No puc. No puc.
No puc. No puc. No puc. NO PUC!

Aquella cançó... Aquella cançó que un dia et vaig passar, te'n recordes? Si, oi? Com oblidar una cançó tan meravellosa. Aquella cançó que fa que tota la tristesa, el dolor... i tots els sentiments obscurs que tens a dins teu, sortin a la superfície com un volcà en erupció. Aquella canço que et fa sentir pitjor de com estàs realment, et fa sentir que no ets persona digna per viure aquesta vida...
Però alhora, en el fons de tot, l'esperança va avançant, va esquivant les pedres que li barren el camí, va esquivant tots els obstacles que els altres sentiments els hi interposen perquè és faci endarrere.
Lo més facinant, es que mai se sap si l'esperança arriba a la superfície, o es queda per el camí...

Impresionant.
No tinc paraules...

Qui sap. Potser algun dia tornaràs en forma d'un animal o d'una planta, o d'alguna altre persona. Potser qualsevol dia caminant per el carrer em creuaré amb tu, i em vindrà una esgarrifança al cos. Qui sap... Tu no ho sabràs, però jo si.

Que la vida se nos va como el humo de ese tren, como un beso en un portal, antes de que cuente 10.

M'has maleït? Perquè no te pogut escriure aquests ultims dos dies? Per això ara li toca al meu avi? No. Tu no ho faries mai això.

odio que em preguntin com estic

He intentat riure però no m'ha sortit...

I sé que dissabte que bé serà pitjor que avui i que divendres, i que dissabte i diumenge...

Ha set el pitjor entreno de la meva vida...

I avui, precisament avui, despres de passar aquest matí tan dur, m'he adonat de que al Raúl Ramos no et veure, que quan vagi a Olot no hi seràs, que quan em conecti tu no ho estaràs, que quan engegui el mobil no hi haurà cap trucada ni cap missatge teu, que miraré la bústia i no hi haurà cap carta teva, que quan sigui el meu aniversari no seràs la primera en felicitar-me com feies sempre, que a campionats no hi seràs, que no tornaré a veure mai més un somriure com aquell, que no tornaré a sentir mai més la teva veu de pitu, que no tornaré a rebre mai més aquelles abraçades que em feies, que no sentiré mai més un "retras..!" o un "seràs FOCA! jajaja" d'aquells teus... Que no et veure mai més... i això s'em menja.

Olga tinc un problema: la gent diu que t'has mort i que ens has abandonat a tots. El problema es que jo no m'ho crec.

Repaso missatges, converses, fotos, e-mails, moments, records... i em quedo aturada, el meu cap no reacciona. No ho entenc. Segueixo pensant que només ens separen 35 quilometres.

A temperatura ambient, ni fred ni calor, de tan en tan algun escalfred, sentada a la carida, amb les cames adormides, mirant la pantalla de l'ordinador. Se m'ha parat el cap, m'estic saturant.

... i si mires a les estrelles, veuràs a aquella estrella tan brillant que despren tanta llum, si, aquella, no la veus? La que brilla més de totes. Aquella, aquella és ella. La més brillant, la que té la llum més forta, la que et transmet escalfor. Sí, aquella... la més bonica.

I em quedo aturada al msn mirant aquell "Looking for paradise". Despres de mirar-lo durant deu minuts, m'emporto una decepció en veure que no canvia d'estat.

Jo sé que al Raúl Ramos estarà allà, esperant-me. Quan em vegi vindrà corrents, em dirà retras i em farà una abraçada de les seves i dos petons, em preguntarà que tal tot, jo li diré que na fent, que m'ha passat això i que m'ha passat alló, ella m'escoltarà i em dirà: parlem després que l'Antonio m'està cridant i s'empiparà, jo riure i li diré: va ves! jaja, i marxarà rient.
Abans de que em toqui nedar, estarà allà amb mi parlant, m'explicarà els seus amors i els seus desamors, els seus problemes i les seves alegries, jo l'escoltaré i l'intentaré ajudar amb lo que pugui, i a l'inreves. Després sentiré la veu de'n Jordi que em crida perquè haig de nedar. Ella em dirà: va nena, que estàs molt forta! i em tocarà el braç vacilant. Riuré, i ella també ho farà.
Quan acabi de nedar i vagi cap allà, ella em dirà: moltbé nena! estàs feta un crac! i em mirarà amb aquella cara de pilla, aquella cara tan seva. Jo faré mala cara, perquè m'anirà molt malament, però tot i així, em serà indiferent i li dedicaré un somriure.
A l'hora de dinar, vindrà saltant i s'estirarà al meu costat amb totes les del club, parlarem un bon rato, riurem de les tonteries que diem, i ens ho passarem bé. Jo intentaré durmir, perquè estaré cansada, i ella em dirà que sóc una marmota i una manta, que només dormo i que sóc una vaga. Sem tirarà a sobre i maixafarà, jo començaré a riure inconcientment i no podré parar. Després s'apartarà de sobre meu i em dirà rient que estic boja. Jo li diré: i tu que! jaja
A la tarda tornarem a competir i ella de tan en tan nirà vinguent. S'assentarà amb totes les del club i dirà tonteries de les seves, empiparà a tothom i riurà. Sempre riu.
A l'hora de marxar, vindrà em farà dos petons i una gran abraçada, em dirà: va nena, ja parlarem per el msn, ok? Cuida't molt, t'estimo :)
Marxarà camí enllà, i a mi se'm quedarà un somriure marcat a la cara. Només se'm passarà una cosa pel cap: és única.

No puc.

Una persona es mor si t'oblides d'ella. Però si la recordes diariàment i no l'oblides, aquella persona seguirà en vida, encara que només sigui a dins del teu cor... però viurà.

Estúpida. Perquè et vols enganyar?

SHINE SHINE SHINE!
Because you're a STAR!
Cada cop m'adonu de que no tinc motiu per continuar així. Perquè ets aquí! No has marxat! Estàs amb mi! I ho sé! Ho sé! Ho sé segur, Olga! Sé que ets aquí! Et puc sentir! I vull cridar ben fort que ets l'Olga, la única i irrepetible Olga!

Sé que ets aquí, ho sé. Et sento.
Si ets aquí, tot serà més fàcil.
Si no m'oblides ni em deixes d'estimar, jo puc tirar endavant. I sé que ho podré fer, perquè et tinc aquí al meu costat, apoiant-me i ajudant-me, com has fet sempre. Desde el dia que ens vam conèixer, fins a l'actualitat i els dies que em quedin de vida, i després, fins a l'infinit. I ho saps :)
Saps que ens tornarem a veure molt aviat, per això no et diré mai adéu. Simplement, et dic a reveure. Però nose exactament perquè tu dic, si sé que ets aquí.
Gràcies.

Volia penjar la foto en blanc i negre, però d'una manera o altre, em sentia malament si ho feia. Perquè, tu, presisament tu, eres la persona que donava color a tot lo que no en tenia.

Per mi vas arribar a ser com una germana. Quan tothom em girava l'esquena, tu sempre eres alla, SEMPRE. Una persona com tu és insubstituïble, i ho saps. I sé que ara mateix m'estàs veient, i estàs veient com estic escrivint aquest text, sé que estàs veient que estic feta una merda per culpa teva, i sé que et sens impotent perquè no hi pots fer res, impotent de la mateixa manera que mi sento jo i tothom per no poder fer res perquè tornis.

I de la mateixa manera que sé que has marxat, també se que no ho has fet. Perquè sé que estàs aquí! Sé que estàs al meu costat i que jo estic al teu! Sé que no has marxat i que sempre seguiràs aquí, sempre! Perquè una dia em vas dir que lluitariem per un sempre juntes, i així ho farem, oi que sí? Perquè no em penso separar de tu mai, Olga, mai! Em sens? MAI! Jo sé que aquell cullons d'accident no ha passat mai, i sé que tu no has estat mai ingressada, jo sé que a la pròxima competició et tornaré a veure allà, mirant-me amb un dels teus somriures. Sé que hi seràs. T'estimo Olga.

No puc expressar amb paraules aquesta perdua tan gran.
SEMPRE aquí, Olga. Sempre et portaré a dins, no ho dubtis. Sempre seràs aquella amiga que va sortir quan tot estava fosc. Que va fer que la meva vida donés 180º graus, sempre seràs aquella nena que quan tot era fosc, sortia de nose on, i amb un somriure, podia fer que tot es tornés de color. Sempre seràs aquella amiga que em va ensenyar que la vida són dos dies, i que si no la disfrutes, quin sentit té viure-la? Sempre seràs aquella amiga que li podia explicar tot el que em passava pel cap en qualsevol moment, i tu sempre m'ajudaves i m'aconsellaves, i quan no, sempre, sempre m'escoltaves. Olga, has deixat molta tristesa anan-te'n, però en el fons de tots els cors que has abandonat, ens has deixat un gran somriure i una gran lliçó, i ara tot són plors, llàgrimes, impotència.. però a la llarga, sé que seré capaç de recordar-te amb un gran somriure, un d'aquells que tu em vas ensenyar, d'aquells de veritat com els que em feies tu sempre, d'aquells sincers que ja no se'n troben...
Gràcies per compartir part de la teva curta vida amb mi. Gràcies per deixar-mi entrar tan fàcilment i gràcies per fer-te estimar d'aquesta manera tan especial. Gràcies per tot el que has arribat a fer per mi, i gràcies per tot el que has deixat.

Jo sé que no has marxat. Jo sé que tot això no ha passat i sé que tu segueixes estàn al meu costat. Jo sé que no has abandonat aquest món, simplement, perquè no me'n puc fer a l'ideea de que ja no hi siguis. Sé que segueixes rondant per algun lloc en aquest planeta fasigós, i sé que ens tornarem a trobar algun dia.

No puc escriure més.

SEMPRE AQUÍ, OLGA.
SEMPRE A DINS.
Gràcies i a reveure.

Recorda-ho sempre, sisplau. Encara que sigui en el més petit racó del teu cor, però recorda-ho. Aquell dia vas canviar-li la vida a una persona...

Camino per sota els arbres de la tardor, i quan aixeco el cap, veig a les fulles de colors càlids de tot el paisatge que m'envolta. De tan en tan, sento aquells cruixits que fan quan es desenganxen de la branca i cauen lentament i amb delicadesa al terra, i quan faig una passa, sento com si tingues un paper d'envoltori a les mans, d'aquells de bombolles, i és com si explotes a 20 bombolles de cop. No sé perquè, però em transmet calma i tranquilitat.

La Tardor és una època de l'any en que les coses no van ràpides ni lentes, és una època en que tothom va fent al seu ritme, pas a pas. Uns van més ràpid, els altres una miqueta més lents, però d'alguna manera o altre, les persones avancen. Encara que potser et dona la sensació de que estàs encallat, en el fons saps que estàs avançant.

No se com dir-ho... T'aixeques al matí, i no sens que et toca afrontar un nou dia, sino que has de viure un nou dia, has de disfrutar d'un nou dia que la vida et regala. Perquè d'un dia per l'altre, la vida ja no et regalarà més dies, i quan arribi aquell dia, en voldràs viure molts més.
Simplement és la vida, i no et toca viure-la, sino que l'has de viure.

Suposu que mai seré capaç de despreciar-te per els teus defectes, simplement perquè no m'importen.

Perquè he vist aquella xispa en aquells ulls tan preciosos?
Aquella mirada...

No em fallis ara, ara no Olga. No pots marxar així com així, no m'ho pots fer.
DESPERTA!

Com si no hagués passat res?! Però com se t'acudeix dir-me això? Com vols que faci com si no hagués passat res?
Aquell cullons de moment em quedarà marcat tota la meva puta vida...! Idiota!

Mientes tan bien que ya no te creo...

L'estrella ha deixat de brillar.

Només perdura la llum del Sol, com sempre...

Y de pronto, me he dado cuenta del miedo que me dan las batas blancas, los medicos, las infermeras, los quirofanos, las xeringuillas, la anestesía, los cuchillos, las sabanas blancas, el olor a hospital...

ME DAIS ASCO!

And tell me you love me, come back and haunt me, and I rush to the start. Running in circles, chasing tails, and coming back as we are.

¿Os imagináis un planeta sin Sol?
¿Un planeta oscuro, sin luz?
No, ¿verdad? Impossible...
Pues es lo que me pasa a mi cuando pienso que tengo que dejar de ver el Sol, mi Sol particular. Y por muchas estrellas que haya en el cielo, su luz no se puede comparar con la del Sol. Pero si que te pueden iluminar si algun día el Sol se va...
PUTA REALIDAD!

Nos quedan los recuerdos, los brindis, las ciudades, el whisky, el hielo, los caminos, las canciones, los ríos, las montañas donde poder perdernos y evitar mil lágrimas al alba. Mil lágrimas al alba mojando tu mirada y ahogando tu alma.

Després de 4 mesos i 10 dies, em parlat del que haviem de parlar.

He trobat una estrella. Una puta estrella.
He trobat una nova manera de tapar el Sol, de crear un nou eclipsi, un eclipsi total. Un ecplisi que aguant-hi ferm i permanent, que aguanti els rajos del Sol i que no en deixi passar ni un; que em cobreixi cada dia i cada nit; que no em deixes mai a les fosques...


He trobat una estrella. Una puta estrella.
...ningú en aquest món, pot substituir el Sol.

She's lost inside.

Parece que va a llover... :)

Suposo que, com totes les coses,
anem fent molt a poc a poc,

passet a passet. Molt lentament,

travessant barreres i muralles,

un peu davant de l'altre,

mirant endavant, encara que sigui una

cosa insignificant...

Però avancem.

Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies i milions de cops gràcies per fer que aquest concert fos tan gran.
Sense paraules. Impressionant.

No prometas.

3 dies...

¿Sabes con que flor me siento identificada?

Con un girasol. Con un puto girasol.

Te busco cada hora, cada minuto, cada segundo durante todo el día. Te sigo con la mirada y no te quito el ojo de encima. Siento tu voz muy cercana, pero no puedo oírla. Te encuentro en mis sueños, pero estás lejos, solo puedo mirarte, no puedo tocarte. Aún así, te necesito y te quiero a mi lado, por eso cada día tengo la esperanza de que cuando llegue la noche, no te irás como haces siempre, sino que te quedarás a mi lado aunque producirías un eclipse. Solo quedate.

Pero siempre se va...

me falta el aire, me derrumbo.

5 dies...

I són aquestes paraules, vinculades al món de fora, a coses per fer i llocs on anar, que em donen l'empenta per escriure.

El sol s'alça cada matí i tots els llums de la ciutat fan pampallugues i s'apaguen. Els núvols travessen de pressa el cel, els cotxes entren i surten de l'aparcament sense parar, més tard el sol cau en picat de nou a l'horitzó i un altre dia s'acaba. El temps vola. La sang vola.

Estas perdiendo 6 años de tu vida por un solo momento que nunca llegara.

Transparente. Eso es lo que soy para él...
Y DUELE.

6 dies...

7 dies...

M'agrada el fred.
M'agrada l'hivern.
És en aquells moments en que necessites a algú perquè t'abraci i et faci marxar la fredor que portes a dins. Que et faci sentir calor i escalfor. Que trenqui el gel que t'envolta.
És en aquells moments en que no et vols tornar a sentir sola mai més a la teva vida.

Tomàquet: és un fruit rodó de color vermell, de pell molt fina i de polpa molt tova i sucosa. Barrejades amb la polpa té moltes llavors petites. Té un gust una mica àcid.
Tomaqueta: mot carinyòs que fan servir algunes persones per referir-se a unes altres, les quals tenen característiques molt semblants als tomaquets.

A vegades és una de les úniques persones que em saben fer somriure de veritat.

M'encanta sentir la brisa freda

de l'aire d'hivern a la cara,

mentres vas a 80 km per

hora per la carretera, i vas

veient com tot passa al teu

voltant ràpidament, com una

pel.licula que es rebobina.

Algunes imatges se't quedaran

gravades a la memòria i hi perduraran,

i algunes altres les oblidaràs fàcilment

com si no haguessin passat mai...

No vols parar.

T'agradi o no el que veus,

tens la necessitat d'apretar

l'accelerador encara que no

puguis anar més ràpid.

Vols continuar, vols avançar...

Vols viure.

8 dies...

9 dies...

Un viejo amigo mío reapareció casi de inmediato. Lo tenía dormido en mi corazón y despertó sin más. Lo supe en cuanto lo reconocí, cara a cara.
El odio.

Quan t'adones de la que persona que t'estimes bojament des dels 10 anys, és un autentic capullu i que li importes una merda... què?
I lo pitjor de tot és que fa temps que ho saps...

Només necessito aquella persona, aquella persona que jo estimo i que ella m'estima a mi, només necessito aquella persona per ser feliç. Si la tingues... no dic que tot seria perfecte, però si que seria molt més fàcil.

10 dies...

M'estàs fallant...
M'ho vas prometre!
Em vas jurar que no t'aferreries amb ningú mai més!

Són aquests petits detalls, aquests petits fets, que d'una manera o altre, et fan adonar de que has de canviar.

Fets per tenir una amistat: persona amb qui quedes a les tardes, t'ho passes bé, jugues, mires una pel.licula, te'n cardes de tothom, rius, fas el burru... i quan has fet totes aquestes coses, representa que tens un gran àmic, un d'aquells de veritat que no marxen mai.
Obre els ulls idiota!


No m'has vist mai plorar, no m'has sentit mai parlar de mi, no he confiat amb tu, m'has amargat durant molt de temps però ara s'ha acabat.
Quan a tu tot hi veies flors i colors, jo només hi veia ràbia, dolor i odi.
Sempre seràs el meu punt feble.

Que la verdad es de cada uno y una sonrisa pa quien la vea.

D'un dia per altre, la vida dóna una altre volta.
En un moment concret, et pares a analitzar la situació, i t'adones que tot el que has fet no et porta enlloc; que has perdut el temps diariament; que no has parat de fer-te il.lusions que cada dia van a més; que t'adones de que mai estaràs a la seva altura; que t'adones de que és algo impossible i que no el tindràs mai...
Però lo que més et fot, és que cada dia te l'estimes més.

I després de sentir la paraula t'estimo, me'n vaig a dormir amb papallones a l'estómac.

Després de 3 mesos i 24 dies, m'ha somrigut.

Hoy me siento bien.
Por primera vez en mucho tiempo, lo puedo decir y lo puedo confirmar: soy feliz.

M'agradaira fer més bestieses. M'agradaria surtir al carrer, allà on hi hagi tota la gent, agafar aire, i cridar ben fort que em vaig enamorar als 10 anys; que desde aquell dia no he deixat de pensar en tu; que et necessito com l'aire als molins, com l'aigua als peixos, com el sol a les plantes, com la lluna a la nit... Que t'estimo.
I ara ja no ho puc frenar de cap manera.

Fuíste. Y lo importante ha sido eso, que es pasado aunque me quejo..

A destiempo, van viniendo tus fantasmas a escupirme tus recuerdos...

Suposu que per mi, sempre serà més que una simple cançó. Suposu que tota la vida em recordarà a aquella persona. Suposu que mai podré oblidar aquell moment...

Ell em veu d'una manera perquè fa anys que em coneix, i li agrada. Però sap que l'altre gent no em veu així, i això no li agrada tan. Simplement, s'avergonyeix de mi.

L'estimooooooooooooooo!!!

Idiota, idiota, idiota, idiota, idiota...
¿Pero como coño se te ocurre amar tanto a una persona?

Robé, un segundo a la eternidad.
Busqué, en el espejo otra oportunidad.
Romper, el futuro que nunca existió.
Ser tu, para poner al mundo del reves.
Pensé, que lo mejor esta por recorrer.
Sentí, que no tenemos nada que perder.
Soñé, que la vida no tiene final.
Estar, contigo asta en la soledad.

Has decidido comenzar una nueva vida, salir de la oscuridad, mirarte al espejo: volver a reir, volver a llorar. Dejar de ser un juguete roto, sentir la libertad. Abandonaste el barco a la deriva, hubo tormenta en el mar.

Tu decideixes qui són els teus àmics, decideixes amb qui anar. Només tu decideixes la teva vida, simplement, viu-la i sigues feliç amb allo que fasis, perquè passi el que passi, tu sempre seràs la tomaqueta de la xarca que vaig conèixer a Colmar. Però sisplau, no siguis així.
Anims(:

Una paret, encara que agafis el millor ciment i els rajols més forts, sempre acabarà caient.

ANEU-SE'N TOTS A LA PUTA MERDA.

I lose my 30 seconds...

La soledad es mi amuleto.

Un dia vaig decidir tirar-me desde 3000 metres amb un paracaigudes tota sola. Em vaig enfadar amb el món perquè em vaig adonar de la realitat, i tan bon punt es van obrir les portes de l'avioneta, vaig saltar sense cap mena de dubte ni por. La meva intenció era que quan arribes a baix de tot, no obriria el paracaigudes, ja que no tenia cap motiu per fer-ho.

Però quan vaig saltar d'aquell avió, em van passar un seguit d'imatges pel cap, i en aquell precís instant, em vaig adonar que hi havia una altre realitat amagada. Vaig decidir que quan faltessín 100 metres, obriria el paracaigudes perquè volia viure aquella sensació més temps.

Els 30 segons que vaig trigar en baixar 2800 metres tota sola, van ser els millors moments de la meva vida. Però quan portava 2801 metres, algú em va agafar la mà. Em vaig girar i vaig poder veure com els seus llavis pronunciaven: NO ESTÀS SOLA! Però la veu se la va emportar el vent.
Vam obrir el paracaigudes i vam arribar a terra. La meva segona realitat es va ensorrar per un moment. Els meus 30 segons de glòria es van esborrar tant bon punt em va agafar la mà. I quan va pronunciar aquella frase, em vaig pensar que els meus 30 segons no habien existit mai.

Però quan em vaig aixecar del terra, vaig poder recordar perfectament aquells 30 segons en que em volia menjar el món. I em vaig adonar de que tenia dos opcions: viure 60 segons sola com els 30 d'abans. O viuren 30 més, però amb companyia.
No sé que vull, però se que vull tornar a viure aquells 30 segons un altre cop.

STOP!

Com et pot arribar a canviar la vida amb un sol dia no?
Gràcies per contestar-me malament; per girar-me l'esquena; per fer-me obrir els ulls d'una vegada; per fer-me adonar que havia d'acabar amb tot això; per deixar-me sola quan marxaves amb ell; per totes les osties que m'he fotut; per totes les llàgrimes; per no preguntar-me que et passa ni una sola vegada; per fingir... Però sobretot, gràcies per deixar-me marxar així com així sense retenir-me ni res.
De veritat, gràcies.

Perquè gràcies a tot això, m'he fet més forta.










Y volveré a ver el cielo,
y tu, estarás diez metros bajo el suelo.

¿Sabes que es lo mejor de venirse hacía abajo?
Que después tienes que ir arriba y arriba y arriba... y solo arriba.

SUBIRÉ A LAS MONTAÑAS,
ME VERÁS EN LA MÁS ALTA.

Allí me quedaré.

Tens 15 anys, si no fas bestieses a aquesta edat... quan les penses fer?

El millor cap de setmana des de feia temps.
Gràcies gràcies gràcies per fer que fos així!
Boikot+Feelgood! (Y)

Ganas de llorar, aqui todo es igual...
Mil guerras he perdido ya,
me pueden reventar,
me vuelvo a levantar.

NO ME VAN A JODER NUNCA MÁS PORQUE NO VOY A CONFIAR EN NADIE NUNCA MÁS!

¿Que tendencia tiene todo el mundo en hacerse la victima cuando el que esta realmente jodido eres tu?

Imporvitzar una nit de festa a Santa Coloma de Farnés amb les teves dues amigues, amb concert de BOIKOT: cridant, rient, saltant, ballant, desfogan-te, i a primera fila. No té preu.

Dies de llamps i trons.
Dies de tormentes.

M'encanta.

Si pogués fer que un instant
s'adormís entre els meus braços
I robar l'eternitat...
Si pogués fer que les ombres
descobrissin la mentida
Tu series la veritat...

Però l'esfera gira recondant-nos que tot és fugaç
Que la vida se'ns escapa com la sorra entre les mans
He buscat entre les brases i dins del gel en les mirades
t'he descrit en rius de tinta i ara em sobren les paraules

Per dir-li al sol que s'amagui rere el mar
i no torni a brillar si no ets amb mi.
Res té sentit, si tu ja no ets aquí.

Si pogués donar-li al vent el poder de la paraula,
no parava de bufar...
Si l'últim gram de lògica entengués l'incomprensible
i et parlaria un huracà,
transportant imatges d'aquell temps sense paraules.
Retornant com una onada,
veuràs tota una vida dins d'una mirada

Per dir-li al sol que s'amagui rere el mar
I no torni a brillar si no ets amb mi.
Res té sentit, si tu ja no ets aquí
Tornaria a dir-li al sol que s'amagui rere el mar
I no torni a brillar si no ets amb mi
Res té sentit, si tu ja no ets aquí
Si tu ja no ets aquí...

Solo es un mosquito. Solo es un puto mosquito insignificante, y lo que tienes por el cuerpo, solo son sus putas picaduras que pican.

En un día escribí siete notas.

Se termino nuestra amistat.
Aún así, me siento bién. No voy a depender de nadie nunca más, voy a ser libre. Voy a dejar el pasado atrás. Voy a dejar las cosas claras. Voy a quereme, aunque sea algo imposible.
He decidido que voy a vivir la vida cada instante y que voy a aprovechar cada segundo com si fuera el último.
Voy a empezar de zero.

Voy a destrozar tu recuerdo en pedazitos de papel y luego voy a soplar sobre ellos para que se confunden con el cielo.

VULL UN PSICÒLEG

Pesa más la rabia que el cemento.

Mis padres nunca se preguntaron si tenia un problema mental. Simplemente decían que tenia mal humor.
Nunca me escucharon.

Siete pasos para destruir una foto importante:

Primero: sacar la foto del marco.
Segundo: abrir la ventana.
Tercero: coger un mechero.
Cuarto: encender el mechero.
Quinto: sin remordimientos.
Sexto: quemar la foto.
Septimo: no te arrepientas, has echo lo correcto.

Tu no vas a tener una vida estable. Tu no vas a ser feliz. Tu siempre estaras sola. Tu no vas a tener amigos. Tu no tendras futuro.
El destino esta marcado.

I com a última funció:
FINGIR SOMRIURES!

Corre! Eixugat les llàgrimes, ràpid! Que si entren els teus pares a l'habitació no hi seràs a temps i es preocuparant per tu, i aquest cop no podràs dir que no et passa res, com fas sempre...

Hi he passat molts de cops per aquí, perquè sempre acabo perdonant a la gent. I sí, m'ho passo fatal. Però sempre me n'he ensortit. Amb temps i amb lo que fes falta, però me n'ensortia.
Avui dic no. Avui s'ha acabat. No tornaré a entrebancar-me amb la mateixa pedra ni una sola vegada més. No perdonaré a ningú que no s'ho mereixi de veritat, mai més. Perquè jo, no puc perdonar lo imperdonable.

I que si els altres cops me n'ensortia, aquest també. No penso tornar endarrere ara que tot anava bé. No penso fer que aquestes niñates em destrossin la vida un altre cop. N'estic farta de tanta competivitat i de tanta pressió. M'ofego i necessito respirar. Necessito deixar de nedar.

Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica Antipàtica

Dies de pluja. Dies de quedar-te a casa a la teva habitació pensant. Pensant en tot el que t'ha passat en aquesta vida. Una vida de la qual no estàs gaire orgullosa. No ho estàs perquè tens la sensació de que hi falta alguna cosa. Alguna cosa que podria ser una persona. Una persona que estigues al teu costat i que t'estimés. Que t'estimés tal i com ets. Com ets? Ets... rara i antipàtica. Rara i antipàtica? Perquè? Perquè el món m'hi ha fet tornar i també m'ha demostrat que no es pot confiar amb ningú perquè te l'acaben fotent SEMPRE.

A les persones només se les pot perdonar una sola vegada, no mereixen una segona oportunitat. Perquè si els hi dones, te la foteràn un altre cop.

Crema el nostre album d'una puta vegada. No el vull veure mai més. Al igual que totes les nostres fotos se n'aniràn a la basura. No et vull veure mai més.

I quan penso amb tu, sempre em ve a la memòria aquell moment en que jo havia de marxar, però vaig caure en la temptació de girar-me per veure que feies i vaig topar amb els teus ulls brillants que em miraven intensament.
Aquell dia em vaig enamorar de tu.

Everybody's hurt somebody before,
everybodys been hurt by somebody before.
You can change but you will always come back for more.
It's a game and we are all just victims of love.

Give love a try, one more time..

Nits de buidor. Nits buscant uns braços que m'abracin. Nits buscant uns llavis que m'atrapin. Nits i més nits buscan-te. Dos mesos i vint-i-sis dies buscan-te i per fi te trobat. M'han passat pel cap tantes coses, però per sobre de tot: vergonya, incomoditat i, sobretot, ràbia. Em vaig fer tantes il.lusions aquella nit, fins i tot quan em vaig despertar l'andemà em pensava que tot havia estat un somni, el somni més bonic que havia tingut mai. Però resulta que no ho vaig somiar, resulta que va ser real.
I avui, dia 11/09/09, he sentit ràbia perquè em vas trencar totes les il.lusions i perquè m'he adonat que mai no hi haurà res més.